La dinamita d’Aragonès i la restauració de Junts

El Junts que coneixíem fins ara, com una mena d’aparell cefalòpode, ha començat a desaparèixer. Ja no calen tantes veus diferents perquè el fil discursiu del partit es va unificant

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
04.05.2022 - 19:50
Actualització: 04.05.2022 - 20:02
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El 7 de juny de l’any passat, el president Pere Aragonès, acabat d’investir, va banyar-se entre l’elit barcelonina en l’homenatge de Foment del Treball al comte de Godó, i declarà solemnement l’arribada del diàleg. El dia catorzè després de l’acte, Pedro Sánchez va fer els indults. Ofès, avui, al Cercle d’Economia, prop d’un any després, el president ha dit que Sánchez “dinamita” la via del diàleg amb la gestió que fa del cas Pegasus. Aragonès i Oriol Junqueras tal volta es van creure que el pla de la Moncloa per a enterrar el procés culminava amb l’hegemonia d’una Esquerra moderada, i que el PSOE hi aplanaria el camí. Però Espanya vol anar fins al final. Durant molt de temps, el poder d’Esquerra encara recordarà als catalans la rendició i semblarà prestat, i per més que n’hi hagi que hi estiguin a favor, és impossible que les coses cicatritzin amb el recel constant, furtivament de fons. La col·laboració amb Madrid es pot dissimular, fins i tot justificar, però la subordinació pura no.

Perquè no hi hagués amenaces de revoltes futures calia eliminar-ne els nius, i Esquerra encara semblava que en fos un, quan va començar a fer el tomb. El temps va provant que el càlcul de Junqueras va ser políticament avariciós. La reculada dels republicans ha estat tan sols un pont que els socialistes ja han travessat –i, amb ells, l’estat– i ara el poden fer volar. Dinamitar-lo, vaja. Aquest rabeig desvergonyit de Margarita Robles amb l’espionatge n’és l’últim regueró de pólvora. Ni l’escàndol no serveix a Esquerra per a pressionar el PSOE. Per això diu avui el president Aragonès que sent dolor. Acorralat, el seu partit es dol avui del mateix mal que la CUP: el vertigen de la irrellevància estratègica, després d’haver decidit d’estimbar-se. Volien tenir més escons, més vots, van obtenir-los venent-se les promeses, i ara que els tenen no els resta cap interès a defensar que no sigui la supervivència. Tal com Vox és fora de la gran coalició espanyola, l’objectiu de la Moncloa no és incloure-hi Esquerra, sinó precisament tot l’independentisme que hi ha banda.

L’operació següent ja ha començat i al centre hi ha Junts per Catalunya. De tots els càlculs dels partits independentistes, el seu és l’únic que encara no ha caducat, però enguany se li ha desmaquillat del tot la retòrica buida de la confrontació. El paper galdós de la presidenta Laura Borràs amb el cas Juvillà, els fitxatges tecnòcrates per al govern, les sortides de to de Jordi Sànchez, l’obediència trista de Gemma Geis al TSJC, l’amor per les infrastructures espanyoles de Jordi Puigneró o Joan Canadell. Junts, com a partit, ha perdut la capacitat de continuar fent la funció convergent d’explotar a les urnes el desig de confrontació i fer-lo descarrilar a la pràctica. Per això necessita reconstruir-se. L’adeu del president Carles Puigdemont, que diu que “al partit li cal una presidència més implicada”, i les pressions internes perquè hi hagi un pacte entre Borràs i Jordi Turull, amb consignes d’unitat, són el punt d’inflexió que restava per a deixar enrere la fase de resituació que es va obrir el 2018.

El Junts que coneixíem fins ara, com una mena d’aparell cefalòpode, ha començat a desaparèixer. Ja no calen tantes veus diferents perquè el fil discursiu del partit es va unificant. El càlcul que fan els impulsors de la unitat dins el partit és que Borràs, si relleva Puigdemont, podrà mirar de mantenir un temps la base electoral de Junts més partidària del rupturisme. Mentre a ella no li arribi el judici, el partit es podrà anar endreçant –és a dir, agafant forma de partit clàssic– amb Turull de secretari general, si ho acaba essent, i durant la resta d’aquesta legislatura continuarà quallant la idea que s’abandona la confrontació i que cal un canvi de to. Aragonès aguantarà encara un quant temps, però quan s’acabi la legislatura haurà de presentar algun resultat als votants, i de moment totes les seves expectatives pragmàtiques són fum. Junts tal volta podrà acabar recollint el premi de no haver fet un càlcul tant a curt termini com Esquerra. Però ara, en la transformació en què s’ha immergit, s’ha trobat empès a fer-lo. Com més anivellades estiguin les opcions polítiques al parlament, més capacitat de control perd cadascuna. I Madrid.


L’esquerra francesa s’agombola sota Mélenchon

Fotografia: Yoan Valat.

El president francès, Emmanuel Macron, que acaba de renovar el seu càrrec, no tindrà unes eleccions legislatives fàcils. Avui els quatre partits de l’esquerra francesa –la França Insubmisa, els Verds, els socialistes i els comunistes– han anunciat que concorreran plegats a les urnes el 12 i el 19 de juny. No és un detall menor. El fraccionament de l’esquerra va impedir que el candidat de la França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon, avancés Marine Le Pen, de qui va quedar molt a prop, i passés a la segona volta de les eleccions presidencials, cosa que hauria alterat en Macron el benefici absolut del mal menor. La debilitat dels dos partits tradicionals dins aquesta aliança –els comunistes i els socialistes, que es van clavar una patacada colossal amb Anne Hidalgo, batllessa de París, de candidata–, atorga a Mélenchon molta influència sobre el conjunt de l’esquerra francesa. L’estat francès, doncs, conflueix en tres grans espais que marcaran el cicle polític vinent: en l’extrema dreta –el Rassemblement National de Le Pen–, en el centre amorf de Macron i, ara, en una esquerra indignada i més cohesionada.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies