Vice-polítics en funcions de polítics

L’acorralament contra Laura Borràs va arribant a la paret final, i ella té un suport com més va més tènue dins el seu propi partit, on ningú, tret dels seus escassos acòlits orgànics, ja no la compta ni tan sols com a futur “actiu polític”, el terme amb què la va descriure Xavier Trias. El cas Borràs és la mostra més caricaturesca que hem tingut fins ara de com la política autonòmica t’escura per dins si no protegeixes amb prou honestedat el teu capital polític. És ben eloqüent que la vice-presidenta en funcions de presidenta del parlament, Alba Vergés, es trobi en la mateixa tessitura que es va trobar Borràs quan va haver de defensar l’escó de Pau Juvillà. La Junta Electoral espanyola farà que Vergés retiri l’acta de Borràs com una faula exemplificadora. L’estat espanyol n’ha tingut prou amb un òrgan purament administratiu per a reduir no tan sols la sobirania del parlament, sinó el marge de què disposen els partits autonòmics per a fer veure que són diferents els uns dels altres, i que defensen ideals més purs o menys.

Vergés podria acabar ocupant aviat la presidència del parlament, després d’haver exercit com a substituta, si Esquerra compleix la seva paraula i no investeix ningú del PSC, i si Junts compleix la seva i no proposa cap candidat alternatiu a Borràs. És clar que, si depèn de la paraula d’Esquerra i de Junts, la situació podria ser qualsevol altra. Però que Vergés esdevingués presidenta del parlament seria l’arrodoniment de la lliçó: Catalunya s’ha convertit en un sistema polític que funciona amb els mecanismes institucionals de la tupinada i el caciquisme que hi havia durant la Restauració borbònica. És un sistema que no té al cor del seu funcionament la virtut democràtica perquè al cor de la legitimitat reconeguda per la llei no hi ha els vots de la gent, sinó l’oportunisme. Els polítics no arriben al poder amb la seducció de la ciutadania, sinó amb la generació d’un efecte Txornòbil que simuli la il·lusió que no hi ha més remei.

També Pere Aragonès va arribar primer a la presidència fictícia de la Generalitat com a vice-president en funcions de president, quan la Junta Electoral espanyola va convidar Roger Torrent a retirar l’acta de diputat al president Quim Torra. I també en això hi havia un punt d’ironia espanyola: tanta salivera que havien gastat els republicans per la set d’aconseguir la presidència i l’estat els va saber trobar la manera menys pomposa, menys digna i menys èpica d’assolir-la. Com a vice-president en funcions de president, Aragonès tenia si fa no fa els mateixos poders que té ara, després d’haver quedat segon en unes eleccions, que són ben magres. La voluntat de l’estat espanyol és que tot sembli tan burocràtic com sigui possible: el poder ha de passar d’unes mans a unes altres com si rellisqués, com si la plaça d’un funcionari que es jubila es transferís al següent en la jerarquia. En aquest esquema, les urnes són un sistema de ratificació, més que no pas d’elecció.

Només una hipotètica victòria de Salvador Illa, amb una majoria unionista al parlament, podria oferir una escenificació més neta de canvi de cicle. Però seria també una escenificació organitzada des de dalt, amb el favor de Madrid, per a representar precisament que els vots que elegissin Illa serien més democràtics i, per tant, més legítims que no pas els que van investir Aragonès, o els que van investir Torra. A la pràctica, Illa ja ha exercit de cap de l’oposició en funcions de president aquests darrers mesos, marejant el govern com una perdiu amb l’acord de pressupost fins al punt que Esquerra s’hagués d’empassar –mal que fos simbòlicament– els tres punts més significatius en què difereixen de la sociovergència: la B-40, l’aeroport i el macrocomplex turístic a Salou. És un laberint en què s’han posat els mateixos dirigents independentistes, acatant les invasions des del primer minut.

En un parlament que pot ser intervingut amb qualsevol pretext per la Junta Electoral espanyola, els polítics que s’hi asseuen no són pas polítics, perquè les seves facultats com a diputats són hipotecades i viciades de base. Són vice-polítics en funcions de polítics, tal com Aragonès i Vergés han estat vice-presidents en funcions de presidents.

Macron i Taiwan

Que la invasió russa d’Ucraïna remouria Europa i la seva política geoestratègica era previsible. Aquesta setmana hi ha hagut una forta polèmica per les declaracions del president francès, Emmanuel Macron, en què deia que, si la Xina envaís Taiwan, la Unió Europea hauria de tenir una reacció pròpia, no subordinada necessàriament als interessos nord-americans. Els Estats Units han tingut aquestes darreres dècades una política d’ambigüitat sobre la qüestió que, a la pràctica, era un suport a la unitat de la Xina. Però aquests darrers mesos, després de la guerra a Ucraïna, hi ha hagut petits gests que indiquen un cert acostament als interessos taiwanesos: el president Joe Biden va dir que haurien de defensar l’illa en cas d’un atac de gran abast, i la presidenta de la Cambra de Representants aleshores, Nancy Pelosi, va fer-hi una visita que va provocar un augment important de tensió diplomàtica.

El to de Macron s’ha interpretat com un petit indici de possible neutralitat en un conflicte hipotètic i ha rebut crítiques pel risc de donar ales a Xi Jinping, mentre el govern xinès fa créixer les amenaces contra Taiwan. Macron ha matisat després les seves paraules i ha dit que donava suport a la situació formal de semi-autonomia que hi ha actualment.