Els vampirs de la desobediència i la por dels partits

“Perseguir els partits perquè fessin el que ni de bon tros no volien fer, ni voldrien fer, va ser ben aviat una estratègia equivocada”

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
13.04.2022 - 19:50
Actualització: 13.04.2022 - 18:22
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El Catalonia Global Institute va publicar dilluns un sondatge elaborat per GESOP que diu que un 71,3% dels votants independentistes estan disposats a formar part d’un moviment pacífic de desobediència civil. La independència passa necessàriament per un moment de ruptura legal, forma part de la naturalesa de la idea. Després de la catxa, preservar un espai de llibertat dins el país implica mantenir viu el conflicte, i això també et situa en un camí desobedient de no-retorn. El sondatge és important: que la xifra d’independentistes disposats a la desobediència sigui encara tan elevada vol dir que l’estigma –promogut també per Esquerra i Junts– no ha funcionat del tot, i que la desmobilització ha estat més per apatia, por i frustració que no pas per deslegitimació de la desobediència com a via.

Ara bé, és essencial el detall que “als enquestats no els han donat una definició prèvia de desobediència”, segons que ha explicat l’institut. El procés ha refinat l’habilitat de la direcció independentista per apropiar-se del vocabulari militant, aigualir-lo i alterar-ne el sentit. Avui, desobediència no vol dir allò que volia dir fa cinc anys, perquè llavors era desobedient tot allò que ens acostava a la independència, i ara tot ens n’allunya. Per a quants dels enquestats la desobediència són les manifestacions de l’Onze de Setembre, o les Marxes per la Llibertat? Per a quants són el consum estratègic, la paràlisi d’infrastructures o les accions de no-violència? Per a quants la desobediència útil i primera és la dels polítics, i la dels ciutadans és tan sols complementària perquè dóna força a la institucional, que és la que pot fer efectiva la ruptura legal?

Quan el nervi del procés anava en línia recta i la subversió semblava pròxima, la desobediència es va mimetitzar amb la independència. Quan després va ser evident que la independència no era l’objectiu de Junts pel Sí i que després del 155 encara menys s’esdevindria, la farsa es va tornar evident i sòrdida: la desobediència només havia entrat als plans dels partits en la mesura justa i prou teatral per a no fer la independència sense perdre vots. D’aleshores ençà, perseguir els partits perquè fessin allò que ni de bon tros no volien fer, ni voldrien fer, va ser ben aviat una estratègia equivocada, perquè impedia destinar les energies d’aquesta pressió a la construcció d’una altra cultura política, d’un marc mental nou, en què la majoria d’independentistes assumissin que Junts i ERC són el problema, perquè els seus espais treuen rèdit del desig d’independència dels votants sense disposició de satisfer-lo mai.

Amb l’engany al descobert, allò que més ens acostaria a la independència és la destrucció del sistema de partits, de mitjans i d’institucions culturals catalanistes clàssic de l’autonomia; molt més que no pas una cadena de desobediències resistents que, sense resoldre els problemes de fons, només desgasten. Barcelona és Capital és de moment l’únic projecte que ha mirat d’estructurar-se sobre aquests fonaments. El temps ha demostrat que la majoria d’intuïcions en què es basava –la toxicitat contagiosa de l’autonomisme, la importància de Barcelona, la set de discursos forts i afirmatius– eren certes. La candidatura estava molt més pensada per a protegir l’honestedat analítica de l’entorn que va impulsar-la que no pas per a persuadir els ciutadans d’aquest canvi de marc mental, i això té el risc –o el preu– de la marginalitat i l’elitisme, però va plantar una llavor.

Els aparells intel·ligents dels partits sabien que el gran risc era que una bossa prou important dels seus votants hi trenquessin la cadena de fidelitat emocional. Per això van aguantar el paral·lelisme permanent entre independència i desobediència. La inviabilitat de la desobediència, creada per ells mateixos, es confonia amb la inviabilitat de la independència. Així els era més fàcil de justificar la reculada, i a més a més conservaven una escletxa per a continuar-se alimentant de la brasa combativa en què encara estava situada molta gent. Esquerra va criminalitzar i ridiculitzar la confrontació després d’haver-la declamat als quatre vents. Junts, exigint-la sense arribar mai a exercir-la, ha estat encara més decisiu: la seva narrativa de confrontació ha estat una manera d’integrar dins el sistema el rebuig contra el sistema.

Amb les darreres polèmiques –el cas Juvillà, el català de les PAU, la reforma de la immersió lingüística–, Junts s’ha desprès de la llosa de la contradicció constant. El CEO diu que baixa en picat, però políticament Junts és més a prop d’Esquerra que mai, i Esquerra, robusta perquè en aquesta nova etapa gaudirà de ser l’original, li sabrà rescabalar la sagnia per la seva part de la feina en normalitzar l’autonomisme. El negoci polític, mediàtic i cultural que l’oligarquia independentista té muntat al voltant de l’autonomia està ben segellat i l’única cosa que pot canviar-ho és l’abstencionisme, un tall d’arrel. Tots els esforços destinats a criticar l’autonomisme i les direccions dels partits, si són genèriques i no concreten que Junts obeeix exactament els mateixos interessos que Esquerra, tan sols ampliaran el camp de què disposa Junts per a capitalitzar l’antipolítica que ara ve, tal com han fet fins ara amb la desobediència.


La partida tot just ha començat

Andersson i Marin, avui a Estocolm (fotografia: Paul Wennerholm).

L’esclat del setge de Rússia contra Ucraïna, com tots els espetecs semblants, va fer que semblés que tot aniria molt de pressa, que el rellotge de la història havia renovat les piles i les agulles s’havien accelerat. La sorprenent resistència ucraïnesa i els efectes materials a Europa de les sancions econòmiques van matisar de seguida unes quantes prediccions inicials: ni serà tan fàcil que occident es cohesioni de debò amb l’excusa de Rússia, si a canvi no ofereix un model de civilització tan fort com lliure, ni són clars els pròxims moviments de Vladímir Putin, ni serà tan veloç el declivi rus. La victòria incontestable de Viktor Orbán a Hongria va ser un primer avís per a Brussel·les; el segon és el perill real que Marine Le Pen guanyi la segona volta de les eleccions presidencials franceses.

La Unió Europea es va precipitar amb la seguretat que el relat bel·licista els donava màniga ampla: l’exemple perfecte és com n’estava, de confiat, Emmanuel Macron de la seva victòria. L’única cosa de què tenim la certesa, de moment, és que l’equilibri internacional sorgit de la guerra freda ja ha quedat definitivament enrere. Els primers que ho han vist són els països que havien basat la seva estabilitat política en l’estabilitat d’aquest ordre. Els últims dies, tant Suècia com especialment Finlàndia, que havien tingut sempre una posició més aviat neutral amb Rússia, han començat a debatre seriosament si han d’entrar a l’OTAN, cosa que fa un parell de mesos era inimaginable.

La primera ministra sueca, Magdalena Andersson, ha explicat que el seu partit, el socialdemòcrata, tradicionalment en contra de l’OTAN, ara delibera si demana de formar part de l’aliança. Tant ella com la primera ministra finlandesa, Sanna Marin, han fet saber que la decisió s’haurà pres abans de l’estiu. El juny vinent hi ha una reunió de l’aliança transatlàntica a Madrid en què els moviments de Suècia i Finlàndia tindran l’oportunitat de concretar-se. Si la cosa anés endavant, Moscou ho veuria clarament com una provocació.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies