El jeroglífic d’Esquerra per a elevar la constitució espanyola

Fins i tot quan a totes dues bandes de la taula els convé més de fer-la surar, Esquerra només n’ha pogut obtenir renúncies

Ot Bou Costa
27.07.2022 - 19:50
Actualització: 28.07.2022 - 13:02
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El diàleg sempre ha estat una excusa per a pactar els termes de la rendició. Aquests últims mesos, Esquerra s’havia queixat que els termes de la rendició no eren aquests, que l’havien deixada massa nua, massa exposada, i ha vist les orelles al llop. Pedro Sánchez, d’altra banda, ha conclòs –personalíssimament– que la seva salvació serà el retorn a la majoria de la investidura. Per això uns i altres s’han afanyat a fer veure que el seu acord serveix d’alguna cosa, per ínfima que sigui. És probable que hi hagi més fruits fantasmagòrics, després de l’estiu. A uns i altres els fan patir les municipals. Ara: el maltractament que han infligit a la taula és massa gran ­­–els socialistes per rebregar-la i els republicans per deixar-se rebregar. La gent ha paït que la cosa no treu cap a res fins al punt que qualsevol acrobàcia que ara s’inventin farà més exagerat el sainet. S’han deixat a si mateixos molt poc marge per a dissimular que només treballen per a l’interès partidista.

Sobre l’acord que suposadament ha de protegir la llengua, no cal pas aprofundir-hi, tenint en compte que Esquerra i Junts acaben de pactar amb socialistes i comuns de reconèixer el castellà com a llengua d’ús educatiu i curricular. Cap concreció, cap promesa que no hagin trencat ja desenes de vegades, cap proposta que no sigui en realitat un incompliment flagrant de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries o Regionals, que té rang de tractat i que l’estat espanyol ja fa temps que desobeeix. Quant a la resta, el text és un festival de l’ambigüitat, un devessall de consignes buides que es poden llegir exactament a l’inrevés de com les ven la consellera Laura Vilagrà. L’acord diu que servirà per a “assegurar que les institucions públiques preserven l’interès general”. Fa gràcia de recordar que el govern espanyol va adduir exactament l’interès general per a concedir els indults: “Farem allò que considerem millor per a l’interès general d’Espanya, complint la legalitat vigent.”

Hi ha moltes perles que ja havíem vist abans. L’acatament de la “seguretat jurídica” espanyola, per exemple, o la promesa d’actuar “segons els principis i l’ordenament democràtic” –un ordenament que sempre defineix Madrid. Esquerra –amb la connivència teatral de Junts, que mentre no trenca el govern assumeix evidentment tot allò que es pacta a la Moncloa– es compromet a conduir l’activitat política “d’acord amb les institucions i els procediments democràtics”, cosa que lògicament depèn de qui decideixi què són els procediments democràtics, que sempre és qui té l’exèrcit al darrere. Com tota la resta de conceptes sense adjectiu, n’hi ha prou de posar-hi un “espanyol” al costat per entendre que Esquerra no ha aconseguit res més que falcar el PSOE.

Hi ha també els mateixos silencis de sempre: en l’acord paradoxal “per superar la judicialització i reforçar les garanties” no hi ha cap concreció sobre l’aturada de cap de les causes que encara tenen contra les cordes molts independentistes –sobretot les de molts represaliats per les protestes contra la sentència–, ni cap comentari sobre la reforma del delicte de sedició ni malversació, ni cap esment genèric de la situació dels exiliats. En canvi, es consolida definitivament la mateixa versió de la reconciliació que els socialistes han imposat al País Basc, que és una manera passiva d’admetre que hi ha un component de violència en l’independentisme, quan Félix Bolaños diu que gràcies a això que s’ha convingut no hi haurà “mai més l’enfrontament estèril d’una part de Catalunya que intenta imposar els seus postulats sobre l’altra”.

La joia de la corona és al segon punt d’aquest mateix acord. S’hi assumeix que “la millora de les institucions i dels seus procediments” –costa de trobar cap concepte més ambigu– haurà de fer-se “sobre la base dels procediments de reforma establerts”. Tenint en compte que “els procediments de reforma establerts” és Madrid qui els ha establerts, perquè és Madrid qui descriu “la seguretat jurídica” que Esquerra ha assumit amb molt de gust, sota aquest jeroglífic és fàcil d’interpretar que Esquerra reconeix que qualsevol aspiració de millora que tingui l’haurà de fer encaixar en la constitució. Avui és especialment punyent el record d’aquell vídeo d’Oriol Junqueras, de fa set anys. “Què m’expliqueu? Que canviareu una constitució si no teniu majoria per a canviar-la ni cap perspectiva de tenir-ne? Les paraules són molt boniques. El canvi constitucional. Preciós. Ara: teniu la majoria per a fer-ho, sí o no? I la resposta és no: no la teniu ni la tindreu. Reduireu el PP a menys d’un terç de la representació al congrés i al senat?”

La reunió d’avui ha estat el sostre de tot. Fins i tot quan a totes dues bandes de la taula els convé més de fer-la surar, Esquerra només n’ha pogut obtenir renúncies. I no pas renúncies qualssevol: no s’havia rebaixat mai tant.


La calor de juliol no atura res

Fotografia: Andy Rain.

La prova que la tardor vindrà carregada és que ni tan sols a final de juliol no s’apaga la foguera de la política europea. Al Regne Unit, la maquinària per a trobar el primer ministre que rellevi Boris Johnson funciona ben de pressa: la candidata preferida és de moment Liz Truss, qui més desacomplexadament ha reivindicat el llegat de Johnson. A l’estat francès, el president Emmanuel Macron ha aconseguit l’aprovació d’un projecte de llei essencial, que li permetrà d’incloure al pressupost prop de 10.000 milions d’euros indispensables per a tornar a nacionalitzar l’empresa elèctrica EDF. La setmana passada, Macron també se’n va sortir fent aprovar un paquet d’ajuts, com ara subvencions per a la benzina, a fi d’alleujar els consumidors de la inflació i la crisi energètica. És un senyal important: el president francès ha perdut la majoria, malgrat que els conservadors li van allargant la mà, i tot li pronostica una legislatura complicada; però, tal com passa a Espanya, l’arribada de la tempesta serveix per a cohesionar. Avui han tornat a pujar els preus del gas al continent, prop d’un 13%, ara que Rússia ha anunciat que el gasoducte Nord Stream 1 rebaixarà considerablement els fluxos d’enviament de gas.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes