Cal?

  • «Seria bo que els partits independentistes fossen conscients que no poden abusar de la paciència de la gent de manera infinita»

Vicent Partal
11.12.2019 - 21:50
Actualització: 11.12.2019 - 21:52
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa temps que circula un rum-rum somort sobre les relacions entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, que sembla que van millorant. Les ferides del 2017 no s’han tancat del tot, i potser no es tancaran mai, perquè en bona part són personals, però tots dos partits semblen haver començat una reconducció de les relacions. En l’ambient hi plana, o si més no hi planava, una reducció de la tensió entre les dues principals forces polítiques independentistes, obligades a entendre’s, ni que siga perquè no tenen cap més opció que pactar si volen tenir presència al govern de Catalunya.

Aquests darrers dies fins i tot hi havia hagut gests públics, que semblaven molt significatius d’aquest nou temps. Per exemple, la proposta d’acceptar dins el grup parlamentari europeu Verds-ALE, on hi ha ERC, tant el president Puigdemont com Toni Comin, una possibilitat que havia estat descartada mesos enrere. De manera que tots plegats podíem deduir que s’avançava a l’hora de llimar les discrepàncies.

I tanmateix, quan havien passat poques hores de la confirmació d’aquesta possibilitat, ahir la polèmica per la classificació dels presos polítics, si en segon grau o en tercer grau, va tornar a mostrar amb tota la cruesa la imatge de la divisió en dos blocs partidaris. Monolítics. Els presos d’Esquerra a favor del segon grau i els de Junts per Catalunya a favor del tercer.

Hi ha un debat tècnic, evidentment, sobre aquesta qüestió. Però ara no hi entraré. A mi em crida l’atenció que ni en una cosa com aquesta no es puguen posar d’acord abans que no esclate la confrontació al carrer i en públic.

Insistesc a donar un gran valor a això que sembla que és un nou temps que es va obrint, ja es veu que amb dificultats, entre totes dues forces. Un nou temps reforçat, diuen, per canvis subtils en les cúpules respectives. I sóc conscient que un moment tan delicat com el de la negociació sobre el suport o no a la investidura de Sánchez, amb totes les conseqüències que té, ha de suscitar d’entrada una certa tensió entre dues forces que en definitiva es confronten directament, competint per una bona part de l’electorat que tant pot votar els uns com els altres.

Però, dit això, crec que seria bo que els partits independentistes fossen conscients que no poden abusar de la paciència de la gent de manera infinita. Calia, per exemple, evidenciar ahir la discrepància d’una manera tan descarnada com es va fer? De segur que prèviament s’ha fet tant com s’ha pogut per posar d’acord els presoners i els advocats per tal que no formen blocs monolítics, els uns contra els altres, amb Cuixart mirant de posar-hi pau? Esquerra Republicana i Junts per Catalunya en són conscients, del desencís que originen aquestes picabaralles en els ciutadans? Ep!, no dic que siga fàcil d’estalviar-se-les i ja sé que la situació de presó no és pas la ideal per a reclamar als qui hi són tancats injustament que, damunt, siguen constructius. Però, amb humilitat i solidaritat, crec que puc dir i opinar que molts agrairíem una dosi encara més gran de responsabilitat, per evitar situacions com la que es visqué ahir. Si això és possible.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
jaume vall
jaume vall
11.12.2019  ·  22:16

Què podem afegir que no s’hagi dit ja?
Que són incompetents?
Que són envejosos?
Que són curterministes?

Que no es mereixen els vots que han rebut?
Que han abaratit el somni?

Clar, el que no els fa por és que decidim NO tornar-los a votar, perquè saben que malgrat tot, i com a mal menor els tornarem a votar.
Com podríem pressionar els nostres partits que no estan a l’altura de les circumstàncies, de manera coercitiva, sense que hi sortíssim perdent com a país?

Robert Joan
Robert Joan
11.12.2019  ·  22:35

Molt fàcilment Sr Vall. Fem i votem un partit nou amb punt programàtic únic: la independència unilateral a dues legislatures vista.

Jean-Marc Prohias
Jean-Marc Prohias
11.12.2019  ·  22:37

A uns no els votaré per fer Sanches president, als altres per tenir en Buch conspirant.

Josep Usó
Josep Usó
11.12.2019  ·  22:42

Segurament, molts dels dirigents dels partits polítics catalans encara no són conscients (i segurament no ho arribaran a ser mentre visquen) que la situació ha canviat. De la mateixa manera que va canviar l’electrònica quan les pantalles de canó d’electrons van deixar pas a les pantalles de plasma o de cristall líquid. El primer en proposar els quasicristalls va ser Daniel Shechtman, que va ser premi Nobel de Química el 2011; molts anys després de la mort de Linus Pauling, també premi Nobel de Química el 1954 (va morir el 1994). Linus Pauling sempre va considerar que allò dels quasicristalls no tenia cap sentit i li va amargar la vida al professor Shechtman. Ara mateix, aquests quasicristalls suposen un tipus diferent d’ordenació de la matèria amb moltes possibilitats d’aplicació. Doncs bé; sembla que molts dirigents dels partits polítics continuen ancorats en les certeses de fa cinquanta anys, que ja han segut superades.

Gemma R.
Gemma R.
11.12.2019  ·  22:46

Només puc estar totalment d’ acord amb l’ editorial. Responsabilitat, unitat i mirar d’ alçar les mires. Estratègia conjunta i discreta. Podrien fer molta feina si un fés de poli bo, i l’ altre de dolent, si es tinguéssin confiança i es comprometéssin a no mirar pel partit durant un parell d’ anyets. L’ electorat sabrem veure els sacrificis. No podrem desfer-nos del règim si no sóm 3 vegades més llestos i generosos que ells.

teresa labourdette
teresa labourdette
11.12.2019  ·  23:07

A la concentració dels dilluns a la plaça del Vi no cridem 2n grau, millor 3r grau, no. Cridem llibertat, ras i curt. Per què entrar en aquest joc amb el botxí? Denunciem els tribunals, denunciem el judici, denunciem la sentència, denunciem els dies de presó, denunciem un segrest fet per l’estat espanyol amb la col·laboració del poder judicial. Queda clar?

Jaume Bosch
Jaume Bosch
11.12.2019  ·  23:12

Quina vergonya de gent. Amb aquests estem obligats a aconseguir l’indepedencia i llibertat del nostre país?
Sou una vergonya i la història us passarà factura.
Tirem pel dret i passem d’aquests que només volen el seu profit.
Visca Catalunya Lliure i independent!

Matilde Font
Matilde Font
11.12.2019  ·  23:16

A mi me produeix molta pena i ràbia a parts iguals veure què els partits són tan irracionals.
Suposo que els seus militants són els que els haurien de posar al lloc. Els altres fem el què bonament podem intentant fer-los reflexionar com fas habitualment tu, Vicent.

Sílvia Poll
Sílvia Poll
11.12.2019  ·  23:16

Bona reflexió Vicent o bona l’última pregunta del Jaume Vall

francesc felip
francesc felip
11.12.2019  ·  23:17

A qui te autèntic pànic l’unionisme, i absolutament a ningú més ?. Penso que en realitat es l’únic que tenim.

Victor Serra
Victor Serra
11.12.2019  ·  23:19

Totalment d’acord. Estem molt tips de picabaralles que semblen perfectament evitables.

pasqual sala
pasqual sala
11.12.2019  ·  23:50

em sorprén, Vicent, que sostingues que bona part de l´electorat pot votar tant ERC com Junts, i em sorprén també perquè pot ser tingues raó.¿ És així que, per tant, les diferències ideològiques no existixen i que tan sols esteu centrats (jo soc del País Valencià i hi visc, no entre en les vostres votacions) en la qüestió de l´independentisme?. Jo entenc, però, que si s´és d´esquerres, no es pot compartir el model educatiu, social i econòmic de Puigdemont, i al contrari, esclar que tampoc. A no ser que penses, o penseu, en termes de guanyar “la guerra” (enteneu-me el mot i les cometes) i després, si de cas, cadascú que faça la seua revolució. això em recorda quan els britànics votaren Churchill i quan el conflicte bèl.lic s´acabà, votaren al laborista Clement Attle, però m´ho recorda forçadament perquè la situació no és pas la mateixa.
Adés he dit que potser tingues raó, però jo crec que no, i la gent d´esquerres i independentista, en la seua àmplia majoria, votarà els partits d´esquerres i independentistes; pensar altra cosa és, al capdavall, menystenir el criteri de la gent. la reflexió també compta pel cantó dels que sempre han sigut de Convergència i la seua òrbita.

Antoni Morell
Antoni Morell
12.12.2019  ·  00:04

Tant parteix un partit?
Però ja dins de l’estructura (suposadament amb un argumentari ètic, social, cultural… que qualla amb un programa quadriennal) veiem que hi ha corrents (de diferents voltatge). També (amb molta delicadesa) diferencies nomenades sensibilitats. Però, a l’hora de repartir càrrecs electes/o cadires, les lluites són caïnites.
Els mini-lideratges, les incorporacions de membres fugits d’altres partits que, per motius estratègics, d’entrada ocupen llocs en l’aparell per damunt d’altres afiliats més antics… els quals es creuen amb més mèrits acumulats després d’anys de militància. En un instant veuen esvanides les seves aspiracions de millorar càrrec i emoluments. Un exemple, que pinta Ramon Espadaler en el PSC. Quina corrent representa?
En aquesta torre de Babel (amb diferents llenguatges, principis, esperances, compromisos. esperits de servei als electors i ciutadans…) com és possible entendre’s?
Si hi afegim la necessitat de cercar entre: adversaris, socis, companys, amics… i ,pujant de nivell, d’exiliats, empresonats… els culpables de totes les desgràcies i errors.. En canvi hi ha discussions visibles i moviments soterrats per l’adjudicació de qualsevol aspecte favorable… Per a qui?
En mig d’aquest panorama, que estiguem com estem podria semblar un desastre (Aznar dixit) però volent essent positiu és un miracle… afavorit per més de dos milions d’ànimes i esperits disposats a superar tot els embussos que calguin per aconseguir el dret a decidir un FUTUR COL·LECTIU i IGUAL PER A TOTHOM.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
12.12.2019  ·  00:30

Ni el PDECAT ni ERC volen la independència.
No hi ha altra ecplucació.
Nosaltres i els partits vivim en paradigmes diferents.
Nosaltres il·lusionats mentre ells volen poder i fan números tot el dia.

Casta despreciable i gent inútil sense cap empatia humana.

MAI HEU VOLGUT LA INDEPENDÈNCIA!! MAI!!

Josep M Armengou
Josep M Armengou
12.12.2019  ·  00:55

És radicalment urgent que tots els ciutadans aprenguem a fer POLÍTICA, discreció, no posar el carro davant dels bous, deixar-nos de personalismes, etc, etc, en la línia que diu Partal.
Però els nostres polítics s’han d’aplicar aquesta màxima de manera urgent. Els votem i paguem per a fer això.

Miquel d'Arenys
Miquel d'Arenys
12.12.2019  ·  00:57

Cada vegada que passa una cosa d’ aquestes tot està més i més clar…..pero una cosa que ha estat el proces -potser ha estat alguna cosa més-però una és un Camp de batalla per poder dur a terme la confrontació entre convergencia i esquema, per veure qui era el que tenia el poder de negociar les llentíes amb Madrit. i no aire més, això ho resumeix tot…….ha estat una gran enredada…..em referido pels política…per la gent, per al poble una gran victoria, la de l’ ú d’ octubre.

Josep M. Bla
Josep M. Bla
12.12.2019  ·  01:09

Ja fa temps que desencissat en veure com eren de curts de mires, em vaig donar de baixa com a militant.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
12.12.2019  ·  01:25

Sr.Partal té més raó que un sant (deia uns dita).
Avui b el.seu article queda ben, ben demostrat. Gràcies un dia més.

Antoni López
Antoni López
12.12.2019  ·  01:50

Immaduresa política, per dir-ho fi? . No serà la primera vegada que veig gent intel·ligent, i ,a l’ensems, ineficaç en la relació amb el seu ego.Identificar-se amb l’ego no és gens bo.

Oriol Roig
Oriol Roig
12.12.2019  ·  04:10

En la linia del que proposa en Robert Joan (22:35), cada cop estic mes convencut que cal un partit per comptar emprenyats com jo. Que porti com a unic punt l’autodeterminacio i que o be ni ocupi els escons, o que voti “no” a tot tret de la independencia del pais. El no ocupar els escons rebaixa la linia de la majoria absoluta, el votar “no” a tot no ho fa. Si hi ha el compromis de no ocupar els escons, pero si agafar l’acta de diputat, els escolllits podrien ser-ho si accepten donar la integritat del sou a, per exemple, la caixa de solidaritat. En qualsevol cas, tot vot per aquest partit s’ha de considerar un vot a favor de la independencia del pais. Potser aixi afloraria el mig milio de vots de diferencia entre els 2.1M de “si” de l’1 d’octubre i el1.6M de vots que darrerament treuen els partits indepes.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
12.12.2019  ·  06:15

Crec que he manifestat moltes vegades que el problema d’ERC i JxCat (o antiga CiU) és històric. Durant molts anys els antics convergents varen menystenir ERC i per això hi ha un odi genètic i visceral dins ERC a acostar-se als exconvergents. ERC vol ser hegemònica, perquè creu que és el que li correspon i per tant fa tot el possible per d’una banda menjar-se els votants de JxCat, i de l’altra expulsar-los del poder on poden. El seu argument és que JxCat vol la unitat per apuntalar-se ara que estan en hores baixes, i que no són realment independentistes. I no baixaran d’aquí, faci el que faci JxCat i estem el malament que estem. Per la seva banda el PDECat o JxCat consideren que ERC els vol prendre la cartera i que se’ls estan menjant els seus votants naturals. Tenen por d’acostar-se massa a ERC per por a desdibuixar-se i a, efectivament, cedir l’hegemonia. ERC mai perdonarà al PDECat que els forcessin a JxSi si volien eleccions, una llista unitària de la qual ERC fugirà sempre com de la tinya amb l’argument (gens justificable segons la llei D’Hont) que la llista unitària resta, no suma, i de que una llista unitària donaria ales a la CUP (algun dia caldria parlar seriosament de la irresponsabilitat d’aquesta colla de maoistes de pa sucat amb oli en moltes de les coses que han passat i de com és que, sent tan revolucionaris, no tinguin ni un sol dirigent que s’hagi mullat en presó o a l’exili: i que ningú em digui Anna Gabriel, perquè la desobediència és un delicte que en el pitjor dels casos es pena amb 2 anys de presó, i ni hi entres si no tens antecedents).

Això deixant de banda les animadversions personals entre dirigents, que n’hi ha moltes, per cert. El resultat és, malauradament, el marasme en què ens trobem. Accentuat per la repressió constant i per les ànsies de poder d’uns i d’altres.

Jo crec, sincerament, que els dirigents polítics ja han donat per amortitzat qualsevol moviment cap a la independència. El que tenim és pur postureig per veure qui pot semblar que cedeix menys, o li treu alguna promesa buida al PSOE. Res més. Es tracta de repartiment del poder i d’hegemonia. El somni d’ERC és desballestar definitivament JxCat, que qui ho controli tornin a ser els vells convergents (per poder acusar-los de dreta troglodita i corrupta) i poder pactar polítiques “socials” amb els comunis i eventualment amb el PSC. S’obliden que els pactes amb Espanya són com els pactes amb el diable: sempre t’enganya. El somni del PDECat, molt llunyà, és el de recuperar hegemonia o almenys sobreviure. El somni de la CUP, caldria afegir, és el de mantenir-se com el gran partit purista i revolucionari que no s’embruta les mans per menys de prendre el palau d’hivern, mentre es comuniquen entre ells amb iphones X.

Ja em perdonareu els sarcasmes, però és que n’estic molt cansat: per mi la independència consistia en crear un país millor. Una societat lliure i republicana. Un país generós amb els necessitats, eficient i cívic. I per això estava disposat a posar-hi el coll i fer el que calgués. I anem descobrint que, malgrat els càstigs terribles i immerescuts, tot plegat era una immensa catxa que encara ens ha deixat més desballestats com a país i com a societat que el que estàvem el 2010 quan tot va començar. El més trist de tot és que els votants que volem un país millor estem absolutament presoners de la situació: una alternativa als 2 grans partits “independentistes” tipus primàries, ja s’ha vist que no té la tracció ni el convenciment necessari i encara divideix més; un vot als comuns és, si se’m permet, moralment impossible: no es pot ser equidistant davant la injustícia, ni justificar retòriques revolucionàries que acaben com la Barcelona de Colau o els discursos del Coscu; i finalment un vot no independentista és, directament, justificar la barbàrie, el cop de porra i l’anorreament cultural. Per tant estem presoners dels dos grans blocs: o ERC o la macedònia de sigles de JxCat. El problema és que ells ho saben.

Pel país necessitem urgentment una nova generació de polítics que no tingui por, que pensi en el país i no en el poder. Cap, però és que cap país que hagi esdevingut independent ho ha fet sense costos i, sobretot, sense unitat entre totes les seves forces polítiques. Siguin de dretes o d’esquerres. Perquè fins que no et desllogues el cul no pots prendre decisions d’on seure. Això és evident i seria el primer que tots haurien de reconèixer. Fins aleshores, no farem res. Actes de resistència més o menys somorts o espectaculars, i declaracions institucionals modulades pel TC (i alguna condemna per desobediència), però poca cosa més.

Albert Miret
Albert Miret
12.12.2019  ·  06:53

Observo amb molta tristesa que per enèsima vegada a la nostra història, perdrem una a una totes les possibilitats d’independència per immaduresa, mirada miop i un cúmul d’enveges inexplicables de la gent dels partits (TOTS). Sempre resulten ser gent insegura que es realitza ocupant càrrecs inventats pels quals mai han estat preparats ni han demostrat a la seva vida personal que tenen cap vàlua com a organitzadors de res. Clarament en Jordi Cuixard no forma part d’aquesta colla d’ineptes que mai han treballat per als demés, perquè és una persona que ha fet una empresa que funciona i sap que tenir poder vol dir essencialment servir, facilitar i després si s’ha fet bé, gaudir de l’èxit. Dins d’un partit és molt fàcil tenir poder. Simplement has de convocar més reunions que els altres per a parlar el sexe dels àngels i del que has llegit el dia abans, encara que no ho hagis entès, perquè la competència allà dins acostuma a ser ridículament insignificant, això sí, completament sòrdida, resclosa i perversa. Desenganyem-nos. Els partits es mantenen pels sous a canvi del “dolce farniente” i el suport a un o a l’altre dels que convoquen més reunions. Això i res més és la carrera política d’aquests corruptes (cobrar un sou per a fer guerretes personals que no van enlloc, també és ser corrupte), que juguen amb les persones honrades que només volem progrés i llibertat.

“El problema no és el dels polítics corruptes, el problema és d’aquells que contínuament voten per a ells”

Francesc Subiràs
Francesc Subiràs
12.12.2019  ·  07:04

Fan el que volen, amb la seguretat que la gent els tornarà a votar. ‘A qui votaràs si no a nosaltres?’ O bé ‘Si no t’agrada, pq no et presentes tu?’. És una actitud prepotent, de ‘fanfarron’ que exhibeixen de manera més o menys descarada.

Santiago Bosch
Santiago Bosch
12.12.2019  ·  07:33

Cal, sí, cal que continuem penjant i duguent penjats llaços grocs per a alguns presos ?
Espero que surtin noves eines polítiques per votar-les de cap i sense parpallejar !
Ara ja també fart fins la gola d’aquests que ens escarneixen de casa estant.
Aquests també es mereixen “Ni oblit, ni perdó “ !
Salut i República ! ! !

marga guasch
marga guasch
12.12.2019  ·  08:58

Ahir no vaig voler veure la tele ni llegir la lletra petita de les noticies dels diaris, que per mi són els responsables de que la noticia es fes grossa i es convertís en picabaralla entre JxCat i ERC, acompanyada, evidentment, de que el departament de Justicia està gestionat per ERC (estic tipa dels postconvergents). A mi em sembla normal que si el judici a 9 persones va comptar amb advocats diferents, que aquests advocats tinguin opinions diferents, i no especialment els partits als que partanyen els seus defensats.

JOSEP MARIA PIJUAN
JOSEP MARIA PIJUAN
12.12.2019  ·  09:21

Com ens podem acontentar amb les engrunes del segon grau, quan volem el tot, la immediata llibertat dels nostres presos polítics, posant fi a aquesta ignominiosa injustícia. Som uns il·lusos si creiem que investint a Sánchez aconseguirem la llibertat dels nostres presos polítics i exiliats. Hem de fer Espanya ingovernable

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
12.12.2019  ·  09:26

Hauríem d’aprendre les lliçons de la història. Mao Tse Tung feia tretze anys que lluitava contra Chang Kai Check quan els exèrcits imperials del Japó van envaïr la Xina. Immediatament tots dos exèrcits rivals xinesos van defensar el païs de la invasió nipona. En acabar la Segona Guerra Mundial la lluita del Partit Comunista Xinés contra el Kuomintang va continuar quatre anys més, fins la fugida final dels anticomunistes a Taiwan el 1949. Cal prioritzar els objectius per ordre d’importància. O, si ho preferiu, cal factoritzar el problema per tal de resoldre primer la incògnita que englobi el major nombre de paràmetres, que en el nostre cas és la independència.

Pep Agulló
Pep Agulló
12.12.2019  ·  09:28

SI NO ESPERES GAIRE, LA PACIÈNCIA ÉS SUPORTABLE…

Lluny de les picabaralles de les xarxes entre “patriotes de partit”, molts ja hem canviat de xip.

En els meandres retorçats de la via cap a la independència hem deixat de creure (la revolta evoluciona) que els partits, el govern autonòmic puguin (ni que volguessin) ser l’avantguarda de la lluita. Des que la ciutadania, especialment quan la joventut va sortir al carrer, Tsunami, Aeroport, Urquinaona, Meridiana… Consell per la República, etc. són fites referents d’un apoderament que obre perspectives esperançadores enfront d’uns partits i d’unes institucions presoneres de l’Estat espanyol
.
DUES VIES

El poder del vot, limitat, autonòmic, encara que sempre serveix (ens cal) per contenir la tríada feixista, “conviu” (amb una contraposició no manifesta) amb el poder de la gent, del carrer,. Però ara sabem quin és el determinant. No ho podem perdre mai de vista perquè com deia Puigdemont n’hi ha que ens volen fer passar bou per bèstia grossa.

Vicent, tenim paciència perquè no ho veiem determinant aquest teatret partidista que sempre, sempre té més a veure amb Madrid (en el Congreso o en els tribunals), que no pas en aquella nació catalana de què ens parlaves…

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Núria Coma
Núria Coma
12.12.2019  ·  09:29

Doncs potser si cal.
Cal que vegem que només podem lluitar per objetius factibles. La independència de Catalunya ho és? Rotundament si.

La unitat ERC, JxCAT, no.
No ho és, perquè no la volen, no sembla que la vulguin els votants que carreguen contra uns o altres, no estan d’acord ni en estratègia ni temps, ni modos….

Llavors, perquè ens enfadem cada vegada que fan el què és llògic que facin??

No s’han presentat junts, s’han pres alcaldies, han pactat amb unionistes….tots dos.

No volen unitat, i si ho tinguessin ja tan clar com ells, avancaríem una mica i patiríem menys

Jaume Riu
Jaume Riu
12.12.2019  ·  09:35

Comparteixo el rampell de Vicent Partal en aquest editorial.
Comparteixo la pregunta, cal?
Però mireu, sóc positiu de mena i he trobat algunes pautes per respondre:
1. Cal, perquè la democràcia consisteix a conviure amb la discrepància.
2. Cal per definició, doncs fins ara mai no ha reeixit cap revolució liderada des dels partits que governen.
3. Cal la rivalitat política d’un bàndol, tant com cal l’extrema estupidesa de la política de l’altra bàndol, perquè tot plegat contribueix a l’esfondrament de les estructures d’Estat. Ens fan la feina bruta.
4. Les revolucions per canviar els fonaments NO tenen pas un llibre d’estil ni són “correctes” per seguir un full de ruta amb programa previsible.
Anem bé per arribar aviat a ser un estat independent en forma de república.

david graupere
david graupere
12.12.2019  ·  09:36

No es tracta d’unitat sino de respectar l’espai comú: independència, referèndum i llibertat/retorn.

Són partits polítics de bec verd, espantadissos davant la repressió, seguiran fent el ninot fins que els ciutadans s’organitzin i els passi per davant. Primer som actors actius i després votants passius.

Seguiran embolicant fins que els posem en segona posició. Consell, assemblea, ANC, ÒMNIUM…

Josep Salart
Josep Salart
12.12.2019  ·  09:37

Sempre somio que visc en una colònia castellana a la mediterrànea, que vull alliberar-me i que les persones que em poden ajudar, que les necessito com una eina per fer palanca, resulta que estan conxorxades i fan el café amb els carcellers. Fins i tot surten a saludar l’amo i a mi em diuen que m’esperi, que encara no soms prous per escapar-nos ni està tot tant clar.

M’estic pensant escapar-me sol, tinc la possibilitat i també m’esperen en un altre lloc que no és colònia i s’hi està prou be. Però no m’acabo d’espolsar del cim la nosa de l’amor propi, la dignitat i poder fer pinya per ajudar als altres.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
12.12.2019  ·  09:43

Gràcies sr. Sala per treure el tema de la ideologia. Els partits dits d’esquerra ja no tenen ideologia O la tenen per fer bonic, però les polítiques que apliquen són clarament de dretes. En el cas concret d’ER el seu discurs era la independència i més endavant “lo social” sense concretar què vol dir això. Ni en època del tripartit ni en les dues legislatures que portem han demostrat fer res diferent en sanitat, ensenyament, presons, bombers, etc del que havia fet convergència. Seguim amb escoles i hospitals concertats, sense inversions en cap model productiu alternatiu, les mateixes retallades, etc. El problema és que no tenen cap model elaborat que sigui alternatiu i com que els altres també s’han apuntat a la independència els han fotut enlaire el negoci.
Aquest és, al meu entendre, el problema greu que hi ha entre els partits independentistes i per això breguen entre ells. La falta d’ideologia que els distingeixi. I arreglar això és més problema de l’esquerra que no pas de la dreta. A no ser que vulguin substituir-la fent les mateixes polítiques que ha fet la dreta fins ara, com sembla que vol ER.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
12.12.2019  ·  09:43

Totalment d’acord amb la Teresa Labourdette: “Llibertat, ras i curt. Per què entrar en aquest joc amb el botxí?”

Joan Begue
Joan Begue
12.12.2019  ·  09:49

Fa un mesos un company d’aquesta tertúlia va posar l’exemple de la reflexió sobre que els generals en presó no poden fer la guerra, els bascos ho van aplicar també.
Aquí ens han distret no en demanar l’independencia si no de la tristor de la gent empresonada.
En els cops de porra dels salvatges que a por ellos ens van fer sentir víctimes i incompresos.
Que no que això ja ens o van dir fer una escissió no va de mesos va de ordenació d’ideals i resistència i que amb això malgrat semblar altra cosa anem bé seguim vius.
I disculpes qué volem nosaltres gent D’ERC de JxCAT de la CUP no afegeixo més sigles perquè dormen encara, sinó un món millor més just…
Els partits malgrat no ho sembli som nosaltres que donem vida a les sigles.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
12.12.2019  ·  09:56

A la concentració dels dilluns a la plaça i no cridem 2n grau, millor 3r grau, no. Cridem llibertat, ras i curt EXACTE

Sr Gilibert, el felicito, vostè broda la situació. Convergents, deixeu.vos d’hòsties i apreteu files amb el MHP legítim(que també ha comès errors, però els reconeix) CUP, baixeu del vostre’ Núvol AntiCapitalista’ i bregueu amb la situació real del Dia a Dia. ERC, pobres, manàveu durant la 2a República i tot va acabar en desastre. El President Lluís Companys va pagar amb la seva vida els errors comesos(Entre d’altres, donar el poder a la CNT) Segur que em deixo alguna cosa…

Qui estigui lliure de Culpa, que tiri la 1a pedra(Per cert, fa 4 anys que soc agnòstic)

FEDERICO ALEJANDRO PUJOLA
FEDERICO ALEJANDRO PUJOLA
12.12.2019  ·  09:59

A un cert moment de la història recent de Catalunya hi va haver dues persones, Artur Mas i Oriol Junqueras, un de dretes, l’altre d’esquerres, que varen comprendre que a més de ser de tendències polítiques oposades, eren també patriotes catalans, i que això els unia contra la terrible agressió espanyola. Avui, aquest sentiment patriòtic català o ha desaparegut en alguns polítics o s’ha debilitat tant que ja. no és visible. Els polítics catalans han d’estar advertits: si segueixen així dintre de poc hi haurà un monument erigit a Madrid, agraint als polítics catalans la seva col·laboració en preservar “la unidad del Reino de España”.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
12.12.2019  ·  10:21

No es pot afegir res a l’editorial d’avui ni als editorials precedents que han tractat del tema i de tants i tants comentaris dels subscriptors. Ja ho hem dit tot i res ha canviat. Per fer el salt qualitatiu que tots volem, en aquest tema i en tots els altres, calen nous polítics, polítics sense motxilla de rancúnia, de por, d’inseguretat, d’enveja, d’egoisme, …el nadó que ha acabat de néixer necessita nous polítics.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
12.12.2019  ·  10:26

On és el fil conductor dels nostres anhels com poble? hem aceptat les sentencies enlloc d’exigir l’absolució. En quines mans és la nostra lluita amb aquestes contradiccions que donen força a l’adversari amb seus relats inventats?
NO es NO peti qui peti

Josep Albà
Josep Albà
12.12.2019  ·  10:43

No els cal res.

Poden fer el que vulguin i els seguim votant.

Fins aquí, i potser més avall, pot arribar la nostra indignitat.
Ara pacten amb els fatxes del Block 155 a Diputacions i Ajuntaments?
No passa res.
Ara llencen les forces d’ocupació, pròpies i estrangeres a rebentar els ulls dels independentistes?
No passa res.
Ara utilitzen la policia política per identificar qualsevol ciutadà pacífic que vulguin?
No passa res.
Ara van a saludar al Borbó?
No passa res.
Ara volen investir el cap dels nostres botxins?
No passa res.
Ara juguen a veure qui puteja més als presos polítics?
No passa res.

Fins aquí hem caigut. Ells ja han perdut tot rastre de vergonya.
Però, i nosaltres? Com hem arribat a caure tan, però tan baix? Calia?

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
12.12.2019  ·  10:58

Bon editorial Director, (editorial en masculí, “just in case”). Miquel Gilibert i altres comentaris força desmoralitzadors. Els partits independentistes, els traïdors, els indiferents i els francament enemics de tota la vida no venen de l’espai exterior, els generem nosaltres ací. Som uns cracs generant botiflers i pallassos com el de Ubu o aquell que donava bots com un Masai el passat dia 6. Així doncs probablement és el que ens mereixem com a poble. Els meus ancestres, en l’ADN em llegaren la mala llet espanyola que em portaria a mesures més contundents, especialment quan sento al afable i simpàtic exministre Margallo dient que Espanya mai deixarà Catalunya de forma pacífica. Malauradament, en veure el cometa Halley en 1985 vaig saber que ja no el tornaria a veure, ara també sé que no veuré la independència del meu país. Salut.

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
12.12.2019  ·  11:15

És igual què facin o desfacin els partits. Ja s’ha vist que no són eines per a aconseguir la indepenèncdia. No ens alterem, perquè no val la pena.

Ramon Sans
Ramon Sans
12.12.2019  ·  11:24

La sociedad catalana GENIAL , las ONG catalanas GENIALES , ¿Y los políticos catalanes? ¿los militantes de esos partidos? ¿los medios de comunicación catalanes ? …

Los militantes BORREGOS seguidores de los dirigentes de los partidos es un gran problema.

Póiticos que se equivocan y los borregos a defenderlos como toros frente a las críticas sean o no justas.

Militantes borregos cabezas huecas que no saben dar propuestas en positivo solo atacar, incluso en cuestiones personales , militantes borregos que aunque beneficie al enemigo común hacen lo que sea para dar la razón a su “amado líder”, aunque para ello arrasen el campo independentista… da igual “tenemos la razón” ¿la tienen? …

Frente a eso hay el militante que no traga TODO lo que dice el partido pero ese , como decía Alfonso Guerra: “si te mueves no sales en la foto”, y queda marginado dentro de los partidos .

Menudo paronama subiendo la moral cuando oyes hablar del Tsunami , y bajando cuando oyes a los políticos de ERC , Pdcat o CUP …

SOLO NOS QUEDA SEGUIR , Y SEGUIR , Y SEGUIR pero no me vuelvan a decir que “vienen los del 155” … porque todos TODOS ustedes les invitan a tomar café y a nosotros nos envian la BRIMO …. YA HACE AÑOS DIJE QUE VERÍAMOS A ICETA DE PRESIDENT … los nuestros VAN CAMINO DE CONSEGUIRLO por ineptitud política.

Mercè ariza
Mercè ariza
12.12.2019  ·  12:38

A dia d´avui veig que l`ùnica sortida es no capficarse amb els tripijocs dels partits esmentats i treballar més per el Consell de la República que aixó si qu´ens pot dur a la Independencia en un futur proper.

David Mascarella
David Mascarella
12.12.2019  ·  12:54

Després d’una bona desfogada (alguna vomitiva) fem-nos la pregunta:

tenim els què ens mereixem?
tenim clar com s’ha de gestionar un moviment històric tan complex? de veritat que es pot menysprear el què democràticament s’ha votat?
creuen alguns que la voluntat d’aquests “infeliços que es deixen enganyar” la podeu llençar a la paperera?
si desqualifiquem els partits amb tots els penjaments i contundència, és perquè tenim més clar el camí a fer, i som més intel·ligents que ells?
si som aquesta societat, com ens atrevim a fer sentències des de fora, des de dalt de la muntanya?
algú proposa fer nous partits, endavant!! o més fàcil: com el comú dels mortals, entreu a un partit, modifiqueu des del “sector crític” un canvi i arribarem abans…
tenim el què ens mereixem, perquè és la societat de la qual en formem part tots.

Francesc Boixadós
Francesc Boixadós
12.12.2019  ·  12:54

Una possible solució seria la limitació de mandats i permanència en el poder.Si mirem les democràcies avançades com Inglaterra, EEUU, paisos nòrdics i d’altres ens n’adonem que en els últims 10 anys per Inglaterra hi ha passat Mildban, Cameron, Corbyn, Teresa May, Boris jhonson i aquí sempre hi ha els mateixos i després de romandre 15 o 20 anys com a diputats encara s’enfaden si no poden continuar. Incús en el cas de guanyar eleccions no val a continuar fins que arribi el desastre. Ningú hauria de romandre en el poder més de 8 ó 12 anys per donar idea als polítics que en cap cas podran fer de la política el seu “modus vivendi” de per vida. Es pot ser polític tota una vida, com molts que ho porten dins seu per sempre, però no viure tota la vida de la política, perquè llavors només s’intenta viure’n fins la jubilació o més enllà.

Federico Ruiz
Federico Ruiz
12.12.2019  ·  12:57

Està molt bé que ens desfoguem però, tristament, a la fi tot queda resumit al comentari de Josep Albà

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
12.12.2019  ·  14:32

Jo el veig com una qüestió personal.
Personal d’alguns que ocupen la cúpula dels partits i arrosseguen amb ella al seu partit, perquè aconsegueixen voltar-se de seguidors que treballen pel seu grupuscle, en part pel partit com a organització tribal, i gens pel país, concepte que els supera, doncs caldria d’una generositat que desconeixen.

Que ERC se sent menystinguda de la època del pujolisme és evident sens dubte. I això no està mancat de raons històriques.

Que aquest menysteniment encara bull al cap de molts votants és evident, i fa que malgrat tot segueixin votant els seus egoistes dirigents (per mi mossèn Junqueras ho és) , d’una forma que diría irracional i que fa que la justifiquin fent esment a les històriques corrupteles de CIU, sense voler veure, irracionalment, que JxCat ni és PdCAT ni és CiU.

Que ERC, no tots, al·legant una pretesa esquerrania te tendència a recordar el tripartit i voler reproduir-lo, allunyant-se de la “dreta” és una veritat. Però això implica en aquests moments deixar de banda el país i posar pel davant el partit. I això, des de una posició de rancúnia i egoisme, és el que lidera mosen Junqueras.

Que PdCAT és hereva de CiU i del pujolisme ningú ho pot discutir, però no és JxCat.

Que en aquests moments tenim, malauradament, el junquerisme copiant al pujolisme és una altra veritat.

Que sense anar tots a una, ni esquerres ni dretes, fins aconseguir la independència, ho tindrem molt difícil, és una altra veritat.

No mal penseu, no he sigut mai votant de CiU, si que vaig votar JxSi i després, vist lo vist dels plantes de Roger Torrent i dels posicionaments llunyans de la independència de mossèn Junqueras i els seus acòlits Rufián i Tardà, he votat i votaré JxCat, no perquè em senti de dretes, si no perquè confío més en la honestedat dels MHPs Puigdemont i Torra, que no pas en Junqueras, per dur endavant la independència.

Però en realitat voldria que, com a Escòcia, hi hagués un sol partit, transversal, i amb l’únic objectiu d’una Catalunya independent. Després ja tornarem als posicionaments ideològics per decidir el modrl de país.

Paolo Pellegrino
Paolo Pellegrino
12.12.2019  ·  14:47

La lluita continua, però sense ells. Com s’ha fet una desconnexió emocional-mental de l’Estat espanyol i les seves institucions,
després de dos anys llargs s’ha fet també dels tradicionals partits polítics de casa, ja no representen res del que penso, del que vull, del que demano i exigeixo. Apa, adeu també a aquesta classe política d’ineptes, ja no compteu amb mi.

josep soler
josep soler
12.12.2019  ·  15:20

Com tot va més de pressa, també aprenem més ràpid. Molts vam necessitar 30 anys de Duran-Pujol per aprendre que Espanya no negocia i si ho fa compleix mai la paraula. Ho demostren 300 anys d’ocupació militar i les paraules de Junqueres d’abans l’1-O.
La questió ara és: quan tardarem per aprendre que amb els 3 partits actuals, no farem cap república. No passarà perqué 2 depenen dels càrrecs en l’autonomisme i el tercer depèn de voler fer una república sol.

El dia que ho haguem après, ens caldrà tenir un partit nou, transversal, amb gent valenta i sense ganes de càrrec.

Roser Caminals
Roser Caminals
12.12.2019  ·  15:36

D’acord amb l’editorial, amb ènfasi als “canvis subtils a les cúpules” dels partits. I d’acord amb Miquel Gilibert que necessitem una nova generació de polítics formats fora del marc autonòmic. Però mentrestant hem de continuar avançant cap a la meta i ser conscients que la majoria dels “canvis subtils” i avenços surten de l’exili.

Ramon Plana
Ramon Plana
12.12.2019  ·  15:42

El problema és que els actors polítics siguin els partits, entitats jurídiques, en comptes de les persones. Això ens porta a tots a la submissió.
Hem de posar el focus en les persones, els objectius i les accions, i deixar al marge els partits, les opinions i les ideologies.

Enric Muntadas
Enric Muntadas
12.12.2019  ·  15:56

Entenc perfectament que l’interes com a persones, pares, fills els porta a optar per la millor estratègia per sortir quan abans de la presó. Però aleshores que deixin els seus càrrecs polítics, perquè renunciar a drets que els pertoquen per un benefici personal, opció molt legítima, ho poden fer sempre que no representin pel seu càrrec a un interès general i uns drets de que són tots.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
12.12.2019  ·  17:42

A Madrid no se li ha de donar ni aigua. Punt.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes