La immersió és una història de poder, no pas un centre de gravetat

El raonament del secretari de Política Lingüística passa una línia vermella perquè accepta la segregació que precisament la immersió va mirar sempre d’evitar

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
25.05.2022 - 19:50
Actualització: 25.05.2022 - 20:28
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha fet avui l’observació següent sobre la nova llei: “Ens podem trobar perfectament que dins d’una aula hi hagi alumnes diferents –per origen, etc.–, i que el mestre digui: ‘Aquesta activitat vosaltres l’heu de fer en aquesta llengua i vosaltres, en aquesta altra.’” L’article 35.3 de l’estatut d’autonomia de Catalunya conté una màxima bàsica, taxativa, una idea fundacional del sistema d’immersió lingüística, que contradiu la situació que ha descrit Vila en l’essència mateixa: “Els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual.” El raonament del secretari –i, per tant, s’entén que del Departament de Cultura i del govern– passa una línia vermella perquè accepta la segregació que precisament la immersió va mirar sempre d’evitar.

En la lògica de la normalització lingüística, el català no havia de ser tan sols la llengua “normalment d’aprenentatge”, sinó la llengua d’ús comú que igualava els alumnes amb llengües maternes diferents –fos el català, el castellà o l’urdú, però sobretot el castellà, perquè és la llengua majoritària de l’estat espanyol–, perquè després, fora de l’escola, l’esquema es reproduís i el català pogués servir també de llengua de cohesió social a gran escala. L’educació, que fa de motlle no sols en la llengua, havia de ser el pal de paller perquè el català passés de ser la llengua minoritzada a la llengua majoritzada. És amb la prevalença, que s’evita que el català sigui prescindible, i això comença a l’aula i als mitjans. Vila mateix parla de “plurilingüisme autocentrat” i de “principi de subsidiarietat lingüística: el que facis en la llengua local no ho facis en la franca”.

Sota l’amenaça de la persecució judicial contra el consens de la immersió, hem considerat centrals els arguments amb què la defensàvem contra l’espanyolisme agressiu, que en realitat eren tangencials. Que els alumnes dominin tant el català com el castellà una volta acabin els estudis és una conseqüència de la immersió, la conseqüència amb què el model s’ha pogut protegir, si es vol, però no pas l’objectiu. Si la conseqüència es confon amb l’objectiu, és lògic que s’acabi trobant natural que en una mateixa classe, en una mateixa aula, hi hagi més d’una llengua vehicular alhora, d’acord amb diferències personals. Però l’ensenyament lingüístic individualitzat, i també el dividit segons l’entorn, respon exactament a aquesta confusió, i per això gira com un mitjó el sentit original del consens de la immersió.

La cosa més significativa és que quan Vila ha parlat de barrejar llengües en una sola classe no ho ha fet pas amb resignació planyívola: ho ha defensat com un emblema de modernitat, com si digués una obvietat. “Fins i tot a dins d’una mateixa aula s’han d’atendre les diferències individualitzades. Anem cap a un sistema educatiu en què volem que les persones extreguin el màxim de competències. Estem fent un sistema flexible, que preserva el centre de gravetat [el català] i que està protegit per l’administració.” És un exemple molt clar que quan es construeixen els discursos a la defensiva, sempre per evitar el conflicte, el peu enorme de qui té els jutges et passa per damunt dels arguments i se’ls apropia. La immersió, com la llibertat de Catalunya, és una història de poder, i no en salvarem cap de les dues sense prendre’l.


La nació molesta

Dues coses són extraordinàriament reveladores sobre la reacció mediàtica al pacte per la nova llei “sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials a l’ensenyament no universitari”. Un és el silenci gairebé sepulcral de La Vanguardia, que l’endemà d’anunciar-se l’acord gairebé no n’ha parlat en la secció d’opinió. Andalusia, Feijóo, el primer any del president Aragonès, Ucraïna, els jocs d’hivern. Amb prou feines hi ha columnes sobre les altres dues grans notícies d’ahir relacionades amb el conflicte nacional: la reconsideració del Tribunal Suprem espanyol sobre els recursos contra els indults, i el retorn de la immunitat als eurodiputats exiliats. És una gran evasió.

En contrast, l’altre gran fenomen és la xerrera de l’Ara, que en l’editorial desplega tots els arguments possibles a favor de la proposició de llei. “Quan un acord permet interpretacions diverses és que és un bon acord”; “inclou els dos principals partits independentistes al costat dels socialistes i els comuns, dues formacions catalanistes”; “l’acord té un gran valor polític que expressa l’immens suport ciutadà que des de fa dècades, i també avui, té un model d’escola que permet a tothom, al marge d’orígens, accedir a la riquesa de la llengua catalana”. De tot plegat, el fet més revelador és que considera que les tensions postprocés “distorsionen i continuaran distorsionant la política catalana i espanyola”. La nació molesta.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies