El problema no van ser mai els percentatges

L’objectiu autèntic de l’atac judicial contra el català era crear un clima de conflicte i d’enfrontament, esmicolar el vell consens de la immersió

Ot Bou Costa
04.07.2022 - 19:50
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El triomfalisme del conseller Josep Gonzàlez-Cambray no treu cap a res. “Som davant d’una gran victòria i una fantàstica notícia que ens diu que a les aules del país no s’hi aplicaran percentatges”, ha dit aquest migdia. Tal victòria no existeix. En una providència, el TSJC ha dit avui que de moment no es pot aplicar la sentència que estableix el 25% de castellà, perquè la nova legislació –pactada entre Esquerra, Junts, el PSC i els comuns– preval sobre l’anterior. En primer lloc, el tribunal no ha dictat pas això perquè reconegui que la nova legislació hagi resolt res. Ans al contrari: l’ha duta al Tribunal Constitucional espanyol perquè diu que és inconstitucional. És exactament allò que preveien uns quants experts juristes, que ja van alertar que la resposta del govern era un nyap per a sortir del pas, però que no salvava res de res. En segon lloc, el problema ja no és pas la sentència del TSJC, sinó precisament la nova legislació que el TSJC diu que preval.

El conseller Gonzàlez-Cambray ha celebrat la providència com si fos la prova que en tot moment va tenir raó, però la seva reacció es basa en una pura il·lusió. És la versió més actualitzada de les declaracions de Gabriel Rufián i Montse Bassa, quan van avalar la llei Celáa, dient que havien blindat la immersió lingüística. D’ençà del primer dia, l’objectiu d’aquest govern ha estat d’organitzar una argúcia jurídica que li permetés d’acatar la sentència sense fer-ho obertament i de no reconèixer uns percentatges de manera explícita. A tot estirar, la providència d’avui és una victòria parcial de les excuses de la Generalitat, a la qual els jutges han concedit per clemència un curs escolar de marge en què no s’haurà de comprometre. No pas un curs sense més castellà a les aules, sinó sense que el govern hagi d’admetre que n’hi haurà. Ara: el català no és més protegit avui que ahir.

El problema de la sentència del TSJC no va ser mai que establís uns percentatges –tot i que també–, sinó que feia evident que la immersió lingüística no havia tingut mai cap consistència legal, cap coixí jurídic protector. Simplement es basava en un consens polític tàcit, molt delicat, de funàmbuls, mitjançant el qual el català es podia normalitzar a l’escola si a Catalunya el conflicte restava adormit. L’objectiu de l’atac judicial contra el català a les aules no va ser mai d’establir la legislació, perquè un tribunal no pot legislar, i de fet el mateix tribunal ja digué que establia els percentatges perquè no ho havia fet la Generalitat. L’objectiu autèntic de l’atac judicial, en canvi, era crear un clima de conflicte i d’enfrontament, esmicolar el vell consens de la immersió, basat en el respecte formal a la prevalença del català –mal que no es complís en molts llocs–, i, amb l’ajut dels socialistes i els comuns, esporuguir Junts i Esquerra perquè posessin per escrit que el català no té prevalença.

Ja hem explicat repetidament que la nova normativa diu que el castellà haurà de tenir garantit un “ús curricular i educatiu”, com també diu del català, i així sobreescriu la llei d’educació de Catalunya, que deia que les activitats, el material didàctic i les avaluacions havien de ser normalment en català. A més a més, dient que la quantitat de castellà resta subjecta a la realitat sociolingüística dels centres, i amb el castellà ja reconegut com a vehicular a Catalunya per la sentència de l’estatut, les escoles estan tan abandonades si volen fer valer el català com legitimades si volen fer valer el castellà. Ara som en un laberint. Si el TC dicta que la nova legislació és inconstitucional, tornarem exactament on érem, amb el govern inhibit per no rebre, els mestres acorralats en la desobediència i les aules abocades al conflicte. Si dicta que és constitucional, la sentència ja haurà fet la seva funció.


La subordinació diplomàtica espanyola

Fotografia: Pedro Puente Hoyos.

La crisi diplomàtica de l’estat espanyol amb Mali ha passat força desapercebuda en bona part de la premsa de Madrid, però és més significativa que no sembla. Abans-d’ahir, el govern de Mali, molt indignat, va citar l’ambaixador espanyol per retreure-li els comentaris del ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, en què no descartava una intervenció de l’OTAN al continent africà. “Anima a una agressió”, van dir. Albares ha hagut de fer mans i mànigues per a temperar la fúria de Mali, amb comunicats posteriors per a desdir-se’n.

Els Estats Units eren fins ara el xèrif de la Unió Europea, per manca d’una estratègia europea intel·ligent i afirmativa de seguretat i defensa. Aquestes últimes setmanes, amb la cimera de l’OTAN com a cirereta, han provat no tan sols que els nord-americans ja són també el nostre gas, sinó que en les qüestions diplomàtiques continuen dirigint l’estratègia. Això sí: han subrogat hàbilment els problemes, que al sud se’ls empassa el govern espanyol, prest a obeir els interessos dels Estats Units al nord d’Àfrica, com s’ha vist amb el Marroc i amb Algèria.

Si Madrid va presentar la cimera com una mostra que Espanya és al centre del món, crisis com la de Mali mostren que només és al centre quan compleix exactament el paper que li diuen Brussel·les i Washington.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes