Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

D’ençà que l’home descobrí el foc, ha servit com a element de trobada, de festa dels individus de la comunitat. Al llarg de la Mediterrània, a banda i banda, en tenim un bon repertori, d’activitats festives relacionades amb el foc, que són de caràcter religiós esdevingudes populars.

Fogueres, falles del Pirineu –en totes les varietats–, correfocs, diables, o, recentment, els foguerons són activitats amb un denominador comú: el foc. Festes amb un profund arrelament a la societat catalana i en alguns casos amb una perspectiva de creixement. A tall d’exemple, a la ciutat de Barcelona, l’any 1970 van cremar 832 fogueres, però van anar disminuint fins a l’any 2010, quan n’hi hagué tan sols deu. Tanmateix, la voluntat de col·lectius ciutadans ha fet revifar aquesta tradició, i el darrer any es va arribar a la trentena, amb unes perspectives de creixement progressiu.

Amb tot, malgrat la voluntat popular, a Barcelona ens trobem amb una política restrictiva. Els districtes de la ciutat, en uns anhels de ‘regular-ho’ tot, limiten els actes populars que tinguin el foc de protagonista.

L’any passat vam assistir sorpresos a la prohibició per part del Districte de Sant Martí de les cremades dels diables del Clot i de la Verneda, tot i que poques setmanes abans havia acollit el Bestiuari, mostra de més de cinquanta bèsties de foc que es van concentrar al parc de Sant Martí, en la que va ser la més gran plantada de bestiari de foc.

Ara es fa un pas més i es prohibeixen unes altres activitats lúdico-festives amb foc, com ara botifarrades i calçotades; o es desplacen a indrets llunyans d’on són les entitats ciutadanes; o fins i tot són comminades a fer l’activitat en un barri de la vora. Però recordem que aquestes activitats són organitzades per entitats o col·lectius veïnals amb la intenció de dinamitzar els barris de la ciutat.

Sota quina normativa es prohibeixen aquests actes de foc? No ho sap ningú. L’única normativa existent és l’elaborada pels bombers en relació amb les fogueres de Sant Joan. La decisió depèn dels tècnics municipals de cada districte i de la seva permissivitat. Però qui son el tècnics? Els tècnics són aquesta supraclasse buròcrata (o, com deia aquell, burròcrata), una elit, encarregada d’aplicar la normativa municipal. Una superclasse que es considera que són els que realment ‘manen’ als districtes, molt per sobre dels regidors escollits democràticament. I aquesta elit es permet de denegar permisos per a fer calçotades (i en aquest aspecte parlem de l’activitat amb menys foc de les que es practiquen) pel simple fet de fer-se en un parc o en una plaça on hi ha un arbre, o en una cruïlla perquè afectaria el trànsit automobilístic.

Un raser creat a mida dels tècnics i que redueix les activitats populars promogudes per la voluntat de col·lectius ciutadans, moltes vegades crítics amb la política municipal. Un raser que prohibeix de fer foc a qualsevol parc o plaça de la ciutat pel ‘perill’ de cremar els arbres o la vegetació. Un raser en contradicció amb activitats populars i arrelades de foc que travessen zones rurals i boscoses, com ara les falles del Pirineu, o el transport de la Flama del Canigó, supervisat pels agents rurals de la Generalitat i de la Gendarmeria francesa.

Si mirem les estatístiques dels darrers quaranta anys, veurem que l’activitat lúdico-festiva amb presència del foc no ha produït cap incendi. Els actors d’aquestes festes són els principals interessats a preservar la tradició i controlen la seguretat de l’activitat.

Un consistori progressista hauria de facilitar la preservació d’aquest bé cultural que tenim entorn del foc, urbanitzant els carrers i places de manera que facin compatible aquestes activitats, com es va fer a la reurbanització del carrer de la Corunya amb Meridiana; o bé escoltant les entitats veïnals, com va passar quan l’Orfeó Martinenc i els Diables del Clot van aconseguir una solució satisfactòria per a totes les parts, i no pas a l’inrevés, com es fa.

Cal regular, sí, però tenint en compte que les activitats populars no les frenaran ni legislacions restrictives ni tècnics burròcrates. Intentar impedir-les només facilitarà la transgressió i que es facin les activitats il·legalment.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.