La línia Macron va de cap al conflicte

Anem de cap al conflicte. A París, a Madrid, a Washington. A Barcelona. Hi ha un fil que encadena la victòria d’Emmanuel Macron ahir amb la victòria de Joe Biden el novembre del 2020. També amb la projecció espanyola que va guanyant Alberto Núñez Feijóo –tal com es veu als sondatges– i la gran coalició amb el PSOE i Podem que es va albirant i que ha de reunificar Espanya gràcies al fantasma del feixisme. Els estats amb desigualtats molt fondes i conflictes socials molt vius es van esquerdant i el sistema que impera posa tota la carn en una mateixa graella per frenar les forces que poden eixamplar l’esquerda i esbocinar-ho tot.

El capitalisme ja és del tot consolidat, les crisis d’aquest segle han passat una factura econòmica enorme que encara no s’ha reequilibrat, i les ideologies clàssiques ja no serveixen com a sistemes d’interpretació integrals per a aplicar les solucions ni per a vendre-les. La desfeta clamorosa dels partits tradicionals, en la primera tanda electoral a l’estat francès, representa l’ensorrament de la dicotomia entre l’esquerra i la dreta com a marc de referència. En tots aquests estats, els anys vinents serà més decisiu que mai el lligam emocional que els discursos d’uns líders concrets puguin establir amb els seus votants.

Macron ho va entendre, va deixar els socialistes i va fundar un partit, amb les sigles del seu nom, que deia que no era ni d’esquerra ni de dreta. Pedro Sánchez ho va entendre –gràcies a Iván Redondo, que ara ho escriu dia sí dia també– i per contrarestar la seva imatge de gestor gris i buit ha optat per una mà de ferro molt vistosa, com es va comprovar en l’últim remodelatge de govern. Yolanda Díaz, a les palpentes, també mira d’encaixar en el mateix esquema. És un acte reflex natural del sistema, que copia l’aparença informe de les forces que l’amenacen, la seva estratègia electoral difusa, però sense basar l’èxit en la connexió amb el votant.

Avui som en la fase que aquestes aliances, de tothom contra els dolents, encara troben en la societat un compàs moral que les sosté; o potser una por. A mesura que les condicions de vida material es compliquin –la inflació, Ucraïna i la covid en són els primers avisos–, aquest model unitari de resposta deixarà de funcionar. Si ho converteixes tot en centralitat tan sols aconsegueixes que el rebuig, a mitjà o llarg termini, sigui global, antipolític, contra tot el sistema. Tot apunta que el segon mandat de Macron serà encara menys plàcid que el primer; els demòcrates nord-americans es van esmicolant; el reformisme espanyol pot ofegar Catalunya uns quants anys més, però tot això rebotarà. La línia Macron va de cap al conflicte.

Menys llibertat encara a Hong Kong

Ucraïna ha espessit el clima polític a Taiwan i especialment a Hong Kong, on ja era prou enrarit. La llei de seguretat nacional que la Xina ha imposat a Hong Kong hi continua erosionant la democràcia. Després del tancament dels dos últims mitjans de comunicació hongkonguesos que encara es movien amb una certa llibertat informativa, Citizen News i Stand News, avui el Club de Corresponsals Estrangers d’Hong Kong ha suspès els prestigiosos premis que reconeixen la preservació dels drets humans, segons que ha informat el Financial Times. Periodistes, activistes i dissidents han tornat a denunciar que a la regió hi ha una manca de llibertat de premsa molt greu.