La cruïlla de la sociovergència

Si no hi renyeixen, Junts i Esquerra estaran permanentment obligats a fer seves les posicions dels socialistes

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
09.05.2022 - 19:50
Actualització: 09.05.2022 - 19:57
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El vice-president Jordi Puigneró va dir l’altre dia que, després de les municipals, Junts ha de poder pactar amb el PSC en tants ajuntaments com calgui. El primer argument va ser: “No podem limitar-nos. Els d’ERC no ho faran.” Amb això, Puigneró venia a dir que els blocs que fa cinc anys semblaven irrompibles, ara s’han desglaçat del tot, i els corrents d’aigua que han originat són molt més forts, més cabalosos, que no pas cap intransigència nacional que Junts pogués posar damunt la taula. Dit d’una altra manera: la protecció d’un bloc que ja fa temps que s’esbocina tindrà cada vegada menys recompensa electoral. Si Junts no puja a la barca, Puigneró té por que no s’ofegui. Un sector creixent de Junts sospita que el seu espai acabarà essent marginal si continua vinculat a les dinàmiques combatives quan Madrid, amb la col·laboració essencial dels partits independentistes, ja ha aconseguit que sembli que no resta combat per a lliurar.

El segon argument de Puigneró va ser el següent: “Als pobles, els alcaldes han de tenir mans lliures per a poder decidir els pactes que fan. Amb límits, com no pactar amb Vox. Però crec que el PSC encara no és com Vox.” Precisament en un moment –històric i concret– en què és molt fàcil denunciar que els socialistes sempre s’han d’acabar alineant amb Vox per a defensar la feina bruta de l’estat –en el cas Pegasus i en els blindatges dels secrets de l’estat es veu d’allò més bé–, el vice-president de la Generalitat es dedica a trobar-hi les diferències.. Quan, en lloc de camins per guanyar, cerques excuses per a no guanyar, els arguments que et beneficien es poden tòrcer fins a límits increïbles. Avui, a RAC1, Jordi Sànchez ha fet servir també la xenofòbia de Xavier García Albiol per a justificar l’acostament al PSC. Que Puigneró i Sànchez hi hagin de recórrer demostra que l’amenaça de l’extrema dreta ja no és un invent del PSOE per a caçar vots, sinó una cola per a enganxar tot Espanya.

Si el sector de Junts que vol aliar-se amb el PSC se’n surt per arraconar Esquerra, toparà amb dos problemes. El primer és que, en una Catalunya on la independència imminent ja no forma part de l’equació, el PSC tindrà ben fàcil l’hegemonia total, fins i tot més fàcil que no pas abans del procés. Els partits independentistes no podran avançar si no s’uneixen a la febre de la infrastructura i el repartiment creatiu dels diners, perquè en les polítiques significatives per al país i per a la cultura toparan sempre amb la justícia espanyola, que no es desglaça perquè no perd mai de vista els objectius. Ja va dir Carlos Lesmes que “la indissoluble unitat de la nació espanyola” no és un “frontispici programàtic”, sinó “la base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l’estat”. Això lliga Junts i Esquerra a un forat negre d’ineficàcia i d’antipolítica, perquè no podran anivellar mai del tot les aspiracions dels seus votants amb l’obra de govern que realment poden fer.

El segon problema amb què toparan és que l’estat ha acaparat tots els mecanismes per a definir la realitat. La llei de la victòria. En un desglaç tots dos blocs afluixen una mica i de sobte tothom adopta una posició que fins llavors no era de ningú. No hi ha hagut cap desglaç, sinó un procés d’adaptació dels partits independentistes a la realitat espanyola. La trajectòria espanyolitzant que el PSC va començar paral·lelament al procés no ha reculat ni un centímetre. L’estat no ha fet cap concessió sinó els indults. La desprotecció del parlament i de la seva sobirania ha donat el marge més gran d’ençà del 1980 perquè els tribunals espanyols interferissin en les polítiques de la Generalitat. Si el preu de renovar els acords que la visceralitat de Ciutadans va fer miques és que hi hagi el PSC, que n’ha reabsorbit el vot, l’única cosa que es pot fer és aproximar aquests acords al realisme espanyol. Si no hi renyeixen, Junts i Esquerra estaran permanentment obligats a fer seves les posicions dels socialistes, com s’ha vist amb la llei de política lingüística. Entre això i els tribunals, tot anirà agafant la forma que dibuixi la Moncloa: el TSJC ha ordenat avui la imposició immediata del 25% de castellà a totes les escoles.

La teoria que cal acostar-se al PSC neix del convenciment erroni que la gent s’ha afartat de l’eix nacional, però la nació no desapareix mai, és una estructura bàsica d’identitat i d’ordenació social. Tota estratègia que impliqui aparcar-la, o abandonar-la, o bé mirar d’esborrar-la del mapa, no vol dir pas més vots sinó més degradació social, cultural i personal. La desconnexió del carrer és amb la classe política, per la distància insalvable entre allò que deien i allò que han fet, i entre allò que diuen i allò que fan. Per començar a recuperar terreny, l’independentisme ha d’assumir una premissa bàsica: cal escurçar aquesta distància. Cal escurçar la distància entre els punts de què parteixen els polítics privadament i els punts de què parteixen en públic. Hi ha un realisme polític al marge d’Espanya i del PSC. Tan sols així el començarem a definir.


La policia al govern

Fotografia: Jerome Favre.

John Lee, el policia que va supervisar la repressió contra els demòcrates a Hong Kong n’ha estat elegit nou cap govern. L’han votat el 99% dels 1.461 membres del comitè, afí al govern xinès, en una ciutat de 7.482.000 habitants, més o menys com Catalunya. L’objectiu de Lee serà neutralitzar del tot les onades de protesta que hi ha hagut a Hong Kong aquests últims anys, arran de l’aprovació de la nova llei de seguretat nacional. Aquests últims mesos, amb el dret de manifestació del tot ofegat, la persecució contra els demòcrates s’ha centrat en la premsa. De premsa lliure, amb prou feines n’hi resta. El nomenament d’un policia com a líder executiu és un símptoma que Pequín ja no té tanta cura amb les aparences, perquè el valor de la democràcia ha baixat en picat. Recorda vagament la manera com a Catalunya ens han posat tot de servents i gestors a mantenir calmat el galliner, amb la correlació ajustada a l’escala del valor que sí que encara té la democràcia a Espanya i Europa, i dels dies que nosaltres hem blocat el principal aeroport del país –mig dia.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies