El Madrid impulsiu i l’Espanya gamberra

"La crisi del PP és una picabaralla d’amics. Al rerefons hi ha més ressentiment i més enveja que no pas cap discrepància tàctica"

Ot Bou Costa
21.02.2022 - 18:50
Actualització: 21.02.2022 - 19:50
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Madrid és un parc d’atraccions per a les cries del poder polític espanyol. No és que la ciutat estigui condicionada per la proximitat amb el poder. És el poder, espremut, que dóna forma a la ciutat. El centralisme és estructural: la maquinària de l’estat i la personalitat madrilenya no es poden dissociar. L’afegit artificial de l’autonomia li concedeix un pressupost prou sucós perquè els polítics de la comunitat puguin jugar a fingir que governen un país petitó, amb un caràcter propi, tot i que en realitat només governen els vicis i les passions baixes que el cor del poder expulsa. Madrid és una miniatura de l’estat, però desvinculada dels equilibris territorials que l’estat ha de fer per a sobreviure. Per això de vegades hi ha qui parla d’un nacionalisme madrileny que en realitat no existeix. És espanyolisme. És tan sols un destil·lat del decorat que ha calgut construir per sostenir Espanya. Un film dins d’un altre.

La crisi del PP és una picabaralla d’amics. Al rerefons hi ha més ressentiment i més enveja que no pas cap discrepància tàctica. Isabel Díaz Ayuso i Pablo Casado són dos cadells criats en aquest oasi madrileny, on el poder tendeix al descontrol i el joc brut perquè no té cap fre, perquè no ha de fer cap esforç per a sostenir-se. L’esforç ja el fa l’estat espanyol, en el seu conjunt. Els madrilenys no tenen cap responsabilitat en la supervivència de la seva comunitat. Si els arrabassessin l’autonomia, ja tindrien l’estat. Per això la discussió d’aquests dies és tan immadura, tan impulsiva, tan infantil. Per això creuen que poden ser més furibunds nacionalment i tot ho fan més descarnat. La diferència bàsica amb el Madrid de fa uns anys és que el procés ha accelerat la degradació funcional de l’estat, i allà on abans hi havia Esperanza Aguirre, amb la mateixa insolència pueril però dissimulada per l’aura postissa d’aristocràcia, ara hi ha els seus fills, que només coneixen el gamberrisme.

Mal que tingui més carisma i que connecti més amb el votant, el projecte d’Ayuso no funcionaria més enllà de Madrid. Tota la idea matussera i buida de la seva llibertat és pensada per a consumir de pressa, sense cap responsabilitat inherent, com la ciutat. És un programa útil durant la pandèmia, però va deslligat del moment històric de fons. Ayuso no és trumpista. Ni és ultradreta. La connexió amb Donald Trump és que ella ha entès exactament allò que va entendre ell. Que s’ha trencat la correlació entre les ideologies i els resultats concrets d’aplicar-les, i, en el cas d’Espanya, la ferida nacional ha atrapat l’estat entre la inestabilitat i l’autoritarisme. Així, el llenguatge dels polítics s’ha esterilitzat, i ja tan sols és important l’emoció que generen i el missatge que votant-los envia el votant. Com més elevat és el cost ètic de votar-los, més valor té fer-ho. Per això Trump era tan groller. I per això Ayuso explota el victimisme i no li fa mal la corrupció. Ayuso cau bé perquè transmet la sensació que guanya a contracorrent.

Però el suc programàtic que Steve Bannon va abocar en Trump és tot a Vox. Per això mateix, la puixança de la presidenta no ha estat directament proporcional a la de Casado. Per a guanyar les eleccions a Espanya, el líder del PP no en té prou amb el llibertinatge madrileny. En el terreny de la connexió amb el votant, Vox l’engoleix perquè sempre podrà fer més cruament el relat de la identitat i la batalla cultural. Encarna molt millor la rebel·lia. I la moderació ja l’ocupa el PSOE, amb el seu estatisme per a acontentar Europa. A diferència d’Ayuso, amb Casado no es pot enviar eficaçment cap missatge, per més que siguin germans polítics i ideològics.

Sigui com sigui, la batalla del PP, tan emocional, és una prova més que Espanya ha perdut la capacitat de controlar la pròpia estabilitat. L’explosió del gamberrisme no és una casualitat. És una fase històrica. S’ha vist molt clarament amb la manera com la premsa progressista espanyola ha pres partit a favor de Casado, més explícitament o menys. En parlen, de sobte, com si fos algú altre. Com si la motivació dels seus actes fos la persecució pia i exemplar de la corrupció, i com si un senyor que parla d’apartheid a Catalunya i que titlla d’il·legítim el govern de l’estat fos més centrat que Ayuso. Miren d’aprofitar la crisi per abonar l’esperança que la dreta espanyola pot ser moderada, i per això també s’aferren a Feijóo, perquè sembli que a Espanya és encara possible una alternança estable de poder entre els dos grans partits, al marge de l’autoritarisme.

De moment, el grup Prisa s’acosta a Casado i el grup Godó s’acosta al PSOE i a Podem. Però és un fenomen insostenible. Quan hagi resolt la crisi interna, el PP continuarà la seva mimetització amb Vox, perquè si es modera s’anirà fent petit. Llavors els progressistes espanyols s’hauran d’allunyar de Vox, però l’afinitat dels moderats monàrquics amb els socialistes, en canvi, anirà creixent, perquè les dues alternatives seran l’extremisme o la independència de Catalunya. Quan el conflicte nacional ressorgeixi, que ho farà, l’autoritarisme que s’hauran d’empassar si volen mantenir la unitat d’Espanya no deixarà de créixer.


Redondo, pedanteria contra l’obvietat

Avui Iván Redondo, ex-cap de gabinet de Pedro Sánchez, escriu un article a La Vanguardia amb el seu to críptic i pedant habitual en què presenta, entre jeroglífics, exactament aquestes dues situacions: un front de pinxos de la dreta espanyolista –Peaky Blinders, en diu ell– amb Ayuso i Vox, units per la causa de la “restauració”, és a dir, tornar enrere fins a la mort de Franco i reescriure tot el que ha vingut després, fent saltar pels aires el consens autonòmic; i un altre front, que anomena perestroika, en què insinua que el PSOE només guanyarà si articula la causa d’un reformisme territorial amb els partits nacionalistes, independentistes i regionalistes. Fa gràcia, sembla que compri el marc: Espanya només pot triar entre l’autoritarisme i la inestabilitat. La diferència és que ell pensa que Ayuso i Vox tindrien majoria, però en realitat Ayuso no es menjaria vots de ningú més que de Vox.

El detall revelador és que, sense voler-ho, Redondo sembla que compra que l’única alternativa democratitzadora és la independència de Catalunya. “Moment Barcelona. O tercera Espanya. Amb més Vox no és possible més socialdemocràcia, sinó més tercera Espanya. Davant la restauració, la perifèria es defensa”, escriu. Arribats a aquest extrem, el to misteriós i tan obtús sembla més aviat una manera de plantejar les opcions i situacions amb el rigor de la professió d’estrateg, però d’una manera camuflada i revestida d’originalitat perquè Espanya no s’hagi de resignar a acceptar l’autodeterminació. Típic de l’esquerra espanyola. Pedanteria contra l’alliberament de Catalunya.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes