L’estat de guerra que s’obre camí a Europa

"La missió de Putin és capgirar l'ordre mundial que va sorgir de la Guerra Freda. I això no és pas una causa personal"

Ot Bou Costa
28.02.2022 - 19:13
Actualització: 28.02.2022 - 20:13
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Encara no sabem fins a quin punt s’agreujarà la guerra que Rússia ha començat a Ucraïna, ni fins a quin punt s’escamparà. Però, fins i tot en la hipòtesi menys greu possible –els oligarques russos, per no pagar el preu de l’aïllament, tallen el cap de Vladímir Putin sense que faci servir armes nuclears tàctiques, la tensió baixa i Ucraïna aguanta tot i perdre un bon tros de país–, una hipòtesi en tot cas improbable, la dinàmica de fons que la invasió ha activat no es podria aturar. És un canvi d’era. Potser Putin ha errat una mica el càlcul i no se’n sortirà tan fàcilment com es pensava, però el seu atreviment no és una simple obsessió expansionista, ni una voluntat irrevocable de refer l’imperi rus. La missió és capgirar l’ordre mundial que va sorgir de la Guerra Freda. I això no és pas una causa personal.

L’ensorrament de la Unió Soviètica va dibuixar un miratge d’ordre perdurable. La Xina s’enfortia però no prou encara; Rússia feia por però no tenia prou força per a ser un contrapès dels Estats Units; la Unió Europea encadenava una crisi a una altra i era culturalment un satèl·lit americà. Si els canvis d’aquests últims anys –sobretot el creixement xinès i l’afebliment nord-americà– han estat com un entrenament, la invasió d’Ucraïna és el xiulet que inaugura el partit. Rússia pot sortir-ne malferida, d’aquesta batalla, però l’equilibri internacional que fins ara coneixíem s’ha desglaçat i torna a estar en disputa, tal com mostra l’aliança creixent entre Rússia i la Xina. El marge dels estats per a restar entremig, sense bàndol o amb un peu a cada costat, s’escurça.

Amb tan sols cinc dies de guerra, el fantasma de Putin ha concedit a la Unió Europea una cohesió interna inaudita. Amb la decisió d’enviar armes a Ucraïna, el canceller Olaf Scholz ha engegat al clot d’una volada l’ambigüitat que Alemanya tenia envers Rússia d’ençà de la reunificació. Ahir mateix va dir que el seu objectiu era “evitar que la guerra de Putin es traslladi a Europa” i va capgirar del tot la política històrica del seu partit, l’SPD, contra el rearmament. Farà obligatori a la constitució que el pressupost de defensa alemany sigui d’un 2% del PIB i invertirà de cop 100.000 milions d’euros per a modernitzar l’exèrcit. És un canvi significatiu, gens anecdòtic, tenint en compte que Scholz se les havia tingut fa un mes amb els seus socis ecologistes i amb Joe Biden perquè l’acusaven de ser massa tou amb Putin.

Les tensions al si de l’aliança transatlàntica i de la Unió Europea s’han acabat de sobte. Els governs de la UE van dir que no donarien suport militar a Ucraïna i se n’han desdit. La Unió Europea s’encamina a una mena d’aliança nova, encara més dura i pragmàtica, en què la defensa i la seguretat seran l’eix central, vist que són l’eix que més de pressa ha permès d’unificar-se, i que l’ombra de l’amenaça russa els dóna un relat per a justificar el tomb. El somni d’una defensa federal europea d’Emmanuel Macron, que ara té més assegurada la reelecció que no pas fa uns mesos, tindrà una oportunitat històrica. Fins i tot Suïssa s’ha unit a les sancions, i en l’estat més neutral amb Rússia dins de la Unió, Finlàndia, creixen els partidaris d’afegir-se a l’OTAN després del xantatge de Putin.

L’estira-i-arronsa de Brussel·les amb Polònia i el seu desafiament a la legislació europea, que fa tot just pocs dies era tan seriós que la Comissió Europea va blocar-los una part dels fons de recuperació, també ha passat a segon pla. Les setmanes abans de la invasió, i també durant les primeres hores, quan la majoria de governs europeus encara dubtaven, el primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, va portar clarament la iniciativa per ajudar militarment Ucraïna. El temor que una expansió russa sostinguda afecti Polònia i Lituània –que sí que formen part de l’OTAN– i el compromís contra Putin i en favor dels refugiats ucraïnesos han reforçat inesperadament la posició moral de Polònia dins la Unió.

Tot plegat, és clar, reforça també la posició d’Espanya. No tan sols perquè és un soci fiable de l’OTAN. En l’àmbit de l’energia, és dels estats europeus que menys depenen del gas rus, i que a més a més disposa dels engranatges necessaris per a rebre el gas liquat que el podria substituir, tot i que no hi ha prou infrastructures per a traslladar-lo i proveir seriosament l’Europa central. Brussel·les estarà com més anirà menys disposada a tolerar simpaties amb l’extrema dreta russòfila que hi ha al continent; això millora la situació de Pedro Sánchez, que amb el nomenament d’Alberto Núñez Feijóo és més a prop que mai d’una gran coalició amb un PP neulit.

La cruesa de la guerra fa que tinguin preeminència les qüestions materials. El proveïment, la protecció, les armes. Així com a Brussel·les li ha importat ben poc la desatenció que ha tingut Ucraïna per a la seva condició multiètnica, perquè limitar la força russa és prioritari, els problemes democràtics dins els seus estats membres tindran encara menys pes que no pas fins ara. N’és un indici la rapidesa amb què la Comissió ha censurat els mitjans pro-Putin que emetien a Europa, com ara Russia Today. Sota el cel d’una guerra, el matís de la moralitat és fàcil de relegar. Els valors del termòmetre democràtic s’arrodoneixen, i la Unió Europea ha menystingut prou la llibertat i la democràcia aquests últims anys perquè ara, de cop, no puguin restar sota la catifa.


La incontinència perillosa de Borrell

Fotografia: Stephanie Lecocq.

Sigui com sigui, la profunditat de la ferida que Espanya té a Catalunya, i que per tant també té Europa, encara és ben lluny de cicatritzar. L’independentisme té les coses complicades, oimés en aquesta nova situació, però encara batega amb força. Les declaracions del cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, en què matusserament ha comparat el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, amb el president Carles Puigdemont, mostren que Europa no té marge per a explicar Catalunya sense caure en la contradicció.

Ell fa la comparació com un bolet, perquè no se’n pot estar, però el discurs de la Comissió no es pot construir a partir d’aquesta comparació. Si Borrell diu que “gràcies a Déu, Zelenski no és la mena de dirigent que fuig amagat en un cotxe, sinó que resta allí resistint”, equipara implícitament Catalunya i Ucraïna. Per tant, o bé diu que Catalunya és un país l’ocupació del qual sí que és justificada, o bé que Zelenski és un irresponsable perquè ha cercat la sang, o bé que Puigdemont s’havia d’haver quedat a defensar la independència de Catalunya. Cap de les tres opcions no són assumibles ni per ell, ni per l’estat espanyol, ni per Brussel·les.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes