El cap de Robles i les coordenades del combat

"Mentre Esquerra no trenca formalment la seva aliança parlamentària amb els socialistes, guanya temps per a recosir-la quan la crisi s’hagi saldat"

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
29.04.2022 - 19:50
Actualització: 29.04.2022 - 19:40
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La taula de coordenades de la nova Catalunya autonòmica s’ha d’interpretar amb dos eixos: la falca i l’entrebanc. Allò que en permet –o n’accelera– la consolidació, i allò que la frena. I entre allò que la frena encara hi ha d’haver una segona distinció: allò que tan sols alenteix el pas de l’assimilació, i allò que bomba oxigen de debò, i que contribueix a originar espais de poder ciutadà útils per a revertir l’espanyolització i l’apatia política de l’autonomisme. Mentre l’estat no tingui encara tota la feina feta i el país bategui, Madrid haurà d’acabar fent esforços antidemocràtics per sortir-se’n, i les restes que originin aquests esforços –en forma d’escàndols o d’errors de càlcul o de problemes amb la justícia internacional– seran necessàriament oportunitats. La dicotomia important és la segona: l’independentisme aprofitarà aquestes opcions per a posar tan sols bastons a les rodes a l’estat, o per a enfortir-se?

El cas Pegasus n’és un exemple clar. Malgrat el potencial de crisi que conté, l’independentisme institucional ja no tan sols el refusa, com va fer des del principi, sinó que ara contribueix al disseny d’una explosió controlada que permeti de passar pàgina. Li ha tocat el rebre a Margarita Robles, que concentra des de dimecres el problema de l’espionatge per les seves declaracions justificant-lo. El president Pere Aragonès ja n’ha exigit la dimissió. Esquerra ja ha votat, per primera vegada, amb Junts i la CUP contra el govern de Pedro Sánchez, però sense ser decisius en la votació, que ja era assegurada gràcies a Bildu. Hem engreixat sovint la caricatura de la ministra com la veu de l’estat profund a la Moncloa, com si el PSOE en conjunt no estigués incrustat en l’engranatge de l’estat, i ara se’n serviran per fer-nos passar bou per bèstia grossa. El problema no és Robles, Robles és la cara que nosaltres hem triat.

Mentre Esquerra no trenca formalment la seva aliança parlamentària amb els socialistes, guanya temps per a recosir-la quan la crisi s’hagi saldat. Precisament per la caricatura, Aragonès espera poder dir que com a mínim n’ha tret el cap de Robles, però el PSOE no té cap incentiu per a fer-la dimitir si Esquerra no passa del fals entrebanc a l’entrebanc veritable. La cosa important és, novament, el dilema que dèiem. En la mesura que tancar la crisi amb el cessament de Robles és una situació molt menys problemàtica per al PSOE –i per a Espanya– que no pas fer caure el govern espanyol, i fer tremolar així l’estabilitat de l’estat en un moment que la Unió Europea necessita i reclama justament ordre en els seus estats membres, qui en treu més partit, en el còmput global? Espanya o l’independentisme? Per què haurà servit, aleshores, aquesta crisi? Per alentir una mica el pas de la restauració espanyola a Catalunya, o per a guanyar forces per a revertir-la?

Aquesta taula de coordenades és essencial perquè és el que permet distingir l’estratègia política de les intencions i de l’honestedat, tan perversament barrejades sempre en aquest país. Encara que els fets donin la raó a la teva causa incontestablement, encara que el vent et bufi a favor, encara que sigui exigible la dimissió de Robles, si la teva estratègia política ha nascut torta i és evasiva i no agafa el rave per les fulles, tot acaba en un punt mort.


Europa s’estreny sense treva

Les ministres espanyoles Nadia Calviño i Maria Jesús Montero, avui, en la presentació de l’escenari macroeconòmic 2022-2025 (fotografia: Juan Carlos Hidalgo).

La ministra d’Economia espanyola, Nadia Calviño, ha anunciat avui una rebaixa notable de la previsió de creixement per a enguany, d’un 4,3%, en lloc del 7% previst en un principi. Les raons són la guerra d’Ucraïna, encara de final incert, i la inflació, amb els preus de l’energia i les dificultats en les cadenes de subministrament com a problemes troncals. Bona part dels governs del continent han anunciat rebaixes semblants. No és cap abstracció, dir que les qüestions materials guanyaran pes polític en la nova etapa que s’obre a occident, ni tampoc és cap exageració dir que això anirà en detriment dels drets democràtics si no remem en sentit contrari. L’ascens fulgurant que es pronosticava, amb esperança, per a quan s’acabés la pandèmia no s’esdevé pas, i encara que l’economia millori a llarg termini, la coincidència d’una era de bonança econòmica amb una era de bonança política i social no existirà –no hi haurà uns nous feliços anys vint, més aviat al contrari.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies