Antònia Carré-Pons.

L’escriptora Antònia Carré-Pons ha impulsat un dels projectes editorials més curiosos de tot l’any: cal Carré, nom de la família, que ha passat de ser una carnisseria a ser una editorial. I jugant amb aquesta doble condició, amb bon humor però molta seriositat literària, Carré-Pons es proposa de fer arribar els clàssics medievals i moderns, especialment d’autores, a un públic lector més ampli.

Ho explica així: “Sóc Antònia Carré-Pons, escriptora, convertida de fa poc en editora. A la solapa del meu últim llibre, Com s’esbrava la mala llet (Club Editor, 2018), confessava que sóc filla de carnissers. Ara emprenc una nova aventura: he convertit la marca comercial de la carnisseria (cal Carré) en una marca editorial. Ens hem estrenat a finals de setembre amb el volum Dos relats, de Virginia i Leonard Woolf (que va inaugurar la Hogarth Press) i Cinc vells, de Jesús Moncada (una antologia de cinc contes). Són dos volums de la col·lecció ‘Menuts’. Les altres col·leccions de l’editorial són ‘Llibrets’, que encetem amb El pont d’Alexander, de Willa Cather, i ‘Llom dos colors’, amb la primera novel·la que va publicar Dostoievski, Pobres, en la traducció de Miquel Cabal Guarro.

Proveniu del món de la literatura i enguany heu començat un projecte nou i ambiciós, la creació d’una editorial. Què us hi va fer decidir?
—Vaig treballar a la carnisseria familiar durant nou anys, quan era molt jove, dels catorze als vint-i-tres, i després vaig estudiar filosofia, vaig aprovar oposicions i vaig abandonar els ganivets i els tallants, les costelles i totes aquestes coses. Amb tot, sempre he mantingut el vincle amb la família. Ara, convertir la carnisseria cal Carré en l’editorial cal Carré és fer un homenatge als meus pares i a la meva germana, que ja no hi són.

La germana que se us va morir és la Joana, a qui heu dedicat tots els llibres?
—Exactament. Era més jove que jo i es va morir fa uns mesos d’un càncer. I la idea de reconvertir els llibres de llom en llibres de paper va sorgir a casa seva. Jo ho vaig rumiar durant el confinament i quan vaig poder anar-la a veure, va ser a casa seva que ho vam parlar entre tots i es va anar fent la pilota grossa. Vull dir que si a mi m’haguessin dit fa tres anys “faràs una editorial”, jo hauria dit “i ara, que t’has begut l’enteniment?”, no em passava pel cap.

Quin va ser el punt de partida?
—Com deia, durant el confinament hi vaig començar a rumiar. Jo sóc professora d’institut, actualment faig classes a la UOC, però el setembre de l’any passat em vaig jubilar. Sabia que no hauria de treballar i que m’hi podria dedicar. Es van ajuntar una sèrie de factors: la idea, que va aparèixer per inspiració divina; després, saber que quedaria alliberada de la feina; i veure la reacció de la meva germana. Aquest últim fet va ser el factor més important. A ella la idea li va fer tanta il·lusió, que en bona part tot això ho faig en record seu.

Emocionalment, no us podíeu fer enrere.
—Exactament. A més, els meus nebots m’ajuden amb les xarxes socials.

Però muntar una editorial, encara que sigui petita, és una gran comesa. I qui engega un projecte d’aquesta mena ha de tenir clar què en vol fer.
—Jo a cal Carré vull publicar llibres d’autors clàssics, per acostar els clàssics al públic general, a un públic ampli. No em vull fer rica, no tinc aspiracions crematístiques.

Amb quines col·leccions comenceu? Quants títols l’any?
—Comencem amb tres col·leccions: els “Menuts”, els “Llibrets” i el “Llom dos colors”. Com el seu nom indica, estan relacionats amb el món del porc. Pertànyer a una col·lecció o una altra dependrà de les pàgines que tingui el volum. No vull distingir els clàssics per categories. No vull que els medievals vagin a una col·lecció i els catalans a una altra. La idea és publicar llibres d’autors clàssics contemporanis i medievals. I publicar uns nou títols l’any. També espero poder fer una altra cosa: que els llibres del primer quadrimestre de l’any, els destinats a Sant Jordi, siguin sempre escrits per dones. Serien tres llibres de dones. Perquè ja sabem que les dones no hem tingut les mateixes oportunitats que els homes, hi ha la voluntat de recuperar veus femenines. Hem arrencat amb dues dones i dos homes: Virginia Woolf i Willa Carther i Leonard Woolf i Jesús Montcada.

Però us deixeu Dostoievski!
—Sí, ha arribat després. De la col·lecció “Llom dos colors” hem publicat Pobres de Fiódor Dostoievski, traduït per Miquel Cabal Guarro, amb el qual volem commemorar el bicentenari de l’autor rus. La traducció és una meravella. És la primera novel·la que va publicar Dostoievski.

Quines són les característiques de cada col·lecció, més enllà del nombre de pàgines?
—Els “Menuts” són els llibres més petits. Caben a la butxaca dels texans i, per tant, són molt pràctics i es poden llegir ràpidament. Els “Llibrets” tenen unes quantes pàgines més, tenen solapes, però no arriben a les dues-centes planes. I la col·lecció “Llom dos colors” és el de format més gran. Però la idea és no superar amb cap llibre les dues-centes cinquanta pàgines. Perquè l’editorial vol ser una porta cap als clàssics. A molta gent els llibres gruixuts li fan molta mandra. A mi me’n fan. Els únics llibres gruixuts que no em fan mandra són els del segle XIX, però els actuals que tenen moltes pàgines em tiren enrere. Per altra banda, vivim amb molts inputs, tenim moltíssima informació, vivim de pressa, i en aquestes condicions, els llibres han de ser fàcils de llegir, han de ser curtets.

Cal Carré és una editorial seriosa, però que fa picades d’ullet al lector. Amb aquest paral·lelisme amb la carnisseria creeu una complicitat amb el lector des del sentit de l’humor.
—D’alguna manera, és com si jo compartís la meva biblioteca de clàssics breus. Sempre he pensat que la literatura s’ha d’acostar a tota mena de públic, no només a grans lectors. Ha d’arribar a tothom. Per això intento que hi hagi aquesta proximitat. Adreçar-te als llegidors, que deia la Víctor Català. Per exemple, el llibre de Jesús Moncada: com que per a mi Moncada és boníssim i no és un autor de moda, perquè fa anys que és mort i no te’l trobes a les llibreries com a novetat, doncs publicant aquesta selecció de contes seus, si aconsegueixo encara que només sigui un lector nou de l’obra de Moncada, ja em donaré per satisfeta. És una porta. Si algú vol anar més enllà, doncs ja anirà a Edicions 62, que en té publicada l’obra completa. I si algú ja coneix molt Moncada, doncs li proposo de fer-ne un repasset, cinc contes que se’ls podrà llegir en una tarda.

En el cas dels contes de Jesús Moncada suposo que el valor també es troba en la tria.
—I hi ha una picada d’ullet, que dèieu, perquè l’últim llibre meu, Com s’esbrava la mala llet, són contes protagonitzats per vells, i quan vaig llegir-me tots els contes de Moncada per fer-ne la tria, també hi sortien els vells i vaig pensar que era un vincle que qui el cacés bé i qui no el cacés, també.

També teniu molt sentit de l’humor. Transmetre la identitat pròpia al projecte és allò que el pot fer singular.
—Aquesta és la intenció. Com que jo això ho faig perquè m’agrada i ho faig amb passió, suposo que d’una manera o altra es transpira.

Parlem de la vostra faceta d’escriptora: Com s’esbrava la mala llet és l’última obra pròpia que heu publicat. Quan va sortir dèieu que era l’inici d’una nova etapa.
—Diria que Com s’esbrava la mala llet comença alguna altra cosa, des del punt de vista argumental, però sobretot estilístic. És un estil més depurat, directe i punyent. Potser el que s’hi assembla més és L’aspiradora de Ramon Llull, però els llibres publicats abans són molt diferents. Per això dic que inaugura una nova etapa que, la veritat, no sé cap on em portarà.

Prepareu un nou llibre? El publicareu a la vostra editorial?
—Sobre aquesta segona pregunta, categòricament no. Perquè cal Carré només publica autors clàssics morts. I si em morís, no em podria publicar.

Del vostre vincle amb Club Editor neix la traducció de l’obra de Willa Cather, El pont d’Alexander, feta per Núria Sales.
—Amb la Maria Bohigas, de Club Editor, tenim una relació molt bona des que ens vam conèixer. Em va parlar de la seva mare, que traduïa, i li vaig encarregar la traducció. Ha fet una feina magnífica. És una meravella de traducció. Mira, per a l’editorial m’he inventat una divisa a l’estil de “llibertat, igualtat, fraternitat” que diu: “Brevetat, qualitat i modernitat”. Qualitat, que la intenció és publicar traduccions de molta qualitat i recuperar traduccions antigues revisant-les. I sobre la modernitat, l’Àngel Uzkiano ens ha fet unes cobertes que a més de molt boniques són molt modernes. Els clàssics ens parlen i ens interpel·len avui encara i això s’ha de reflectir amb unes cobertes i un disseny modern. Perquè els clàssics són moderns.

El gran desafiament d’engegar projectes és mantenir la continuïtat. També és aprendre un nou ofici.
—Una de les virtuts que tinc és la de la constància. No em fa por equivocar-me, m’aixeco i hi torno. En aquest sentit, sóc molt tenaç. I em miro el projecte en el seu dia a dia. Tota la programació del 2022 ja la tinc feta i tot va rutllant. La del 2023 l’enllestiré d’aquí a quatre dies.

Ens podeu avançar els primers títols del 2022, doncs?
—Els primers tres títols seran: Entre els actes, de Virgina Woolf, traduït per Marta Pera Cucurell; La ciutat de les dames, de Christine de Pisan, traduït per Mercè Otero Vidal (traducció recuperada i refeta), i també un llibre de Flora Tristán que hem titulat Necessitem acollir les dones estrangeres. Un text del segle XIX, però sobre un tema de completa actualitat. No hi ha res traduït al català de Flora Tristán.

A més de ficció, veig que també fareu no-ficció.
—Sobretot farem ficció, però de tant en tant oferirem alguna sorpreseta, com aquest pamflet de Flora Tristán o, més endavant, quan publicarem una cosa d’Irene Polo. I el setembre del 2022 sortirà una traducció de l’anglès antic, feta per la Lola Badia, d’una obra que es diu Galbany i el cavaller verd, que és aquell text que va fer famós Tolkien, perquè el va traduir a l’anglès modern. I podem comptar amb la col·laboració de la medievalista més important que hi ha a Catalunya en aquests moments!

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.