Les municipals i l’independentisme a la manera de Rajoy

Si Rajoy sabia que el pacte fiscal no li bastaria no era pas per la seva por, ni tan sols perquè pensés que els polítics catalans anaven de debò

Ot Bou Costa
30.05.2022 - 19:50
Actualització: 30.05.2022 - 20:05
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Els moments d’ebullició nacional a Catalunya són intensos, però la història mostra, fins ara, que una vegada la tendència ha canviat de sentit costa molt de capgirar. Va ser cert després de l’estatut, fins al punt que per a frenar l’impuls de l’alliberament van caldre l’exili i la presó i la descoberta patètica d’un engany monumental. I és especialment cert ara, però a l’inrevés. Mariano Rajoy va entendre que aquesta vegada el carrer era perillós i que calia una derrota íntima, perquè res que s’assemblés a l’estatut no es podia posar damunt la taula. Va dir: “Convergència i Esquerra que portin la seva farsa particular tan lluny com puguin, que al final de tot hi serem nosaltres amb una porra i encara un tanc.” I va guanyar. L’enfocament ha de ser diferent, perquè Madrid té l’exèrcit i la justícia a la seva banda i l’independentisme no, però l’independentisme hauria d’entendre que la cursa s’ha invertit.

La societat catalana és en una mena d’estat catatònic després del trauma. Com que el procés va ser un fenomen profundament col·lectiu, en què la causa es compartia emocionalment –i de vegades amb certa ceguesa i en detriment de la crítica interna– i com que es va estroncar amb la rendició dels dirigents, la confiança en el grup i l’autopercepció col·lectiva s’han trencat. Això trasllada la resistència al terreny gairebé individual: a l’actitud que tens amb la cultura, a la feina, amb les despeses, amb la posició que tens en el teu grup d’amics, en les línies vermelles que personalment et dibuixes en l’ús del català. Aquesta reclusió ha estat eficaç en alguns altres moments. Però té el risc d’acabar essent malaltissa: cal no desvincular-se de la ferida col·lectiva.

Si Rajoy sabia que el pacte fiscal no li bastaria no era pas per la seva por, ni tan sols perquè pensés que els polítics catalans anaven de debò. Ho sabia perquè la credibilitat que la independència havia guanyat com a escenari possible i el pes que havia guanyat com a eix vertebrador del debat públic, amb totes les expectatives associades, intensificaven la capacitat de pressió que la base social independentista tenia sobre la classe política. Aguantant fins el 27 d’octubre, Rajoy no mirava de salvar-se tan sols a ell. Mirava d’evitar el risc que la gentada de les manifestacions de l’Onze de Setembre passessin pel damunt del president Mas si acceptava un pacte fiscal i un blindatge lingüístic, o que passessin pel damunt del president Puigdemont si convocava unes eleccions.

La gran contribució d’Oriol Junqueras ha estat servir a Madrid massa de pressa el seu cadàver polític com a alternativa a la reserva. El preu que ha pagat és abonar la idea que la independència no és possible ni ho serà durant molt de temps, amb la connivència de Junts i la CUP. I així hem arribat a un punt en què ningú o gairebé ningú no considera factible que es faci efectiva a mitjà termini. En la mesura que han aconseguit de convertir-ho pràcticament en una obvietat de consens, assumida amb naturalitat, les pressions perquè la independència sigui aviat tan sols reforcen els funcionaris de la Comunitat Autònoma Catalana. Per això són sospitoses les proclames rupturistes del sector de Laura Borràs, de la nova ANC i del president Puigdemont des del Consell per la República. El seu poder coercitiu no es correspon amb el comportament electoral, com sí que passava abans.

L’ocupació i l’alliberament no caduquen, per més que cansin, ni el conflicte desapareix del mapa. Es poden amagar en el calaix més alt del menjador i dir a un germà que te’ls guardi una temporada, però no desapareixen. Al contrari, són la nostra porra al final del passadís. Per dir-ho en els termes de Carlos Carrizosa, al final de l’escapada és molt més probable que Espanya no sàpiga ni pugui disfressar l’ocupació que no pas que l’independentisme es rendeixi del tot. Per això Ada Colau no demana pas que “la independència” no formi part del debat en les pròximes eleccions municipals –ja sap que no ho pot demanar–, sinó que parla de “l’eix nacional”. Com més polítics rendits deixin de parlar de la independència, més opcions té l’eix nacional de prendre unes altres formes. I això és especialment delicat a la capital del territori ocupat, perquè és molt fàcil de mostrar que Barcelona es desinfla per culpa de Madrid. Avui mateix s’ha vist amb dades: el govern espanyol castiga Catalunya i el País Valencià i premia Madrid amb un 184% d’execució de la inversió.

Cal mostrar que la nació tot ho travessa i que no es pot expulsar de cap debat. Infrastructures, inflació, territori, urbanisme, cultura. No vol dir que hàgim de deixar de parlar de la independència, vol dir parlar-ne molt més. Perquè la farsa del nou oasi autonòmic és que permet el pragmatisme: cal demostrar que sense sobirania no hi ha pragmatisme sinó pura subordinació. La manera de tornar a agafar el rumb és refer els mecanismes de pressió de la base independentista als partits.


Europa es mou

Fotografia: Stephanie Lecocq.

Les morts i la misèria continuen essent a Ucraïna, però els grans moviments polítics originats per la invasió de Rússia ja s’han escampat pel món. Ahir el tripartit alemany –socialdemòcrates, verds i liberals– va pactar amb l’oposició conservadora de modernitzar l’exèrcit del país amb una inversió de més de 100.000 milions d’euros, un canvi radical en l’estratègia de defensa alemanya d’aquestes últimes dècades. Falten pocs dies perquè es faci a Madrid la cimera de l’OTAN, i la setmana passada la primera ministra finlandesa, Sanna Marin, va visitar Kíiv: Finlàndia continua ferma en el seu pas per a allunyar-se de la neutralitat forçada. I Brussel·les s’apressa a trobar la solució per a poder executar noves sancions contra Rússia malgrat l’oposició d’Hongria. Europa es mou.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes