El malalt imaginari

"Cambray ni tan sols està espantat per la repressió, és una cosa molt anterior: creu de debò que no hi ha opcions de guanyar res"

Ot Bou Costa
10.12.2021 - 18:51
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El conseller González Cambray té la feblesa tan instintiva, tan arrelada, que per força hi ha d’haver una explicació més enllà d’ell mateix. Espanya li ordena una cosa, ell es fa el buròcrata per mirar d’ajornar el cop, Espanya li insisteix amb més fermesa i ell s’afanya a dir d’acord i ens explica que no pot fer-hi res. Va anar així amb la història de les programacions en castellà, ha anat així amb l’escola Turó del Drac, i d’ara endavant serà un hàmster atrapat en aquesta roda. A més a més, estic convençut que ell pensa de debò que no pot fer-hi res. Cedeix en coses en què abans cap conseller no havia cedit, com això de facilitar les querelles a una associació ultra, perquè se sent desprotegit, incapaç. L’esquema es repeteix: només li han de repetir una vegada que endreci l’habitació. Al president Roger Torrent li passava igual: s’anticipava a la repressió retallant ell més drets que no demanava Espanya pensant que així es cobriria.

La seva por és de malalts imaginaris, pura hipocondria. No arriba a incompetència, i no és tan sols que la repressió els espanti, és una cosa molt anterior: creuen de debò que no hi ha opcions de guanyar res. Estan imbuïts de la idea que resistint només pots perdre, perquè no hi ha res a pelar. I d’això mateix ens volen convèncer a nosaltres. Però amb la resistència no solament impedeixes coses. La gràcia és que si aguantes, també defineixes, amplies el tros de terra que defenses. Si la resistència perdura, el seu objectiu es consolida a poc a poc: hi ha un moment que l’autoritat calcula que no cedir li sortirà més car, perquè per no haver cedit un dit li farà por perdre el braç sencer. A canvi d’acceptar el nou consens petit i concret que ha definit la resistència, l’autoritat considerarà que ha renovat el seu control sobre la relació, encara que ja controli una mica menys de terreny. I així s’avança.

El problema de Cambray, i el de Torrent, és que no perceben la relació amb Espanya com una disputa en què s’hagi d’arrabassar res, ni com un diàleg en què hagis de maniobrar per imposar la teva visió. Creuen que el dominat és l’únic que calcula si li surt més a compte exposar-se al risc en funció dels beneficis que vol obtenir. No els passa pel cap que Espanya també pugui fer-ho: és una posició de derrota des de la base, que a més de dominats ens fa febles, perquè crea el miratge que només és possible obeir i mirar de trobar-se a gust essent espanyols.

Quan Torrent volia anar més de pressa que la repressió, l’únic que aconseguia era empetitir el seu propi tros. Les autolesions preventives que l’havien de resguardar d’unes lesions pitjors es convertien finalment en les més paralitzants, les més destructives, les més doloroses. També li va passar a la consellera Gemma Geis, que després de dir que la selectivitat no es tocava va ordenar mig en secret que se’n canviés la norma per obeir el TSJC, i encara va tenir la barra de vendre-ho com a anticipació, com una virtut política. Però el mal que ella va fer dient que així apoderava els estudiants i protegia el dret d’elecció era encara pitjor que el del jutge. Per salvar-se ella, va comprar l’argument principal que l’espanyolisme ha esgrimit sempre contra la vehicularitat del català.

Potser sembla una síndrome nova, però només ho sembla, perquè és precisament una cosa molt antiga, molt catalana, que la il·lusió del procés va semblar que demoliria per sempre. Hem de creure’ns que Espanya és molt més forta que no és en realitat, que no hi ha solució, que és impossible. Que pensem que no podem guanyar és un element fundacional de l’autonomisme. Pujol partia precisament d’aquesta base quan va dissenyar el seu discurs polític i moral: com que no podrem guanyar un torcebraç contra l’estat, és millor que ho disposem tot de la millor manera possible dins d’aquesta fantasia, i que mirem de no fixar-nos gaire en les coses que trontollen. Per això la major part del pujolisme es va fer independentista quan va intuir que podíem guanyar. Per això Oriol Junqueras, en un vídeo vell, del principi del procés, alertava que en aquest país “n’hi ha que ens venem abans que ens comprin” –la primera persona és d’ell. Es referia exactament a això. Hem permès que aquesta idea cristal·litzi. És així com hem deixat que funcioni aquest país, i per això no som lliures encara.

El plany continu i el victimisme sobreactuat tan sols són una reacció del cos contra la derrota íntima d’assumir que no guanyaràs abans de sortir al camp. Al fons d’això només hi ha una renúncia personal. Com en Cambray, com en els jugadors d’aquest Barça arrasat que cada dia descriu millor el país. Ho va explicar molt bé Ricard Torquemada l’altre dia: el pitjor del partit, va dir, és que fa la sensació que la segona part podria durar tres dies i no marcaríem cap gol. El problema és, sobretot, psicològic.


Duran sense dents

Josep Antoni Duran i Lleida és un senyor que en una línia temporal paral·lela podria haver estat president de la Generalitat, si Pujol l’hagués fet el seu successor, com en un moment ja molt llunyà va semblar que podia passar. És revelador llegir l’article que ha publicat a La Vanguardia per veure fins a quin punt no té cap discurs que serveixi per a interpretar què passa avui al país i al món. Tot el que diu és tan buit i tan tòpic que fins i tot demana disculpes, al principi de l’article: “Confesso la meva reincidència a l’hora de reflexionar sobre la polarització. Ho he fet en alguna altra ocasió en aquesta mateixa tribuna”, escriu. A continuació tan sols hi ha un festival de llocs comuns, de frases manllevades d’altres articulistes que al seu torn van manllevar-les d’altres articulistes que ja les havien manllevades de manllevadors. Duran diu que la societat està “enormement dividida i fragmentada”, aquí i arreu del món, i cita Donald Trump i Éric Zemmour sense ni tan sols analitzar-los amb més d’un sintagma. Tota la resta són laments i circumloquis. “Estem engendrant una societat hostil amb ella mateixa.” “La divisió entre bons i dolents és un espai que no dóna lloc a punts de diàleg i encara menys a situacions de trobada.” “Vivim una angoixant tendència a l’aïllament individual, a la pèrdua de la vinculació comunitària.”

De la primera frase a l’última, en cinc paràgrafs, no hi ha cap tesi que es desenvolupi, ni s’intueix cap argument, ni tan sols cap projecte. Tot són constatacions. En la mentida de l’autonomisme, Duran no era un polític, era un actor virtuós. Ell mateix va dir-ho, després que es trenqués Convergència i Unió: “El procés trencarà el PSC, trencarà Convergència i Unió, trencarà Unió, dividirà Iniciativa i situarà Esquerra Republicana hegemònica en l’espai nacionalista.” Llegir-lo avui serveix per a adonar-se fins a quin punt el procés va ensorrar un vell món, i fins a quin punt aquest vell món, que partia de la tesi que viuríem millor dins d’Espanya i que ens hi havíem de conformar i acostumar, no ens preparava per a tenir un paper al món de debò, sinó per a fer-nos tan petits que només poguéssim ser rellevants dins d’Espanya. Duran no era un bon polític, era un home intel·ligent que sabia el pa que s’hi donava, i que va entrenar les dents per rosegar-lo encara que fos cada dia més sec. Avui, que és dur com una pedra, ja no té dents ni per a mossegar.

 

P.S.: Avui hauria volgut parlar de com el diari Ara fa titulars i editorials d’enuig i despit sobre el setge del TSJC contra la immersió lingüística, i mentrestant promociona a Twitter els seus articles traduïts al castellà. Sota l’encapçalament de l’editorial d’avui, que es diu “Qui ataca la convivència lingüística?”, hi ha una opció que feliçment proposa al lector si ho vol “leer en castellano”. Avui voldria parlar d’això, però és tan escandalós el cinisme que no sabria per on començar.


Macron guanya posicions

Fotografia: Ian Langsdon.

La crisi migratòria al nord-est d’Europa ocasionada per Bielorússia i la hipotètica invasió que Rússia prepara contra Ucraïna va consolidant un pretext perfecte perquè l’europeisme militaritzi el seu discurs, i perquè els països de l’OTAN es cohesionin novament. Ara que Angela Merkel se n’ha anat, que Olaf Scholz encara ha de demostrar moltes coses –la primera, una visió i un caràcter propis–, i que Ursula von der Leyen és influent tan sols per accident i no acaba de marcar un rumb concret, Emmanuel Macron ha vist l’oportunitat de capitanejar el procés. Avui, de moment, sembla l’únic dirigent europeu amb una idea clara sobre què vol fer amb el continent i amb una capacitat real d’intentar-ho. El president francès creu que si juga bé les cartes podrà, en cosa de pocs mesos, enfortir notablement el paper de França dins d’Europa i enfortir-se ell mateix com un líder més dur, ara que les eleccions se li acosten. Aquesta setmana, Macron ha fet la presentació de la seva presidència de torn de la Unió, que començarà al gener, i ha anunciat que reforçarà el control de fronteres i farà menys flexible la política migratòria. Avui s’ha reunit amb Scholz a l’Elisi, tan sols dos dies després de la investidura del nou canceller. Tots dos han destacat la bona sintonia i la inviolabilitat de la frontera ucraïnesa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes