Votar en la democràcia enverinada

Tots els debats nacionals que tenim avui en aquest país els tenim perquè Espanya nega l’autodeterminació

Ot Bou Costa
24.11.2022 - 19:50
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

És ben oportú que la justícia britànica hagi negat la potestat del govern escocès per a convocar un referèndum. És un recordatori que l’independentisme no pot esperar cap Deus ex machina que resolgui el conflicte amb una carambola de la Història, ni amb una allau de bondat il·lustrada que farà entrar Espanya en raó. Va ser un dels grans errors del procés: esperar que la mediació internacional sorgiria del no-res, que uns àngels recollirien el govern si es llançava a la incertesa sense haver organitzat res, que les solucions floririen sense regar-les. Ara és la contradicció essencial de l’estratègia d’Esquerra: esperar que la negociació floreixi sense aigua. Mentre esperem, la guerra a Ucraïna, una guerra per l’autodeterminació, s’allarga malgrat el triomfalisme d’una part de la premsa europea.

El laberint que Londres ha començat a construir a Escòcia il·lumina millor l’estancament a Catalunya. Tots els debats nacionals que tenim avui en aquest país els tenim perquè Espanya nega l’autodeterminació. L’apatia, la desconnexió dels ciutadans amb la política, el risc d’una abstenció elevada, l’epidèmia de mediocritat en la classe dirigent, la indefensió jurídica amb la llengua, la buidor i superficialitat dels discursos: si Espanya permetés un referèndum, tot això canviaria de cop o desapareixeria.

Si l’autodeterminació no s’obtura amb l’amenaça de violència ni té conseqüències penals, baixa el preu d’exercir-la. Si en baixa el preu, també baixa la por de pagar-lo, que tot ho paralitza. Si baixa la por, baixen la censura i l’autocensura, i per tant el debat s’enforteix i es fa més lliure i vigorós. Si es pot parlar amb llibertat, la política es torna més llaminera i creix la competitivitat per a dedicar-s’hi; si hi ha més competitivitat, els lideratges són millors i els discursos més honestos, i s’escurça la distància entre les coses que es diuen en públic i les que es diuen en privat.

Per això el referèndum, tot i fet unilateralment, va remoure els fonaments del sistema polític català i espanyol. Per això en les eleccions del 2015 va votar un 77% de la població; en les del 2017, un 80%; i en les de l’any passat, un 51%, amb 700.000 vots menys per a l’independentisme. Per això el 31% dels votants d’Esquerra i el 34% dels votants de Junts no repetiran el vot o no saben si el repetiran.

La clau del laberint és la violència amb què Madrid ofega l’autodeterminació. Cal recordar-ho quan sembla que el futur de la nació es jugui en la lletra petita dels desordres públics; quan Jaume Asens i Gabriel Rufián diuen resignats que val més això que res; quan els propagandistes del nou ordre lloen els suposats sacrificis del PSOE amb la reforma penal que ja li exigia Europa; quan els unionistes blasmen la decadència de Barcelona; quan el conseller Gonzàlez-Cambray diu que el govern no sap com evitar que hi hagi escoles que apliquin el 25% de castellà. De tant constatar que Madrid no permetrà mai un referèndum, sembla que hàgim oblidat com enverina la democràcia impedir l’autodeterminació.

La sentència britànica és oportuna perquè diu que el món ja no regalarà l’autodeterminació per més que sigui una causa noble. Però el conflicte català esclata cíclicament perquè sempre arriba un punt que les aigües de la democràcia estancada fan massa pudor perquè la gent les pugui suportar. No hi haurà solució màgica, però sí una altra oportunitat, i sense Deus ex machina només hi ha marge per a l’organització.


En fons i forma

Fotografia: Aleksei Babuixkin (Sputnik).

Una cosa és que Londres i Madrid, com les grans capitals d’estat d’Europa, no vulguin legitimar l’autodeterminació perquè furga en les contradiccions del continent i dels seus valors en joc. Ara, l’autodeterminació no és cap combat fora de radar. Ans al contrari. Els primers dies de la invasió d’Ucraïna ja es va veure que tornava a ser una qüestió troncal. A mesura que passen els mesos, encara es veu més. L’autodeterminació és el gran debat democràtic el centre de la disputa per l’ordre mundial. Aquesta setmana, Vladímir Putin ha rebut a Moscou el president cubà Miguel Díaz-Canel per a fer un homenatge a Fidel Castro.

La guerra freda torna en fons i sembla que a poc a poc també en forma. Díaz-Canel, que semblava que havia d’obrir el règim cubà, ha donat suport a Putin i ha dit que la invasió és culpa dels Estats Units: “Tant Rússia com Cuba estan sotmeses a sancions que procedeixen i tenen l’origen en el mateix enemic: l’imperi ianqui.” Després de Moscou, Díaz-Canel ha estat a Ànkara, on l’ha rebut el president turc, Recep Tayyip Erdogan, que també ha criticat les sancions: “És evident que les sancions influeixen perquè les nostres relacions continuïn dessota el seu potencial veritable”, ha dit.

La qüestió turca és delicada perquè toca molts punts calents. Forma part de l’OTAN, però Erdogan mira de fer una política exterior molt autònoma. Aquestes últimes setmanes ha fet arrufar les celles als Estats Units, pel seu acostament a Rússia i Cuba; a Rússia, que li demana que rebaixi les represàlies contra els kurds de Síria per l’atemptat a Istambul; i a la Unió Europea, per l’augment de les tensions amb Grècia arran de les aspiracions territorials d’Erdogan a la mar Egea.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes