El secretari general de Junts, Jordi Sànchez, ha dit que no sap quin camí cal seguir per a arribar a la independència. És curiós que ara expressi confusió: en l’article amb què va replicar a Oriol Junqueras al diari Ara just abans dels indults, Sànchez hi deia que ell ho havia vist molt clar i que tot se n’havia anat en orris per culpa d’Esquerra. En un paràgraf dolç i memorable, afirmava que el referèndum havia estat concebut per a negociar-ne un altre d’acordat, i no pas per a proclamar la independència. “Llàstima que alguns van fer un gir de guió i no van saber aguantar la pressió de l’Estat, […] i van empènyer la via de la mediació i el desitjat diàleg pel precipici, tot esgrimint 155 monedes de plata, precisament quan més forts érem”, hi afegia, en al·lusió a Gabriel Rufián i més republicans. Sànchez tenia clar llavors què calia fer, però els interessos electoralistes d’Esquerra el van emboirar.

Si mirem la proposta tàctica que Sànchez va fer públicament aquell octubre, per tant, la manera que ell creia que ens duria més a prop de la independència era deixar treballar la Guàrdia Civil, asseure’ns davant dels col·legis amb una butlleta de vot enlaire i cantar “La gallineta”, per pressionar Mariano Rajoy amb coreografies tan enlluernadores que no tingués més remei que convocar un referèndum –aquest sí, legítim, perquè emanaria de la sobirania del poble espanyol–, i llavors el guanyaríem. I doncs, què ens impedeix de tornar-ho a intentar exactament com aleshores? Ho diu per la desmobilització? Home, ell va dir-nos que amb un milió de votants seria tot un èxit, i n’hi va haver 2.286.217. És que creu que no hi ha un milió de persones a Catalunya disposades a enlairar una butlleta de vot, si això ens acosta a la independència?

Per què deu creure Sànchez ara que la seva recepta ha caducat? És veritat que és “quan més força teníem”, però justament va ser gràcies al fet que les coses no van anar com ell es pensava. Si l’octubre del 2017 vam tenir força per a pressionar l’estat espanyol no va ser perquè la gent enlairés la butlleta de vot, sinó perquè la va ficar dins l’urna. No és cap teoria, és com va anar, i ell manté encara ara que després del referèndum és quan més força teníem. Hem d’interpretar, per tant, que Sànchez se n’ha adonat, amb el temps? Que es penedeix d’haver proposat de fer performances a fora dels col·legis i d’haver abaixat el llistó de l’èxit al milió de votants? Hem d’interpretar que ha fet autocrítica i que es desdiu del seu intent de convertir el 20 de setembre –i tants altres moments de protesta– en un concert? Hem d’interpretar que ara creu en una estratègia de ruptura forta i de confrontació amb l’estat com la que fa quatre anys va mirar de contenir? Llavors, per què no la fa en veu alta, l’autocrítica? Per què no se li pregunta?

Aquesta contradicció fonamental i tan subtil però sistemàtica de Jordi Sànchez és una bona mostra de la inconsistència discursiva a què t’aboques, com en un laberint, quan et guien més l’impuls i les hormones que no pas la fredor d’un pla i una estratègia calculades, segurament perquè no tens cap objectiu que consideris més important que tu. Però hi ha una cosa més important en la seva intervenció d’ahir, que és la segona part de la frase. Jo no tinc cap full de ruta segur, va dir, “i m’atreviria a dir que poca gent el té”. És l’estratègia del bumerang, la mateixa que amb la taula de diàleg: sembla una manera de justificar-se ell, i de justificar el seu partit, però també és una manera de justificar els altres, perquè tot sembli un desert.


Díaz afina el populisme

Yolanda Díaz, que va fer el paper de difícil i (presumptament) de dubitativa quan Pablo Iglesias la va ungir com a relleu, va deixant enrere de mica en mica aquest perfil de moderació i joc net de què presumia, i com més va més se li endevina càlcul. Passa que és un càlcul de pa sucat amb oli, mesquí i demagògic. En una entrevista a Radiocable, Díaz va dir ahir que el 15 de febrer, un mes abans de l’estat d’alarma, va convocar el seu equip perquè la pandèmia ja assetjava Itàlia amb força. I va afegir: “I tenia la convicció que Itàlia és Espanya i que havíem de desplegar tot de mesures perquè vèiem què passaria. Tant va ser així que el 4 de març vaig presentar una guia que va ser molt polèmica al govern i que des de fora em van acusar de ser una alarmista.” No sé per quina banda fa més vergonya: si del punt de vista clàssicament polític, amb la deslleialtat que implica ara acusar implícitament de negligència els teus companys de govern, i amb la indecència d’admetre que formes part d’un govern negligent sense haver-te’n anat ni haver-ho defensat llavors; si del punt de la qualitat política, perquè la confessió denota una egolatria encegadora que li impedeix d’adonar-se que no en traurà res de bo, de vantar-se d’això; o si del punt de vista purament humà, amb aquest mercadeig menyspreatiu. Díaz mateix, a més, remarcava que de tot plegat ella se’n va adonar abans del 8 de març, i per això no va anar a la manifestació, explicació amb què abona l’acusació que la dreta espanyolista fa a Carmen Calvo i Irene Montero per no haver-la suspès. Díaz s’acosta cada dia més a l’Iglesias profundament populista del començament de la seva carrera, però del poder estant, cosa que fa encara més deshonest el fenomen. En la mateixa entrevista, de fet, la candidata futura de Podem deia que no es considera a l’esquerra del PSOE, i que l’estat del benestar no és d’esquerres ni de dretes.


Sorpresa per a les presidencials franceses

Valérie Pecresse (fotografia: Jacques Paquier)

La presidenta de la regió de l’Illa de França, Valérie Pecresse, serà probablement la candidata dels republicans a les eleccions presidencials franceses de l’any vinent. Entre avui i demà, Pecresse es disputarà la candidatura amb el diputat Eric Ciotti en una segona tanda de primàries. Ciotti ha estat la sorpresa de la primera, en què han estat descartats dos dels candidats amb més renom: el president regional de l’Alta França, Xavier Bertrand, que és qui més trepitjava els talons a Emmanuel Macron als sondatges, i Michel Barnier, ex-negociador en cap de la Unió Europea pel Brexit. Tots dos han donat suport a Pecresse, que vol representar una mena de liberalisme clàssic –reivindica Merkel i Thatcher–, però que es reivindica capaç de reconnectar amb els votants més dretans, partidaris de Ciotti. El diputat, en canvi, ha estat directament elogiat per Éric Zemmour, el candidat ultra que de moment avança Marine Le Pen en molts sondatges, i Ciotti ha dit que votaria Zemmour en lloc de Macron en una segona tanda.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.