El buit com un lloro

Es fa un buit molt cap endins just abans de la tempesta, s’aixeca un vent desorientat que esvalota les fulles i t’omple els ulls de pols, i el buit és tan gruixut que se t’instal·la entre cor i ventre fins que cau la primera gota, que és un sospir, i mentre el gris de la ciutat, del teu carrer, s’enfosqueix i alhora brilla, tu repasses la barana del balcó, t’entretens comptant les gotes de pluja que en regalimen i et fa l’efecte que sents com s’empassen aigua les plantes que mates de set de dilluns a divendres.

El buit d’abans de la tempesta és com aquell moment del diumenge, si ets a casa, que no saps gaire què fer, que les opcions són tantes, des de la més lúdica fins a la més previsora, que et paralitzes i t’estàs una estona voltant amunt i avall per les habitacions, buscant un senyal que et digui ara fes això, però el senyal no arriba i et sents el cap tan buit que t’hi ressona la consciència de ser, de ser sense pensar, uns segons; sort que aviat arriba la primera nota d’alguna tonada familiar que et repesca d’aquell crani on ressona un neguit que retrobaràs algun altre diumenge, no tots.

Hi ha el buit, també, de quan et quedes sola al pis i et sents tan fort el tecleig que has de posar música, un piano que anestesiï aquell repic que et rediu que ara no et distreguis, que se t’ha regalat un temps i toca aprofitar-lo, i al clatell, o potser a l’espatlla, com el lloro d’un pirata de conte clàssic, se t’instal·la un cronòmetre que descompta els minuts i et pessiga; cada pessic és una empenta cap a la concentració, el piano esmorteint el rondineig del teu teclat sembla que es compassi amb el recompte, i el pianista deixa de tocar just quan s’obre la porta de casa i tres veus et saluden com demanant-te si has omplert prou pàgines.

I és que hi ha el buit del full, en diràs full i no pantalla, que és un blanc que t’esperona però que, no pots mentir, hi ha dies que t’espanta, com avui, perquè t’exposa tot el que no has dit i ara podries dir, se’t desplega aquell ventall de coses que un dia hauràs d’escriure i et demana mirant-te fixament als ulls si no és avui el dia, si no és ara el moment d’aprofitar que t’has assegut a teclejar sense saber què diries, si no pots agafar l’alfabet amb força i llançar-te a encadenar mots sense por.

Perquè hi ha el buit més gros de tots, que és el buit de qui ja no hi és, i que continua sent un buit del tot inversemblant, que no cap enlloc, que és tan gros que hi podries viure però en fuges sempre que pots, que t’empaita i et trepitja els talons i se t’emparra, ell sí com un lloro salvatge que busca pirata, a l’espatlla i et picoteja a l’orella i et diu que ha vingut per quedar-se, i que a partir d’ara a les fotos se t’hi veurà sempre aquell buit, aquell ocell verd invisible que farà que se’t desnivellin les espatlles, i et canviarà el respirar, el caminar, l’escriure i el viure.

I et diuen que un dia aquest lloro feréstec i impertinent serà un pardal petit i amorós, de tacte vellutat, que et cabrà a la butxaca de la jaqueta, i el podràs acariciar amb els dits mentre passeges per la ciutat, però tu sovint veus un voltor, quan te’l mires, i això quan goses mirar-te’l, perquè encara intentes fer veure que no hi és, fingeixes no sentir l’esgarrapada d’aquelles ungles que se’t claven, que travessen tots els teixits que t’abriguen del fred i del buit.

I ahir que plovia vas mirar per la finestra i comptant gotes vas pensar que fer-se gran és anar atresorant buits, anar fent que els lloros siguin pardals i no voltors, anar sumant pluges i pàgines en blanc vençudes pel negre de la lletra, i anar sentint amb un sospir la primera gota, el tic-tac del cronòmetre i la porta del pis que s’obre amb tres salutacions que et diuen que arriba per fi la treva de buits, que te n’has sortit un altre cop, amb coratge o covardia, tant se val, i que ara toca omplir-se per entomar bé la propera tempesta.

Es fa un buit molt cap endins just abans de ploure, i el buit més gros de tots remulla el teu carrer per fer-lo brillar i que aquella lluïssor t’enlluerni en l’hora trista.

En agraïment a Katie Bouman, la dona que ha fet possible la primera fotografia d’un forat negre.