Vida i renaixement de Convergència

"Tal com van apoderar-se de la direcció del procés, voldran dirigir ara la revolta interna perquè el foc nou neixi coix i distret"

Ot Bou Costa
11.02.2022 - 18:59
Actualització: 11.02.2022 - 19:59
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Si Convergència encara és viva, no és perquè pugui identificar-se exactament amb cap partit, ni perquè avui hi hagi un espai polític fet a imatge i semblança de la majoria del país, sinó perquè Convergència és un mecanisme d’absorció de l’energia de revolta dels catalans, de l’energia natural que els mena cap a l’independentisme, o com en vulguem dir perquè no soni carrincló, a fi i efecte de teledirigir-la cap al terreny simbòlic per evitar que la revolta prosperi. I així, continuar tallant alegrement el bacallà. D’aquesta premissa va partir des del començament el president Pujol: els catalans no estan disposats a pagar el preu del bitllet a Ítaca, pensava ell, però voldran anar-hi sempre, de manera que cal que canalitzem el seu desig d’alliberament frustrat en un camí continu, permanent, en què el desig pugui respirar sense acabar-se mai de satisfer.

Com que de moment no hem pagat el preu però l’independentisme i la nació continuen vius, el mecanisme convergent va funcionant encara. La diferència és que, superat el catalanisme, Convergència ja no pot reivindicar-se obertament. Això l’obliga a obrar d’una manera més perversa i camuflada, i per això s’ha desintegrat. El procés no permet una repetició integral de Convergència perquè, en remoure el conflicte, va trencar el decorat que permetia d’unir l’estabilitat efectiva que Convergència donava al galliner amb l’estètica de revolta del pujolista emprenyat que planta cara a Madrid. Per això, avui, els escons que Pujol obtenia estan repartits entre Esquerra, que mira d’oferir estabilitat a Pedro Sánchez i als catalans moderats, i Junts, que mira d’oferir revolta a les bases decebudes. Tots dos s’acusen mútuament de convergents, però són cadascun una meitat de la taronja.

L’abanderi qui l’abanderi, l’esperit convergent sempre va un pas endavant capturant la mobilització de la gent, perquè detecta simplement les emocions que podrien trencar la tutela dels partits autonomistes sobre l’independentisme. I llavors se les apropia i les perverteix. Convergència no és ben bé viva al cos d’Esquerra, com algú ha suggerit aquests darrers anys, com si Convergència fos només el peix al cove. Al capdavall, la por, que és el sentiment que xucla Esquerra per fer-se gran, no és perillosa ni combativa, i encara que l’estètica i el moralisme d’Oriol Junqueras ressonin en les runes de l’ètica pujolista, Madrid fa per mitjà seu l’exercici de contenció, però no en té prou per a adormir el conflicte. Per a adormir el conflicte necessita demostrar que la lluita és impracticable, i en aquest terreny és molt més efectiu el cinisme de Junts.

Aquests darrers quatre anys, el tomb d’Esquerra ha permès a Junts d’apoderar-se de les nocions de resistencialisme i confrontació perquè, en la mesura que adduïa que no podria concretar-les sense unitat, li permetien de treure rèdit de la decepció, mentre el marc que es consolidava, i que Junts contribuïa a consolidar, és el que explícitament defensava Esquerra, l’autonomista, que els dirigents de Junts també volien per a estar més tranquils. Que la presidenta Laura Borràs, que declamava tant la confrontació, hagi amagat així el cap sota l’ala ha estat un punt d’inflexió autèntic. Però no ho ha estat perquè Junts mai hagués volgut de debò confrontar-se a res. Ho ha estat perquè, de tan escandalós, de tan visible que ha fet la hipocresia, ha trencat la plataforma des d’on Junts feia la seva part del mecanisme convergent.

Continuo pensant que des de fora dels partits ja no convé aguantar la narrativa del resistencialisme, perquè dependre del ritme que imposen les institucions ens fa més vulnerables a l’absorció de la nostra energia combativa. I continuo pensant que cal construir des dels marges, i que l’apatia que els partits van causant se’ls girarà en contra, tard o d’hora, perquè el país va fent. Però convé estar atents a la pròxima jugada que farà la meitat de l’ànima de Convergència que resideix en les ments pensants de Junts i del seu entorn: s’apoderaran del lideratge de l’autocrítica, de la fiscalització, de la revisió dels errors, de la renovació, perquè és la pròxima fase natural de la revolta. I tal com van apoderar-se de la direcció del procés, voldran dirigir ara la revolta interna perquè el foc nou neixi coix i distret.


La immersió és la confrontació d’Esquerra

Un apunt a banda: Esquerra no se’n surt tant, gestionant el cinisme, que se li ha desafinat, però també és conscient que la dualitat entre l’estabilitat i la revolta és la que l’acosta a l’hegemonia, encara que tan sols ho vegi instintivament. El discurs que fan amb el català, per exemple, segueix la mateixa lògica dual. Es va començar a veure quan el conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, i la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, tots dos d’Esquerra, van començar a dir que hi hauria un gran canvi en la política lingüística de la Generalitat. Però com més va més clar és: avui, Gonzàlez-Cambray ha arribat a dir en una entrevista a TV3 que “la immersió no ha existit mai als instituts”, perquè necessiten apropiar-se del problema del català, però mentrestant nega literalment que hi hagi cap conflicte lingüístic a Catalunya i diu que no podrem blindar la immersió fins que no siguem independents. La dualitat és molt difícil de mantenir, discursivament.


Ucraïna aguanta l’alè

Les tropes de l’OTAN a Romania, que avui han rebut la visita del secretari general de l’aliança, Jens Stoltenberg (fotografia: Razvan Pasarica).

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha dit aquest vespre que els nord-americans que són a Ucraïna se n’haurien d’anar tan aviat com puguin, perquè preveu que la intervenció de l’exèrcit rus sigui imminent. Biden ha avisat que Rússia ja té més de cent mil soldats prop de la frontera i n’hi van arribant, però Vladímir Putin continua negant que prepari cap invasió. A més de Biden, els governs del Regne Unit, el Japó, els Països Baixos i Corea del Sud, entre més, també han fet la mateixa petició als seus ciutadans. S’espera que en les hores vinents ho faci la majoria d’estats occidentals.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes