Així es va forjar l’aliança Boye, Salellas, Van den Eynde a Luxemburg

Crònica de com va funcionar l'entesa entre els advocats dels exiliats portes endins del TJUE per a fer front comú contra les euroordres de Llarena

Josep Casulleras Nualart
Josep Casulleras Nualart
09.04.2022 - 21:00
Actualització: 09.04.2022 - 21:22
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Tots van sortir de la Gran Sala esgotats per la intensitat i la durada de la vista al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, però també satisfets del front comú que havien pogut fer davant els quinze jutges que decidiran sobre les pre-judicials de Pablo Llarena. És la primera vegada que hi ha hagut una coordinació efectiva i satisfactòria entre uns quants advocats en un procediment de lluita contra la repressió espanyola, sigui a l’exili o en jutjats espanyols. Gonzalo Boye, Isabel Elbal, Paul i Simon Bekaert, Andreu Van den Eynde i Benet Salellas van aconseguir de fer pinya per mirar de forçar el màxim tribunal europeu a desautoritzar Pablo Llarena en la persecució dels exiliats. Perquè si aquest propòsit reïx, pot tenir un efecte en cadena que acabi beneficiant també els condemnats per sedició per Manuel Marchena.

La coordinació entre ells es va anar cuinant unes setmanes abans, a començament d’any, quan ja va quedar clar que el TJUE fixaria una data per a la vista oral. Era clar que el pes de les intervencions dels exiliats el portarien Boye i Elbal, perquè representen els principals litigants en aquesta causa, però Van den Eynde i Salellas podien acabar de tancar el cercle, i per això era important que hi hagués un enfocament comú, i sobretot que no es trepitgessin els uns amb els altres. I amb aquest propòsit van anar intercanviant punts de vista i els documents de les intervencions orals que els van servir de guió dimarts a Luxemburg. Quan va començar aquesta setmana ja ho tenien pràcticament tot a punt.

Però Van den Eynde va tenir una sorpresa dilluns al vespre quan, acabat d’aterrar a Luxemburg, va rebre del Tribunal Constitucional espanyol la sentència i els vots particulars sobre el recurs d’empara d’Oriol Junqueras. Feia gairebé dues setmanes que se sabia que el ple del tribunal l’havia rebutjat, tant el de Junqueras com el de Romeva, però el seu advocat encara no tenia la resolució ni els vots discrepants de tres magistrats. I quan ja era a Luxemburg, preparant la intervenció que havia de fer l’endemà en nom de Marta Rovira, Van den Eynde va rebre aquests documents. Curiosament, els va rebre el dia abans de la vista al TJUE. Si no hagués estat així, hauria aprofitat per queixar-se’n, perquè hi ha una part molt important d’aquesta sentència que té molt a veure amb Luxemburg, perquè tracta la desobediència que va fer Manuel Marchena i el seu tribunal de la sentència de la Gran Sala que reconeixia la condició d’eurodiputat de Junqueras i la seva immunitat.

Era la segona vegada que trepitjava la imponent sala del TJUE. La primera, el 14 d’octubre de 2019, es va trobar en una situació tan insòlita que devia deixar atònits els jutges mateixos, perquè en la vista en què s’havia de debatre sobre la condició de Junqueras com a eurodiputat i la immunitat que això li podia atorgar, el Suprem el condemnava a tretze anys de presó per sedició. El mateix tribunal que havia fet les preguntes pre-judicials al TJUE sobre aquesta qüestió condemnava Junqueras sense esperar a saber-ne la resposta. Un cas insòlit. L’advocat general ho va fer notar en les conclusions, al cap d’unes setmanes. I Van den Eynde ho va recordar dimarts, tot explicant als membres del tribunal que en aquell cas el Suprem els havia desobeïts. Ho deia brandant els vots particulars que li havien arribat el dia abans dels magistrats Juan Antonio Xiol, María Luisa Balaguer i Ramón Sáez Valcárcel, que deien amb molta contundència que Marchena havia vulnerat la primacia del dret de la Unió.

Amb aquesta base argumental, Van den Eynde va advertir al TJUE que si mai Marta Rovira, la seva defensada, i la resta d’exiliats queien en mans de la justícia espanyola correrien el mateix risc, el de ser víctima d’una aplicació del dret amb voluntat de càstig per ser qui eren i per una motivació política. “La realitat és que el Suprem va desoir la sentència del TJUE i no li va donar cap efecte, es va limitar a dir que en prenia nota. O sigui que és important per a Marta Rovira tenir clar que el dret de la Unió es protegeix. El TS s’aparta repetidament de les decisions d’òrgans internacionals.”

Benet Salellas i Andreu Van den Eynde al TJUE.

Aquesta intervenció de Van den Eynde a la Gran Sala de Luxemburg arribava després de les exposicions d’arguments de Gonzalo Boye i d’Isabel Elbal en nom de Lluís Puig, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. I en reblava el clau. Perquè si Gonzalo Boye relatava la repressió contra el referèndum, la manca d’imparcialitat de la cúpula judicial espanyola i el risc de vulneració de drets dels exiliats si fossin extradits, i si Isabel Elbal alertava de l’ús arbitrari de les euroordres per part de Llarena, Andreu Van den Eynde posava un exemple clar al tribunal del menysteniment no solament del dret de la Unió sinó directament de les seves resolucions. Perquè el cas Junqueras fou això, ni més ni menys, el menyspreu per part del Suprem (i del TC, tret dels tres magistrats crítics) de les decisions del tribunal.

Totes les intervencions es complementaven, i també la de Benet Salellas, en representació d’Anna Gabriel, que aportava referències noves a la jurisprudència tant europea (sobre la denegació d’ordres europees d’investigació) com espanyola (sobre la validesa que el Suprem mateix dóna a documents equiparables a l’informe del Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU), i finalment oferia un criteri al TJUE per a desllorigar l’intens debat d’aquella jornada: “Som davant un afer d’especial importància que té processats un govern, un parlament, i que ha de ser tingut en compte com un cas excepcional. La qüestió del grup de persones [a qui s’aplica el dret de manera discriminatòria per motius polítics] és important, perquè és un criteri intermedi quan les vulneracions que s’invoquen no són sistèmiques o particulars, sinó d’un grup.”

És així com tot l’exili, entre Bèlgica i Suïssa, ha fet front comú de manera efectiva per primera vegada. Un cas excepcional que, segons com es resolgui, pot ajudar també als condemnats per sedició que ja han començat a presentar els recursos per vulneració de drets fonamentals al Tribunal Europeu dels Drets Humans. La darrera a presentar-ne ha estat Carme Forcadell, després de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. Mancaran Oriol Junqueras i Raül Romeva, que ja tenen la sentència del TC, i Dolors Bassa i Joaquim Forn, que encara en resten pendents.

Però precisament la manera d’anar al Tribunal d’Estrasburg és un exemple d’acció no coordinada. O de coordinació de mínims. Perquè els presos han anat presentant totes les demandes de manera individual a mesura que el TC anava resolent amb comptagotes els seus recursos d’empara. Hi va haver reunions prèvies dels advocats dels presos, van arribar a compartir certa informació, però de cap manera no es va traduir en un front comú. I, de fet, és possible que la sala del Tribunal dels Drets Humans en què recaiguin aquests recursos esperi a tenir-los tots per a acumular-los en un sol procediment. La pressa dels primers a recórrer pot haver ajudat a guanyar un cert temps, a posar el TEDH en coneixement directe de la causa, però no hauran pogut evitar que la lentitud del TC afecti el conjunt del procediment.

Però el cas més greu de no coordinació fou durant el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol, en què cada defensa va anar a la seva i es va perdre una oportunitat única de passar a l’atac i de convertir aquell procediment en un judici de ruptura o, si més no, de portar el tribunal a situacions límit, a perdre’n el control.

Ara que el cas dels exiliats al TJUE entra en la recta final sembla clar que el resultat que tingui pot arribar a beneficiar la causa al TEDH. Perquè com més va més el Tribunal de Luxemburg i el Tribunal d’Estrasburg estan pendents l’un de l’altre i tenen en compte la jurisprudència de manera creuada. És una oportunitat, doncs, perquè la bona experiència de coordinació entre defenses exhibida aquesta setmana a la Gran Sala de Luxemburg no sigui una anècdota, sinó que serveixi d’exemple per a continuar la batalla judicial, sigui al tribunal que sigui.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies