La tossuderia de Borràs i la vergonyeta

La decadència és tan aguda que n’hi ha prou amb l’humor i la frivolitat per a fer fora la presidenta d’un parlament

Ot Bou Costa
29.07.2022 - 19:50
Actualització: 30.07.2022 - 12:00
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Si una cosa s’ha vist clara aquests darrers dies és que avui, a Catalunya, cap polític no provoca un rebuig tan encès i transversal com la presidenta Laura Borràs. Tampoc adhesions tan íntimes. Ens governa la classe política més mediocre i eixuta d’idees que ha governat en molt de temps, els partits són estancats, i tot és un gran esforç mediàtic per a amagar-ho, per a fer veure que són seriosos uns discursos i uns debats que uns anys enrere ens haurien fet esclafir a riure. D’ella, en canvi, tot és llenya per a fer-ne burla: la seva alçada, el seu collaret, la seva egolatria, la seva poètica cursi, l’ardor dels seus seguidors. Tot plegat és tan sols un símptoma que el caràcter de Borràs és més fort i més dur que la seva caricatura, cosa que difícilment es pot dir de cap altre polític autonòmic. Per això als altres cal millorar-los amb propaganda i amb ella hi ha patent de cors per a humiliar-la.

Borràs ha fugit de la confrontació i ha dit mentides; com la resta. Però com que té menys miraments, més seguretat, més caràcter i més traça persuasiva que la resta, connecta millor amb els votants. Quan portaveus d’Esquerra i la CUP li diuen populista, en el fons li retreuen que dissimuli millor que ells. Quan li diuen que no pot fer servir la causa per a salvar-se personalment, en el fons li volen dir que ha de ser tan mediocre com ells, que no pot ser que sigui més tramposa, que no té legitimitat per a construir-se un petit exèrcit de seguidors si ha dit tantes mentides com els altres. Com que si aquest retret fos públic implicaria d’assumir les mentides de tots, per atacar-la fan servir els seus defectes, que es veuen més perquè ella els amaga menys. Sense haver acreditat cap mèrit polític que ho avali, la petitesa dels altres i la mania que li tenen ha convertit Borràs en un símbol d’autenticitat.

Aquesta paradoxa fa que Esquerra, la CUP i una part de Junts aboquin contra Borràs totes les lliçons morals que no són capaços de demostrar amb l’exemple, afirmativament. L’espectacle que en resulta és grotesc. Es veié ahir amb l’escàndol que es va muntar perquè una seguidora de Borràs –una­– va proferir un insult racista contra Najat Driouech, diputada republicana. L’exageració de l’episodi fa feredat: desenes i desenes de càrrecs públics i personalitats s’han solidaritzat amb Driouech, com cavallers sense espasa de l’antiracisme, com si tot el respecte del món es decidís en un piulet de suport, i la polèmica encara s’ha allargat amb un comunicat grandiloqüent de la diputada, que diu que rep insults cada dos per tres i que ja no li fan mal, però que fins avui no ha necessitat “fer una denúncia en veu alta”, amb un comunicat. La manera com molts independentistes han sucat pa en la protesta d’ahir, a mig camí entre la demonització i la mofa, recorda la retòrica inflamada contra l’inexistent feixisme català.

El cas del diputat Francesc de Dalmases ha estat un altre exemple. La seva esbroncada a una periodista del Preguntes Freqüents s’ha fet servir, amb un volum de debat i de laments interessat, perquè arribat el dia fos més fàcil defenestrar la presidenta, posada contra les cordes. L’antiracisme i la llibertat de premsa són causes nobles, imprescindibles en democràcia, però si les causes nobles tan sols es demostren cínicament, si les polèmiques es regulen en funció dels interessos partidistes, es converteixen en carn de canó i a poc a poc embruten la societat, i el joc democràtic es torna corrupte. En aquesta Catalunya que tolera políticament totes les humiliacions, totes les rebaixes, que hi respon amb ironia i apatia, i que després té tantes ganes de donar lliçons quan el vent bufa un xic a favor, serà molt difícil que tornin a florir idees honestes i ambicioses.

Res del que va dir ahir la presidenta contra Esquerra i la CUP no té sentit, ni grandesa, si el partit que ella mateixa presideix continua governant amb els partits que l’han feta caure. El problema de Borràs és que fa la impressió que tota la força política per a resistir la treu de si mateixa i de la seva tenacitat personal, més que no pas de les seves idees –que tampoc no sabem ben bé quines són. El problema de Borràs és que per aguantar el càrrec fins al final n’ha tingut prou amb ella mateixa, però per aguantar l’escó de Pau Juvillà va haver de demanar una desobediència coordinada amb altra gent, i va acabar tirant la tovallola després d’haver promès la contrària unes quantes vegades. Però el mirall que el cas Borràs ha posat davant la política catalana ens hauria d’espantar. La sensació estesa que contra ella s’hi val tot, legitimada per la deixadesa, ha amagat la gravetat del que va passar ahir. La decadència és tan aguda que n’hi ha prou amb l’humor i la frivolitat per a fer fora la presidenta d’un parlament.

 


El viatge de Pelosi, una flama delicada

Fotografia: Michael Reynolds

Nou entrebanc a les relacions diplomàtiques entre la Xina i els Estats Units. La presidenta de la Cambra de Representants nord-americana, Nancy Pelosi, sembla que té intenció de visitar Taiwan el mes vinent, cosa que ha enfurismat el govern de Xi Jinping. Segons que ha explicat el ministeri d’Afers Estrangers xinès, Xi va advertir ahir Biden en una trucada que “protegirà decididament la sobirania nacional i la integritat territorial de la Xina” i el va avisar que es cremaria si jugava amb foc. La guerra d’Ucraïna ha revifat la brasa en les relacions entre totes dues potències. Fa tot just uns mesos, Biden va insinuar que també protegiria militarment Taiwan si Xi mirava d’atacar l’illa per unir-la definitivament a la República xinesa. El secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken, el va haver de contradir, però va assegurar llavors que la Xina representa l’expansió de l’autoritarisme en detriment de la democràcia i que, per tant, encara és l’amenaça principal a l’ordre internacional.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes