L’expiació pujolista

"El missatge de Pujol per a Puigdemont era: encara que et trobis en aquesta situació, tu també ets convergent"

Ot Bou Costa
23.02.2022 - 19:00
Actualització: 23.02.2022 - 20:00
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El president Jordi Pujol va participar dilluns en un acte institucional per primera vegada d’ençà que, fa vuit anys, va confessar que tenia diners a Andorra. Una part de l’independentisme ha criticat l’acte com una rehabilitació immoral; no pas per allò que implica, simbòlicament, la seva recuperació política, que també és una rehabilitació, sinó perquè no marginar-lo vol dir “emblanquir la corrupció” i perquè “és més a prop de Luis Bárcenas que no pas de segons qui”, en paraules del portaveu d’Esquerra Republicana al congrés espanyol. Esquerra posa l’èmfasi en la corrupció perquè creu que en podrà treure rèdit electoral, eixamplant-se cap als catalanistes antipujolistes, però sobretot ho fa perquè vol marcar una diferència històrica i ètica entre les mentides del pujolisme per a no fer la independència i les seves, que són en el fons les mateixes.

El retorn de Pujol no és una conspiració planificada, és una conseqüència natural de l’intent de tornar enrere, fins a l’autonomisme que ell capitanejà. Els partits independentistes s’han anat trobant, i els passarà com més va més, que el referèndum d’independència va fer evidents aquestes mentides, va matar el parany del pujolisme, i que si volen rebobinar la història per esborrar el fruit alliberador del procés, Pujol no pot estar proscrit. No és que vulguin rehabilitar-lo perquè el van tractar malament. És que tornar enrere implica perdonar-lo políticament, implica vendre el relat, mal que sigui entre línies, que ell no anava pas tan equivocat. Encara que no ho pretenguin, rehabilitar-lo sense debatre’n el llegat en relació amb el conflicte és com demanar-li disculpes per haver deixat que el procés el desmentís. I com que no poden fer-ho explícitament, fan veure que se’n disculpen per haver-lo tractat com un lladre.

Pujol, que és molt més intel·ligent que tots els altres, féu el captatio benevolentiae de presentar-se com un vell despistat –es va deixar els papers i va dir “alguns diran que és cosa de l’edat”–, però encara és ben lúcid, entén perfectament què passa i ho va fer servir per controlar millor la situació. Va fer una profusa defensa del seu europeisme i, en el moment més sobtat, interrompé el presentador, Xavi Coral, per arrossegar el president Carles Puigdemont cap al seu terreny, mitjançant la lloança: “Voldria expressar la meva simpatia, el meu afecte i el meu agraïment –no vol dir que hi estigui totalment d’acord, ja s’entén– per l’acció sostinguda de defensa que el president Puigdemont està fent de la causa catalana a nivell de tot Europa”, va dir.

El múscul convergent de Junts per Catalunya es va afanyar a fer circular el fragment per les xarxes, però no crec que el president Puigdemont estigués gaire còmode amb l’elogi. Sense haver-la cercada, l’exili és l’única cosa que encara manté viu el conflicte català al nucli d’Europa, i per això Pujol va triar de fer la connexió amb Junts per Catalunya pel camí europeu. És l’únic tros de la política catalana que encara contradiu essencialment la hipòtesi del pujolisme, i l’únic que els partits independentistes encara no poden controlar. Ni tan sols Puigdemont, encara que ho vulgui, i no podrà resoldre-ho fins que torni o fins que no siguem independents. El missatge de Pujol per a Puigdemont era: encara que et trobis en aquesta situació, tu també ets convergent.

No és casualitat que Iván Redondo, que fou la cèl·lula grisa de Pedro Sánchez durant tres anys, parlés abans-d’ahir mateix de la “restauració” que volen fer Vox i Isabel Díaz Ayuso: tornar fins al 1975 per a reescriure la història sense la transició, modernitzant l’autoritarisme per a mantenir-lo. Equiparar el llegat polític de Pujol amb l’exili de Puigdemont –“la causa catalana”– és una estratègia de la vella Convergència, que encara respira, per a no deixar avançar l’alliberament nacional per la via afirmativa i condemnar-la a la via reactiva. És una manera de resignificar allò que Pujol va fer, perquè quan siguem independents se’n pugui atribuir un mèrit matisat amb la perspectiva de la història, del context, com si ell no hagués pres part en la construcció de l’autonomisme que ara ens ofega. Si Espanya desplega la fúria autoritària de nou i malgrat tot ens en sortim, podrem dir que la culpa sempre va ser d’Espanya.


Radicat a Brussel·les

En la seva notícia de l’acte, La Vanguardia escriu que el president Pasqual Maragall no hi ha pogut assistir atesa la seva malaltia i que “Carles Puigdemont, ateses les seves circumstàncies, ho ha fet per videoconferència des de Bèlgica”. No és pas nou que el diari eviti de dir que Puigdemont és a l’exili, ni tan sols d’explicar per què no viu a Catalunya: la campanya per a no considerar exili el fet que mig govern se n’hagués d’anar a l’estranger per no passar per la presó després d’organitzar un referèndum va començar l’endemà mateix que se n’anessin. Però la descaradura d’aquesta fórmula concreta és tan tranquil·lament cínica que m’ha fet pensar en una cosa que explica l’historiador Francesc Vilanova a Fer-se franquista (Lleonard Muntaner, 2015).

El periodista Carles Sentís, ja del tot incorporat a l’estructura del règim franquista, va escriure en l’obituari –en castellà– del seu antic mentor exiliat, Just Cabot, que era “un català radicat a París des de feia molts anys”. Vilanova escriu: “La tercera nota del paràgraf era l’ocultació deliberada de per què Just Cabot vivia a París de feia anys. Potser també hi ha la censura que vigilava; però també hi havia la naturalitat amb què el franquisme català va encarar l’exili: bé menyspreant-lo, bé ignorant-lo. Explicar que Just Cabot vivia a París exiliat comportava una memòria determinada; dir que hi vivia de feia anys implicava una posició moral davant de la història ben explícita.” Llegiu-lo, és un llibre magistral.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes