Entre la inestabilitat i l’autoritarisme

"És com si la història ens dediqués una paràbola ridícula per a demostrar que avui, a Espanya, les reformes només prosperen per casualitat"

Ot Bou Costa
04.02.2022 - 19:25
Actualització: 04.02.2022 - 20:25
VilaWeb
Fotografia: Kiko Huesca

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Explicant la tombarella de la reforma laboral espanyola, Enric Juliana escriu avui a La Vanguardia que “no hi ha una majoria parlamentària amb una visió estratègica a mitjà termini” a l’estat espanyol. És veritat. És com si la història ens dediqués una paràbola ridícula per a demostrar que avui, a Espanya, les reformes només prosperen per casualitat. I la raó no és que no hi hagi una majoria consistent a banda del PP i Vox, sinó que no hi ha marge perquè n’hi hagi cap. Juliana es limita a la constatació de l’atzucac, però l’explicació de fons és essencialment nacional: Espanya no tindrà estabilitat fins que no siguem independents o bé ens hagin assimilat. Fins llavors, la impossibilitat d’arreglar efectivament els engranatges de l’estat farà que la política espanyola tendeixi a convertir-ho tot en una broma. En un esquetx.

Aquests darrers anys, l’estat espanyol s’ha allunyat inevitablement dels estàndards democràtics europeus. No tant per la repressió que ha hagut de cometre per a dir-nos com seria de car fer la independència, sinó per com s’ha fet visible l’ocupació de Catalunya, fins al punt que s’ha vist que la justícia europea no serveix per a reprimir catalans i l’espanyola, en canvi, sí. Vox és una conseqüència de com d’oberta resta encara la ferida nacional, i el PP no sap sortir de la seva dinàmica furibunda. Per això el PSOE és avui el partit espanyol més estadista de tots, perquè és l’únic que rema per acostar l’estat a Europa. Que el PP i Vox tractin el seu govern com si no fos legítim és una mostra que l’única majoria robusta possible a Espanya és la que vol lliurar obertament la batalla per arrasar-nos, encara que això els aïlli.

L’avantatge de la rendició és que el teatre és tan exagerat, tan grotesc, que serveix per a explicar per què no t’has de rendir, i, per tant, per què has de ser independent, igual com l’avantatge d’un càstig excessiu és que revela la set de venjança que hi sol haver darrere. Encara que Esquerra Republicana s’hagi aliat amb Pedro Sánchez per cercar genuïnament l’estabilitat, tard o d’hora s’adonaran que les contorsions que han de fer per a forçar-la són del tot contraproduents. Si no se n’adonen i beneficien massa Espanya, faran tan grossa l’apatia que el pastís autonòmic passarà a mans dels socialistes. La cosa és magra per a Catalunya perquè no hi ha lideratges, tothom té com més va menys clar el camí cap a la independència i tot desmoralitza. Però Espanya està atrapada entre la inestabilitat i l’autoritarisme.


Eix nacional sense conflicte

És revelador que l’accident de la reforma laboral hagi deixat a ulls de tothom que la inestabilitat no es podrà evitar, i malgrat que quasi totes les anàlisis hi reconeixen el component nacional, al moment d’establir-hi el vincle profund el raonament torna de pet a la superfície. També li passa molt remarcablement a Fernando Ónega, que escriu a La Vanguardia: “Sense Esquerra, Pedro Sánchez podria continuar en el poder, el té garantit; però tindria infinites dificultats per a legislar.” També recorda que Esquerra “té un acord de votació conjunta amb Bildu” (és a dir, reconeix la influència de la pinça nacional Catalunya-País Basc) i que “d’aquí ve l’esforç de Yolanda Díaz per guanyar el seu vot” i “d’aquí ve el poder de Gabriel Rufián” i “d’aquí ve el rebuig frontal a Ciutadans”. I fins i tot designa la coalició de govern a l’estat com “l’aliança Sánchez-Podem-nacionalismes”. En canvi, les raons que fan que tot trontolli no són el conflicte nacional nu i cru, sinó que “els sobiranistes no poden acceptar la supremacia dels convenis col·lectius estatals sobre els autonòmics”, i que els partits independentistes no estan acostumats a no tenir capacitat de condicionar el govern espanyol. Res més enllà.


Xi, també contra l’OTAN

Fotografia: Alexei Druzhinin.

En plena crisi pel possible atac rus a Ucraïna, i amb l’ombra de la pressió xinesa sobre Taiwan, els presidents Vladímir Putin i Xi Jinping s’han reunit avui a Pequín, amb motiu del començament dels Jocs Olímpics d’Hivern, i han ensenyat conjuntament la musculatura: continuaran cooperant i han anunciat uns quants acords. Han avisat que “s’oposen a una nova ampliació de l’OTAN”, cosa important, perquè és la primera vegada que Xi ho fa explícitament, i han dit que estaven preocupats perquè consideren que, darrerament, els països de l’aliança transatlàntica fan un esforç particular per a reduir el poder de totes dues potències.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes