Sovint pensem en Bruno Oro com el comediant dels mil i un personatges, amb un do innat per a fer riure. Però fa anys va donar a conèixer la faceta musical i darrerament també s’ha endinsat en el món de la literatura. Fa poc que ha publicat la seva segona novel·la, Si et cases, no em convidis (Univers), en què mostra una cara més reflexiva, nostàlgica i introspectiva, sense perdre el sentit de l’humor ni renunciar a escenes grotesques ni a personatges hilarants. El protagonista ha de fer el discurs al casament de la dona de qui sempre ha estat enamorat i dubta si ser honest amb ell mateix i dir la veritat o simplement fer allò que tothom espera que faci. Parlem amb Bruno Oro sobre aquesta història, del pròxim monòleg que estrenarà a la sala 9 dels Cinemes Bosque, ¿Sí o no?, i dels vídeos crítics que penja a Instagram, alguns dels quals sobre la ciutat de Barcelona.

L’escenari principal de la vostra novel·la és un casament. Què tenen d’especial per a donar tant de joc a una història?
—Són obres de teatre, escenificacions, pantomimes, farses. Tenen la cosa millor i la pitjor de la vida. Tenen l’opulència i el fet d’haver de fingir i s’hi barregen realitat i ficció. És un escenari molt interessant, sobretot el d’un casament d’algú que has estimat molt. De sobte, fa aquella cerimònia i et trobes com un peix fora de l’aigua. En teoria, estàs forçat a celebrar-ho amb felicitat, però et sents terriblement desgraciat.

El protagonista va al casament de la dona de la seva vida, el seu amor adolescent d’estiu. Han tingut aquella mena d’amistat que moltes vegades ha estat a punt de ser alguna cosa més. És també una novel·la sobre les coses que podrien ser i no són?
—I tant, i sobre la veritat amb un mateix. Molt sovint no som honestos amb nosaltres mateixos i ens escapem de la realitat i la veritat. En Mowgli, el protagonista, s’escapa de la Mar, el seu gran amor, i ella també s’escapa d’ell. Passa el temps i dues persones que podrien ser una gran parella acaben a quaranta anys en una situació d’un cert desencant i distància, quan es coneixen millor que ningú. A vegades tenim relacions que no són ben bé d’amistat i no són ben bé d’amor, són a cavall. La novel·la tracta molt sobre aquesta decisió que hom ha de prendre a vegades a la vida: dic la veritat i sóc coherent amb mi mateix o no?

És autobiogràfica?
—La meva primera novel·la, Tu busques amor i jo cobertura, era molt autobiogràfica. Aquesta no ho és tant, però tots els llibres ho són, i n’hi ha molta, d’aquesta nostàlgia, de les vivències dels meus estius a Cadaqués, d’alguna persona amb qui he tingut una relació semblant a la de la Mar i en Mowgli… L’embolcall és una ficció que vaig planejar gairebé com un guionista de pel·lícula –perquè se’n podria fer una–, però els sentiments de dins parteixen molt de vivències meves.

Té una part còmica, però també una part poètica i profunda, amb un protagonista que és un músic turmentat i bohemi. No estem acostumats a veure aquesta faceta vostra.
—Em sento una mica reflectit en aquest músic, que no ha arribat a triomfar mai, que sap tocar-ho tot, però que no és brillant en res… I tampoc no ha nascut per a triomfar. La major part de músics són així. Hi ha molt poques estrelles, i la resta són músics. Estan acostumats que els diguin que toquin fluix, a tocar en llocs inversemblants, que els paguin tard i malament… I a viure a la deriva. Això que també vivim els actors. Aquesta incertesa s’afegeix al fet que viu en un vaixell. Una persona així, ha de viure en un vaixell, no pot trepitjar terra, ha d’anar sempre surant… Suposo que, per deformació professional, escric personatges que m’agradaria interpretar.

Us agradaria anar mostrant més aquesta faceta introspectiva?
—Sí. La comèdia també és una defensa, una cuirassa per a purgar coses. Els còmics, en el fons, som molt nostàlgics, tenim una part més introvertida i sentimental. Jo ho sóc molt. M’agraden molt les comèdies dramàtiques, en què rius, però plores, et fan pensar i tenen aquell punt agredolç.

En un moment de la història es diu: “Recordo, després existeixo.”
—Això és el nostàlgic portat a l’extrem, l’immobilisme. No és el que passa a l’acció, sinó el que recorda i té nostàlgia sempre, fins i tot en el present. Viu alguna cosa i ja reflexiona sobre com serà recordar-la. És no ser ningú sense viure les coses mirant el passat.

Us passa?
—Sí, molt. Em costa gaudir del present perquè sempre comparo les vivències amb les del passat. O els moments bonics del present, que els analitzo molt fins al punt que gairebé no els visc, els recordo, els escric…

De la mà de fer romàntic el passat, hi ha una crítica a aquest present que va tan de pressa, sovint a través de la tecnologia. Per què heu tocat tant aquesta qüestió?
—M’obsessiona molt la tecnologia perquè ens ha canviat molt la vida en pocs anys, sobretot les relacions interpersonals i amb el món i la natura. Sóc prou jove per a veure-ho amb por i prou gran per a sentir-me’n fora, desplaçat. El monòleg que estrenaré el 24 de novembre als Cinemes Bosque, ¿Sí o no?, parla d’això i sobretot de la falta d’improvisació. Cada cop planifiquem més i més a llarg termini. Cada cop els algorismes i les aplicacions dels mòbils ens pauten més el dia a dia i ens fan més rígida la vida, fins i tot el lleure.

Com en parlareu, al monòleg?
—Parlo de la por que la vida cada cop sigui més previsible i programada. Abans ens perdíem, ara no. Viatjàvem amb la Guia Repsol, dissenyada per a perdre’s, pràcticament. Ara, Google tan sols té problemes per a dir “Sant Feliu de Guíxols”, però és una eina impecable. Google Maps és una manera d’explicar el món que vivim, sense espai per a l’error, sense espai per a improvisar i trobar-nos amb la gent que ens trobaríem si ens perdéssim. És un espectacle de comèdia, però el públic reflexionarà i pot ser molt divertit anar-hi amb diverses generacions, fins i tot amb nens a partir de deu anys. És també perquè recuperem aquesta il·lusió per a perdre’ns i no ser tan esclaus de la tecnologia.

El conflicte generacional també hi serà? En les qüestions tecnològiques es veu molt: molta gent jove detesta les trucades, per exemple.
—Sí. Quan truco al meu germà no me l’agafa i veig que està en línia. I em diu “Què passa?”, “Volia parlar amb tu”, “De què?”, “Saber com et va”, “Molt bé, i tu?”, “Molt bé, gràcies” I la cosa es resol amb un xat de vuit línies… De coses com aquestes, n’hi ha moltes. I hi ha una història que em va passar el 1999 que no puc explicar, però que és el fil argumental. Servirà per a entendre com era el món aleshores.

Feu alguna cosa per a fugir de la dictadura de la tecnologia?
—Visc en un autocontrol dins de l’esclavatge. Sóc un esclau més, però faig coses que molta gent no fa: si vaig a sopar o a la platja, puc deixar el mòbil a casa, o consultar-lo tan sols dues o tres vegades en tot el diumenge. Crec que el controlo força tenint en compte com en sóc, de present, a les xarxes. Però m’agradaria ser molt menys depenent del mòbil. D’aquí a deu anys m’agradaria no tocar-lo en tot el cap de setmana.

Precisament a Instagram, vau pujar un vídeo molt crític amb el fet que WhatsApp hagués introduït l’opció d’agilitzar els àudios. Sovint pugeu monòlegs crítics. Com va sorgir?
—Feia Cobertura, ens van tancar i vaig estar confinat a Cadaqués. Necessitava continuar en actiu i em va venir la necessitat de compartir les coses grotesques que passaven: ens van posar la mascareta de sobte, havíem d’anar amb guants al supermercat… Ja no recordem tot allò, però va ser molt fort. Vaig anar deixant els personatges –Jacobo, Casimiro…– i un dia vaig fer un vídeo viral. A Barcelona, en compte de passar de la fase 0 a la 1, es va passar primer per la fase 0,5. Jo deia que això era patètic, que era com en un examen, que és millor treure un 0 que un 0,5, perquè amb un 0 almenys tens dignitat… Va ser el meu primer vídeo com a Bruno, i vaig començar a fer vídeos essent jo el personatge.

En la darrera entrevista a VilaWeb, vau comentar que us autocensuràveu força, però aquests vídeos són molt crítics i sincers. Us heu deixat de censurar una mica?
—Sí… Tampoc no miro els comentaris, perquè de vegades m’afecten. Però em continuo censurant, hi ha molts vídeos que penjaria i no penjo. Sóc actor, el meu objectiu no és fer crítica social, però hi ha coses que m’indignen o em causen estupor i em sembla adient de fer vídeos en to de comèdia. Però el que s’ha fet més famós és el de “No som gilipolles”, que no en té res, de comèdia…

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Bruno Oro (@bru_oro)

També heu fet molts vídeos sobre la situació de Barcelona. Sou crític amb Colau, amb l’estat de la ciutat en general, amb el turisme…?
—Hi ha coses que ha fet l’Ada Colau que m’encanten. Però en l’àmbit viari –i segur que no és responsabilitat només de l’alcaldessa– Barcelona ha canviat molt i això és un problema, perquè és difícil de circular. En poc temps ens obliguen a tenir unes noves normes que no ens han explicat gaire bé. Durant el confinament es va pintar la ciutat, després ens van treure de casa i ens van dir: “Mireu, aquesta és la gimcana! I aquí es queda.” La cosa que més greu em sap és que els barcelonins perdem la ciutat. I estic segur que la batllessa mateixa és la primera que ho reconeix. Això no és competència de l’ajuntament, és un monstre que devora Barcelona: el turisme, l’especulació… A Barcelona li passa com a Venècia: al final, els barcelonins en fugirem. De fet, ja no hi visc, i quan hi vaig me la miro amb certa nostàlgia i tristor. Ja no la sento tant com la meva ciutat, i sóc barceloní…

Ho vau explicar al vídeo sobre l’intent que vau fer de prendre un gintònic al Mandarin: us demanaven de consumir divuit euros pel cap baix.
—Aquell vídeo es va fer viral i me n’alegro. L’hotel em va trucar per disculpar-se, em van dir que s’havien equivocat en la manera de transmetre la informació i va estar molt bé. Entenc que no vas en aquests hotels a gastar-te tres euros, però cal vigilar com es comunica això a una parella de Barcelona. Hi ha moltes parelles que tenen ganes de fer un gintònic en qualsevol hotel un dia especial. A París i a Nova York, aquests hotels són plens de parisencs i novaiorquesos, però a Barcelona, en canvi, sembla que fem guetos…

En aquest temps de postconfinament també hem vist una altra faceta vostra, la d’entrevistador.
—Sí, vam fer Perduts en el temps a TVE, un programa molt interessant sobre llocs abandonats de Catalunya. M’ho vaig passar molt bé… M’agradaria fer un programa d’entrevistes com les del Loco de la Colina, amb un whisky i el convidat fumant o fent el que fos en un espai teatral, fosc, d’intimitat. Entrevistes nocturnes per a obrir-se en canal. M’encanta aquella televisió d’abans que es feia amb pauses i silencis. Tornarà, perquè més ràpid ja no podem anar i tornarem a recuperar la lentitud, aquesta estima per la pausa, pel silenci, per l’escolta i per deixar parlar.

També heu fet Cobertura, amb Clara Segura. Com ha estat l’experiència que us dirigeixi?
—És que amb la Clara jo aniria a la fi del món… [Riu.] És la millor i sempre diem que som com germans. Ens fan riure les mateixes coses, ens coneixem com si ens haguéssim parit… És veritat que per ella ha estat difícil dirigir-se a si mateixa, perquè érem tan sols dos a escena i ella era la directora. Jo l’havia escrita, amb l’ajuda de l’Alejo Levis, i ens ho vam fer tot nosaltres. Amb la Clara ens agrada treballar així. És la tercera obra pròpia que fem, i hem d’afegir-hi Vinagre. Ella no para, però sempre li dic que es reservi moments per a fer obres amb mi. Amb Cobertura hem fet cent cinquanta funcions en un any i mig de pandèmia, i això és un miracle…

Suposo que la gent volia veure els personatges de Vinagre i sobretot riure…
—Sí, i tant, ara la rialla va molt buscada. Noto que la gent té moltes ganes de riure. Jo també tinc ganes de fer riure de nou en un escenari, perquè és una catarsi i ho necessitem. Sortim de la pandèmia, però encara ens cal riure. Estem amb ressaca i ens falten uns mesos per a recuperar-nos. Va molt bé anar a veure cine, llegir, connectar amb nosaltres mateixos… Hem de respirar, intentar no ser menjats per aquesta ressaca postpandèmica. La veritable globalització ha estat la covid, ens ha posat una màscara a tots arreu del món! Ens hem de sanar, donar-nos l’espai per a estar enfadats i tristos.

Com el feu, aquest procés de guarició? A través de l’escriptura?
—Sí, he escrit un altre llibre, que serà el primer de no-ficció, i parlo d’allò que hem viscut aquest any i en general d’aquest país anomenat Espanya, que és un nom que se li dóna a un territori que té moltes personalitats i cultures diferents. I parlo dels mals endèmics que tenim catalans, andalusos, madrilenys, gallecs… De la nostra tradició, defectes i virtuts.

Us fiqueu en política.
—Una mica… És un dels temes, però parlo més de com som els habitants d’aquest estrany territori anomenat Catalunya i Espanya. Hi ha molt de suc! [Riu.]

Com som els catalans?
—Molt seriosos, tímids i nobles. I també avars… Crec que no és un tòpic, és una mica cultural, perquè els nostres pares i avis ho eren, ho hem mamat. També hi ha avars andalusos, però és més difícil que se sàpiga perquè allà està mal vist. Aquí no està mal vist, és més normal… [Riu.] Som garrepes i no passa res, n’hem d’estar orgullosos!

D’on us ve, això de ser tan polifacètic?
—Els meus tres mons són la interpretació, la música i l’escriptura, però cada vegada estic més centrat en la interpretació i l’escriptura. Quan escrius, interpretes, i viceversa. Cada vegada m’agrada més el procés creatiu, la pàgina en blanc. És molt divertit perquè no tinc un productor que em digui que no puc fer certes coses perquè són cares, tal com passa en el cinema. És l’origen de la nostra feina, explicar una història i fer catarsi. Forma part de la nostra tradició oral, els nostres avis ens explicaven contes i fem el mateix. Tal com dèiem abans, la majoria de gent no coneix en Bruno més introspectiu i nostàlgic, i vaig cap allà. Em visualitzo escrivint, si pot ser novel·les perquè en facin pel·lícules a Hollywood! Escriure-les des de casa, tranquil, sentint el vent amb una copeta de vi… La meva imatge de la felicitat és aquesta.

Podeu comprar Si et cases, no em convidis a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.