La feblesa civilitzadora d’Espanya

"Espanya no pot fer brillar la seva autobiografia si la fonamenta en la democràcia, perquè llavors no podria explicar per què no és lliure Catalunya"

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
26.01.2022 - 19:41
Actualització: 26.01.2022 - 20:41
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El rei espanyol, Felipe VI, ha dit que Puerto Rico és un model de les mil i una gràcies que l’expansió espanyola va portar a l’Amèrica del Sud. És una mostra clara que Espanya sent ben legitimada la lògica colonial, la troben totalment inevitable per a explicar-se a si mateixos. No és que no coneguin la brutalitat amb què van assetjar l’illa. És que en el seu balanç mental el resultat és genuïnament positiu. L’horror era la moneda de l’època, pensen. El fruit civilitzador que el colonialisme va dur-los, en canvi, perdura encara avui. Així ho ha dit Felipe: hi van portar el govern, la impremta, les universitats, les escoles, els hospitals. Isabel Díaz Ayuso també va retreure fa poc al Sant Pare que digués que Espanya havia de demanar perdó a Mèxic. “El colonialisme va dur la civilització a Sud-amèrica”, va dir.

El prestigi moral del colonialisme continua funcionant avui a Espanya perquè encara no ha acabat d’assimilar ben bé les nacions perifèriques. “L’Espanya assimilada”. Si Felipe reprovés el colonialisme, si contribuís en públic a desmantellar-lo moralment, Madrid no tindria prou robustesa ni prou força discursiva per a justificar l’ocupació de Catalunya i presentar-la com una cosa perfectament compatible amb el dret europeu. L’única alternativa que tindrien és que l’esquerra independentista més acomplexada, esperonada pels comuns, procurés recordar sovint que els catalans també anàvem a Cuba i ens encomanés la missió de demanar perdó com una cosa molt més urgent que no pas alliberar-nos nosaltres.

Els últims anys, de fet, gairebé s’ha posat de moda que una part de l’intel·lectualisme progressista català –també, com deia, en l’independentisme– situï Catalunya en el bàndol mundial dels opressors i els privilegiats en totes les causes, deixant de banda l’opressió nacional que hem de suportar, o submergint-la en una bassa de relativitat, o atribuint-la als dèficits democràtics de l’estat i desvinculant-la al màxim dels esquemes colonials. Aquest fenomen absurd i afeblidor, que avui ja es consolida, es va intensificar durant els moments clau del 2017. Aquests detalls es desdibuixen entre el torrent indeturable de l’hemeroteca, però va ser el setembre abans del referèndum que la premsa espanyola es va dedicar a publicar articles explicant que a l’arbre genealògic del president Artur Mas hi havia tres negrers.

Mentre el conflicte nacional a Catalunya bategui, Espanya no podrà fer com la corona britànica, que va deixant anar els trossos d’imperi que té encara avui escampats pel Pacífic. El príncep Carles blasma “l’atrocitat de l’esclavitud” a Barbados mentre Felipe diu que Puerto Rico és un model perquè el Regne Unit és un estat fort i Espanya és un estat inacabat. Estic segur que la reialesa britànica, ni que sigui íntimament, també fa un balanç positiu del colonialisme. O, si més no, l’aliena tant com pot per a naturalitzar-lo com una cosa tan antiga com irrevocable. Però el discurs públic que ells n’han de construir no pot fer servir la tesi de la civilització per no parlar de democràcia. Espanya, en canvi, no pot fer brillar la seva autobiografia si la fonamenta en la democràcia, perquè llavors no podria explicar per què no és lliure Catalunya.

En tota la literatura que els espanyols han fet i fan contra la independència de Catalunya hi ha, de fons, la idea que Catalunya pertany a l’ordre de la civilització occidental gràcies a Espanya. Per això José Manuel García Margallo deia que vagaríem per l’espai sideral si ens fèiem independents. Per això diuen que “el món ja no va cap aquí” i ens acusen de nacionalisme excloent i ens arrengleren amb l’eix internacional de la xenofòbia i la intolerància. Per això ens miren de convèncer amb l’argument que fer la independència ens podria fer perdre el benestar que tenim ara. Però en realitat és a l’inrevés. En lloc de civilitzar-nos, no alliberar-nos d’Espanya més aviat ens incivilitza, en la mesura que l’estat ha de fer una força antidemocràtica per a retenir-nos, i que la nostra classe política haurà de tenir com més va menys respecte per la democràcia si no vol fer la independència.

Avui, al capdavall, a Europa hi ha set ciutadans catalans que la justícia espanyola no té prou força per a represaliar amb les normes de la democràcia europea. A la Unió, l’estat espanyol aconsegueix el suport implícit dels estats que el deixen fer per no trencar-se ells, però tan sols té el suport explícit de Polònia i Hongria. I a l’OTAN, el ministre d’Afers Estrangers espanyols no hi té ni veu ni vot, per més que Pedro Sánchez faci morros a les fotografies.


Les veritats incivils

Dic que la nostra classe política (i mediàtica) serà com més va menys democràtica si no fem la independència perquè, com que no fer-la implica amagar i embrutir veritats, el model de la correcció política que s’imposa públicament a Catalunya també es basa en una idea pervertida de civilitat, que en el fons és una manera de dir civilització. El director adjunt de l’Ara, Ignasi Aragay, va escriure justament l’altre dia que aquest país, alimentat per les pulsions de les xarxes socials, és cada dia més propens a insultar. Després de demanar-se si ens diríem a la cara el mateix que ens diem a les pantalles, escrivia: “Quan mires algú als ulls, les coses les dius d’una altra manera, tens la possibilitat de somriure, de picar l’ullet, de gesticular. S’imposa una certa urbanitat interioritzada, apresa i alhora atàvica. I tots aquests recursos d’expressivitat entre genètica i cultural aporten un munt de subtext al missatge, l’humanitzen.”


I si Johnson aguanta?

Fotografia: Jessica Taylor.

El primer ministre del Regne Unit, Boris Johnson, resisteix la pressió, de moment, i insisteix que no dimitirà. És a punt de sortir el report de la funcionària Sue Gray sobre les festes que es van fer a Downing Street i que vulneraven les mateixes restriccions que Downing Street comandava. Però entre el seu partit no hi ha encara una posició majoritària clara sobre si Johnson ha de continuar o ha de plegar; el cap dels laboristes, Keir Starmer, no sap aprofitar el moment més tou del primer ministre per a presentar cap moció de censura; i la incursió de la policia en l’enrenou –han anunciat una investigació– ha començat a estendre la percepció entre uns quants conservadors que al capdavall és un primer ministre vulnerant privadament unes restriccions sanitàries i que potser tot plegat es converteix en una cosa una mica autoritària.

Mentrestant, Johnson mira de fer el fort amb la crisi a Ucraïna i ha endurit la posició: tot i que al començament el seu ministre de Defensa va dir que els ucraïnesos s’haurien de defensar tots sols i que damunt la taula únicament s’hi podien posar sancions, avui s’ha sabut que el Regne Unit farà front amb els Estats Units i enviarà tropes a Romania, Bulgària i Hongria.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies