Brian Currin (Sud-àfrica, 1950) és advocat expert en dret laboral, civil i drets humans. A les acaballes de l’apartheid va assumir un paper important en la transició de Sud-àfrica. Amb la confiança de Nelson Mandela, llavors president, va impulsar la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. D’aleshores ençà, ha estat involucrat en la mediació internacional i la transformació institucional. Els seus serveis han estat requerits a Ruanda, Sri Lanka, el Llevant, i també a Europa. Per això els conflictes del Nord d’Irlanda i el País Basc són els que li han atorgat més ressò mediàtic. Parlem amb ell de la dissolució d’ETA i el procés de pau basc, però també de sortides possibles del cas català.

Gairebé un any després de la dissolució d’ETA, quina valoració feu del procés de pau? Hi ha res que us hagi decebut?
—Que l’estat espanyol hagi decidit de no involucrar-s’hi em decep. D’aquesta manera, totes les conseqüències del conflicte violent no es poden resoldre. I això afecta les víctimes i tot el procés de reconciliació. La societat civil s’ha organitzat per a fer aquest paper, però l’estat no pot eludir les seves responsabilitats, i és una pena que ho faci. Aquest és un conflicte d’arrels molt profundes que ens porten fins a l’època de Felipe González, però fins i tot més enllà, a la dictadura de Franco. Per tant, crec que la dissolució d’ETA era una gran oportunitat per a ser comprensius i cercar solucions inclusives, perquè les ferides del passat encara hi són.

Sovint heu estat molt crític envers la situació dels presos.
—No s’ha tractat en absolut la situació dels presos polítics i, una altra vegada, em decep profundament el paper de l’estat espanyol, però també del francès. La dissolució d’ETA ha estat total i és evident que avui el País Basc té pau. Tanmateix, l’estat espanyol continua tenint més d’un centenar de presoners relacionats directament amb un conflicte que ja no existeix. Amb això no vull dir que les presons s’hagin d’obrir i que aquesta gent hagi de ser lliure. Això són decisions que ha de prendre Espanya a escales més altes, però hi ha situacions injustes que cal tractar. I això em decep profundament. Tanmateix, crec que el progrés és possible. Només cal observar la societat basca. Els partits, del PSE a EH Bildu, tenen les seves diferències, però treballen de manera molt més constructiva que no pas abans. Per això espero que en un futur no gaire llunyà els presos puguin ser traslladats al País Basc.

Es podria fer una Sentence Review Commission a la basca perquè es fes càrrec de la situació dels presos com al Nord d’Irlanda?
—Durant el procés de pau es volia crear un organisme semblant. La voluntat no era en cap cas d’atorgar una amnistia generalitzada. Cada cas s’analitzava de manera individualitzada segons les especificitats. Si el govern s’oposava a l’alliberament, es feien audiències; la comissió actuava com un estructura gairebé judicial. De fet, alguns van acabar a la Cambra dels Lords. Hi ha molt marge dins el marc legal per a tractar aquest afer. I és desitjable que al País Basc passi alguna cosa semblant, però fins ara no ha estat pas possible.

Quina relació teníeu amb el govern espanyol quan treballàveu al País Basc?
—No n’hi tenia cap. Uns mesos després de l’atemptat a l’Aeroport de Barajas em vaig reunir a Madrid amb Alfredo Pérez Rubalcaba, que llavors era ministre de l’Interior. Vàrem debatre què calia fer per a avançar en el procés de pau. Em va transmetre algunes dificultats, una de les quals era que Batasuna havia de condemnar de manera clara i pública la violència. I si això passava, segons ell, s’obriria una oportunitat per al procés.

I què vàreu fer?
—Em vaig centrar en això i hi vaig dedicar totes les meves energies. I la veritat és que la cúpula de Batasuna estava realment disposada i interessada a transformar el seu projecte polític. Però la relació amb el govern es va esfondrar completament. Madrid interpretava la meva feina i el fet que intentés involucrar-hi la comunitat internacional com un intent de donar oxigen i legitimitat a ETA. I això, del seu punt de vista, minava el seu objectiu, que era destruir-la. Jo cercava una solució política al conflicte i ells en volien una de seguretat. No vaig tenir cap més reunió amb cap altre membre del govern espanyol.

És veritat que el govern espanyol va pressionar el sud-africà per la vostra tasca al País Basc?
—És cert. Varen pressionar el meu govern. De fet, constantment em trucaven dient-me: ‘Hem rebut una queixa de les autoritats espanyoles perquè t’immisceixes en afers interns.’

Quina posició mantenia el govern sud-africà?
—Responia a l’espanyol dient que no en formava part. ‘No podem evitar que actuï com a facilitador al País Basc perquè és el seu dret personal i professional’, deien. Així i tot, també és veritat que Madrid podria haver-me refusat les peticions de visat cada vegada que volia anar al País Basc i fer-me impossible la feina.

Massa polseguera, oi?
—No ho sé pas. Però una vegada havia d’anar-hi amb urgència i varen obrir l’ambaixada de Pretòria un dissabte al matí perquè pogués fer els tràmits i agafar un vol el diumenge [riu].

La feina d’un mediador consisteix a teixir complicitats de manera discreta i al marge de les càmeres. Us varen afectar les acusacions i difamacions de la premsa espanyola?
—Mira, francament, les ignorava. Tinc prou experiència en processos complicats per a no deixar-me portar per les emocions. Sé que la meva feina pot despertar admiració i fins i tot odi, però jo em concentro a fer-la tan bé com puc. Res més. Em dedico, doncs, a treballar on cal i a teixir les relacions i confiança que em penso que són necessàries per a avançar, encara que això impliqui tractar amb gent que no em té afecte. Si passa res fora d’aquest cercle, no ho controlo. Amoïnar-se perquè la premsa ha dit això o allò no ajuda gens. L’única preocupació és mantenir la legitimitat, perquè al final és això que et permet de fer la feina.

Una mediació és possible quan una part no en reconeix la necessitat o no la vol reconèixer?
—Per aquest motiu, en el cas basc no em vaig autoanomenar mai ‘mediador’. En aquell context sempre feia èmfasi que no era pas un ‘mediador’, ans un ‘facilitador’. De fet, vaig arribar al País Basc col·laborant un sol partit, que era Batasuna, per desenvolupar un procés de pau, però amb el temps ja vaig anar ampliant les relacions. Per això es va crear el Grup Internacional de Contacte, i conjuntament amb Paul Ríos vàrem començar un procés de consulta a la societat civil i a tots els partits polítics.

El PP també?
—Tots, inclòs el PP, que no em volia veure. En un primer estadi em vaig reunir amb Jesús Eguiguren, que era president del PSE. Tot i que no tenia el vist-i-plau de l’executiva del PSOE ens van animar a continuar amb els nostres esforços. Ens vàrem esforçar molt per ampliar tant com van poder l’espectre de les nostres relacions per intentar incloure-hi tothom. Per tant, vam fer de facilitadors, tot i que sí que vàrem mitjançar en certa manera entre el PNB i l’esquerra abertzale, que tenien diferències estratègiques importants.

Penseu que la figura d’un mediador o facilitador pot ajudar en el cas català?
—La intervenció d’una tercera part sempre és útil. Ara, no crec que les crides públiques a la mediació serveixin per a res. Cal una actuació discreta i silenciosa, i no em sorprendria gota que ja passés.

Què voleu dir?
—Que una tercera persona es reuneixi amb els partits per ajudar-los a analitzar les opcions que tenen damunt la taula. Si repassem les posicions i declaracions dels darrers anys, em penso que s’han generat unes expectatives irreals. Crec que convé aquesta figura externa que aporti un punt de vista més objectiu. Sé que això que dic pot semblar contradictori amb la meva feina al País Basc.

Per què?
—Allà vaig fer molta feina rere les càmeres, però també hi tenia molta visibilitat. Certament, podríem dir que no era discret. Era una estratègia necessària, perquè el projecte de l’esquerra abertzale tenia molt poca credibilitat més enllà dels incondicionals, un 15% dels votants. La majoria no es fiava d’ETA i Batasuna i no creien que el procés de pau fos una iniciativa real. La meva estratègia era de canviar aquesta narrativa.

Us han contactat per a mitjançar al Principat o teniu coneixement d’algun intent de mediació internacional després de l’1-O?
—He sentit que hi ha hagut algunes intervencions, i crec que alguns ho ha tractat. Alguns partits han fet servir la paraula ‘mediació’, però desconec a què es refereixen ben bé. A mi, personalment, no m’han contactat per a actuar a Catalunya i tampoc no m’ho han demanat. Crec que els partits, més que una mediació, d’entrada necessiten més realisme en les posicions que defensen. Però sobretot cal, i això és ignorat habitualment, teixir confiances. La gent té pressa per a negociar i llavors tens taules en què les posicions s’atrinxeren. Cal, doncs, calma i cercar la manera de generar aquest confiança entre els partits, però també a la societat. Així les negociacions es podran desenvolupar de manera molt més constructiva.

Un referèndum acordat podria ser el desllorigador del cas català?
—Teniu un problema constitucional. Crec que en aquest moment el referèndum acordat no és un problema polític, sinó més aviat legal. No veig el Tribunal Constitucional dictaminant que la constitució contempla l’opció d’un referèndum d’independència vinculant per a Catalunya. Per fer-ho possible cal esmenar la constitució i, francament, ara per ara, ho veig molt complicat.

Dit així fa pinta d’atzucac permanent.
—És evident que cal una solució política per a Catalunya. Tal com s’ha fet fins ara no s’ha arreglat res; per tant, cal una altra aproximació. Una aproximació integradora dins de Catalunya que faci possible d’avançar de manera constructiva. Una consulta no vinculant amb múltiples opcions en què es demani sobre la independència i més autogovern és potser una manera d’esclarir cap a quina direcció cal anar.

Considereu un error l’1-O i la declaració d’independència?
—Dir que faràs un referèndum unilateral i que, si el guanyes, declararàs la independència, crec que no ajuda a resoldre res. L’independentisme, com a moviment polític, certament ha crescut moltíssim, però crec que Madrid en continua essent el lobby principal. Són ells, amb les seves polítiques, qui converteix la gent en independentista.

Quina opinió us mereix la repressió de l’1-O?
—Va ser una resposta absolutament oposada a la concepció d’un estat democràtic. No era un referèndum vinculant i, en essència, Madrid va fer servir la força perquè la gent no expressés la seva opinió, que és un dret fonamental en democràcia. Va ser un comportament propi d’una dictadura. Em va decebre i alarmar profundament. Relacionant-ho amb això d’abans, estic convençut que la violència d’aquell dia va convertir molta gent en independentista. La reacció va ser absolutament inacceptable, però després d’haver vist la manera com Madrid va respondre a les nostres actuacions al País Basc, puc dir que no em va sorprendre gens.

Com es poden teixir complicitats i confiances si hi ha presos polítics i d’aquí a poques setmanes comença el judici contra bona part del govern de Puigdemont?
—Per a mi això és contraproduent. Com ha d’ajudar tot això? No va ser sedició, i la rebel·lió tampoc no la hi pot veure ningú. Trobo increïble que les autoritats judicials espanyoles, que òbviament tenen una agenda política, hi insisteixin. Si els encausats són declarats culpables, poden estar a la presó durant molts anys.

Gairebé una trentena.
—Això dibuixa la imatge d’un país que no ha abraçat els principis fonamentals de la democràcia. En certa manera, aquesta causa acosta més Espanya a Hongria que no pas a l’Europa liberal.

Què creieu que caldria fer?
—Per exemple, si el govern té el poder d’aturar el judici, crec que l’hauria d’exercir. Pot ser una mesura que permeti de generar confiança i un espai per al diàleg.

Pedro Sánchez sempre s’escuda en el fet que no pot manar res a la fiscalia.
—En aquest cas, si més no, hauria de fer una declaració pública perquè la fiscalia aturi el judici. Encara que no sigui una aturada permanent, però sí una moratòria. Cal aconseguir espai en l’arena política per a canviar el context i l’ambient. Cal que entrem en una fase de bastir ponts i de negociacions per a cercar una solució pacífica.

I els presos? Alguns ja fa més d’un any que són entre reixes.
—En aquesta crida a la fiscalia també esmentaria l’alliberament, encara que sigui provisional. En tot plegat, crec que el rei també hi pot intervenir, encara que sigui una figura sense poders executius.

Teòricament és una figura simbòlica, però després de l’1-O va fer un discurs televisat defensant amb molta vehemència la unitat d’Espanya.
—Doncs podria fer-ne un altre parlant de la unitat d’Espanya, si ho creu convenient, però alhora obrint un espai perquè els partits puguin començar a teixir confiances que permetin de resoldre aquest conflicte polític. Crec que tot això rebria una resposta constructiva de part de Catalunya.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb