La democràcia que hi ha en joc

"L’elit de Brussel·les ha trobat en el conflicte ucraïnès una oportunitat per a explotar la por dels ciutadans i canviar la naturalesa de l'aliança"

Ot Bou Costa
02.03.2022 - 18:51
Actualització: 02.03.2022 - 19:35
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’espectacularitat de la invasió a Ucraïna ha tingut un seguiment frenètic i passional al sud d’Europa. L’espai per a la ironia, que és el codi modern per a evitar els traumes, s’ha fet menut de pressa. Com que el camp de batalla és prou lluny i la por del risc, en canvi, és prou a prop, els elements del conflicte són més fàcils d’esquematitzar. Per això també és més senzill d’implicar-s’hi emocionalment, malgrat la distància, i plouen les comparacions i les discussions agres i Volodímir Zelenski ha guanyat tanta popularitat. No és una por irracional: tenim la intuïció forta que comença una disputa llarga que ens afectarà i que no ens agafa preparats. Més que no pas un bel·licisme inconscient i morbós, les ganes de molts europeus que Ucraïna resisteixi i la romantització d’aquesta resistència són un reflex instintiu de l’esperança que la nova guerra freda no ens arrasi també a nosaltres, el nostre estil de vida, els nostres privilegis.

Vladímir Putin acusa el govern ucraïnès de fer servir els civils de carnassa, que és un argument clàssic per a pervertir i embrutar el dret de defensar-se. Més aviat és Brussel·les que engreixa el pes narratiu del sentimentalisme heroic dels ucraïnesos per dissimular la seva flaquesa. D’aquesta manera costarà més de veure que l’ofensiva ha agafat la Unió Europea desprevinguda, a les palpentes, sense una estratègia meditada i sense tenir clar quin paper vol tenir en la reformulació de l’ordre mundial, que ara torna a estar en disputa. Cercar una sortida diplomàtica per a la qual no s’havien mentalitzat podria passar factura als dirigents europeus i podria donar ales a Putin per a continuar. Brussel·les confia que si el conflicte s’intensifica massa, l’espantall atòmic ja faria intervenir la Xina i més potències per evitar que la cosa es descontroli massa, i en canvi explota la guerra contra Ucraïna per a cohesionar-se.

La guerra alimenta l’impuls i la visceralitat. El perill real que el conflicte s’escampi i s’agreugi i el neguit d’estómac que fa una apocalipsi nuclear han estès a la graella les angoixes de cada europeu. Amb aquest pretext, la Unió Europea fa veure que ha obert els ulls i que les discrepàncies s’han acabat de sobte per raons morals, però si s’han acabat és precisament per empetitir les raons morals. No és un canvi d’actitud envers Ucraïna, que evidentment s’ha de defensar militarment, sinó una oportunitat. L’elit de Brussel·les ha trobat en el conflicte ucraïnès una oportunitat per a explotar la por dels ciutadans i canviar la naturalesa de l’aliança, perquè el valor de la democràcia hi quedi relegat. És molt més simple quan hi ha una amenaça, Putin, que a més a més és realment una amenaça, i quan el cos l’hi posen els ucraïnesos, que a més a més tenen el dret de resistir i cal ajudar-los militarment perquè cal aturar Putin.

És una tempesta tan perfecta com despietada per a una elit europea que fa temps que es va corcant. Ara la Unió Europea es cohesiona a tota velocitat perquè el centre de gravetat dels seus valors va canviant; perquè ha trobat l’excusa perfecta per a desprendre’s de les contradiccions morals internes que l’erosionaven, justament des dels estats que aquesta crisi reforça, com ara Polònia o Espanya. Té fins i tot gràcia que Rússia mirés de desestabilitzar Europa enfortint-hi l’extrema dreta autoritària: mentre Marine Le Pen perd suport a cabassos per la seva amistat amb Putin, mentre Viktor Orbán es desinfla, i mentre la gran coalició espanyola sembla més a prop que mai just quan tothom veia gairebé Vox a la Moncloa, l’autoritarisme europeu va fent brasa a les grans famílies prestigioses de partits, la conservadora i la socialdemòcrata, que han començat tancant mitjans de comunicació.

Encara que les comparacions amb Catalunya facin ràbia a l’espanyolisme maquillat i a l’independentisme rendit, en això la inspiració directa de Brussel·les és Espanya. El tancament de pàgines web, la persecució contra periodistes, la intercepció de correu postal, la irrupció en redaccions de diaris, l’empresonament d’activistes i de dirigents polítics, la perversió dels delictes d’odi, la repressió policíaca sistemàtica, la dissolució il·legal d’un parlament, la inhabilitació en massa de càrrecs públics. Totes aquestes formes de repressió democràtica s’aniran fent més freqüents a Europa, els anys vinents; tot just fa cinc anys passaven a Catalunya, i no pas impulsades per un govern de Vox, sinó per la majoria absolutíssima del PP, a la família conservadora europea, del PSOE, a la socialdemòcrata, de Ciutadans, a la liberal, i amb la mirada recelosa i connivent de Podem, a l’esquerra unitària.

La repressió contra els catalans s’ha fet des del cor de la democràcia espanyola, cosa que demostra no pas que Espanya sigui antidemocràtica, sinó que Catalunya és un país ocupat. L’autoritarisme que prepara Brussel·les es farà cap endins, i per tant és des de dins que cal combatre’l. Els valors europeus de la llibertat i la democràcia s’han de defensar des dels llocs més petits, de baix cap amunt i de la costa cap a l’interior. Com que fins ara no ho hem fet així, d’aquesta guerra l’aliança burocràtica d’estats i oligarquies en sortirà enfortida, però l’aliança de pobles i de ciutadans en sortirà clarament debilitada.


Una cosa i la contrària

Al marge que la Unió Europea procuri de treure rèdit polític de la guerra, la invasió russa contra els ucraïnesos, com més va més dura i violenta –avui el govern ucraïnès ha dit que hi ha dos mil civils morts–, ha fet que bastés tan sols una setmana perquè la simplicitat insultant de les anàlisis dels nostres estimats partits independentistes, especialment d’Esquerra Republicana i de la CUP, es posés en evidència. La reculada és esperpèntica. Avui que el congrés espanyol ha avalat l’enviament d’armes a Ucraïna s’ha vist ben clarament.

Gabriel Rufián, portaveu d’Esquerra Republicana, deia la setmana passada: “Putin és un sàtrapa i l’OTAN una empresa armamentística. Mai una guerra no ha solucionat res ni molt menys aquesta, que tan sols enriquirà uns quants despatxos i enfrontarà totes les classes treballadores.” És un raonament tan pueril, que algú del seu partit li ha tocat el crostó, perquè avui ha dit: “Si la comunitat internacional hagués ajudat els republicans, Franco seria un colpista oblidat i aquest un país millor. La pregunta no és si Europa ha de donar suport a Ucraïna, sinó si n’hi ha prou amb Europa.”

Al país que jo vull, Rufián sentiria tanta vergonya, no tan sols de les primeres declaracions sinó també d’haver formulat les contràries al cap d’una setmana, que plegaria.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes