Tota la violència que s’amaga rere aquest “i si passeu”

Sempre m’ha fet arquejar una cella el poema d’Apel·les Mestres que llegí Jordi Cuixart davant el Tribunal Suprem espanyol. Just després del clam que obre cada estrofa –“No passareu!”–, el to es revincla una miqueta i continua: “I si passeu…”. Llavors ve tota la declamació del món. “Sabreu de sobres a quin preu/ s’abat un poble digne i lliure…” Però per què ens hauria de preocupar com passarien, si hem quedat que no passaven? Al final del poema s’entén el sentit dels versos: “A sang i a foc avençareu/ de fortalesa en fortalesa,/ però què hi fa, si queda en peu/ quelcom més fort: nostra fermesa!/ Per xo cantem: Per més que feu,/ no passareu!” No és car d’entendre que l’autor ja ens volia dir això: “Com que per a passar ens haureu de matar, no passareu.” Però en l’escletxa d’aquest “i si” es filtra tot el victimisme de la Catalunya moderna, perquè permet una interpretació flonja en què el martiri té més valor i més pes literari que no la victòria dels qui resisteixen.

No deixa de ser d’una crueltat irònica que Mestres es morís per causes naturals el 19 de juliol de 1936 de matinada, al moment precís que va esclatar la guerra, i que Cuixart fos condemnat a nou anys de presó després de recitar-lo amb un somriure, vuitanta-tres anys després. En una nació ocupada que s’ha de defensar contra un estat que el vol assimilar, és natural que l’heroisme s’alci sense batalles guanyades i que el victimisme plori tot sovint sense haver-se presentat a cap combat; també de vegades, en la nostra fantasia personal, tendim a imaginar-nos l’escenari en què brillaria més la nostra dignitat per a situacions que no s’han produït, i que si es produïssin hi faríem un paper més magre i trist. Aquest “i si”, per als nostres hipotètics desastres de país, es rabeja en l’amenaça espanyola per a poder-se rabejar en el somni de la resposta.

El referèndum va trencar aquesta neurosi, perquè si les porres van ser reals, la resistència també. Ara l’objectiu autonòmic és desfer-ho i tornar cap al lament irreal, disfressant-lo de presa de consciència social i nacional. Aquests dies es veu molt clar: amb l’antifeixisme contra Vox passa com amb la litúrgia institucional contra l’agonia del català. El cordó sanitari contra Vox al parlament és pura comèdia, però no pas perquè Vox no sigui d’extrema dreta, sinó perquè no rascaran poder. En tot allò que Vox és perillós –el racisme, el masclisme, l’homofòbia– Catalunya és un dels indrets més tolerants i oberts del món, i Vox és en una posició de franca debilitat. En l’eix nacional, que és l’única cosa en què Vox podria arribar a condicionar Catalunya –decantant la balança com va fer Manuel Valls, per començar–, de moment no cal que faci res perquè ja li fan la feina el PSC i la connivència dels partits independentistes. Si Vox no obté majoria absoluta a Catalunya és precisament perquè la nació encara batega, i per arrasar com voldria ho hauria de fer “damunt d’un clap de cendra”.

Així mateix, el dramatisme oficial amb el català no és pas una comèdia perquè el català no es trobi en una situació delicada, que s’hi troba. Ho és perquè el problema és polític. El català té deu milions de parlants i és una llengua afeblida però viva i que respira el pes d’una tradició que encara es renova cada dia. Perquè algun dia es deixi de parlar caldrà que hagin arrasat el país. Hi ha el risc que ho facin? D’acord: doncs és aquesta, primer, la qüestió. El documentari que el Sense ficció de TV3 va emetre ahir sobre “El futur del català” comença amb un Telenotícies futurista de l’any 2100 en què el presentador anuncia en castellà la mort de l’última parlant de català. El fragment de ficció fa venir ois. El programa diu que l’escena és un pretext per a construir el guió a partir de la premissa d’allò que cal fer per no haver d’explicar mai la notícia, però la recreació, l’amanerament profund de la recreació, amaga tota la violència que caldrà perquè el català desaparegui un dia.

Vox serà sempre marginal a Catalunya i el català sobreviurà. Aquests dos fets són responsabilitat nostra, una responsabilitat que pot fragmentar-se en milions, tants com catalans s’han d’esborrar del mapa perquè Vox deixi de ser marginal i el català es mori. La situació és greu i no s’ha de maquillar; al revés. Però fer especulacions sense tenir en compte la violència és tornar a caure en l’èpica del martirologi de supermercat que tan febles ens ha tornat, i és una frivolitat que ens desarma molt més que cap estatística.

El pam de nas escocès

Si algú hagués llegit exclusivament la premsa espanyola –i particularment la premsa espanyola de Barcelona– aquests últims tres anys o quatre, difícilment hauria dit que l’estat del procés d’independència a Escòcia tenia res a veure ja amb el de Catalunya. Bona part dels mitjans s’han dedicat a dir una vegada i una altra que la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, blasmava la manera com s’havien fet les coses a Catalunya, que la unilateralitat era una idea tan estúpida que escampava anticossos a dojo. I tot eren floretes als escocesos i a la seva seriositat, lluny de la provincianitat rural dels debats que presenten ací els independentistes radicals. Certament, Sturgeon ha procurat d’evitar les comparacions amb Catalunya, però el fet important sempre són els moviments tectònics de la història, i no pas la xerrera dels polítics. Més d’un es deu haver quedat amb un pam de nas aquesta setmana, quan Sturgeon ha promès que el referèndum d’independència previst per a l’any vinent serà legal i vinculant encara que no tingui l’aval del parlament britànic.