El conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va dir dilluns que no és que el govern improvisi, sinó que “el virus no avisa”. Com a excusa era francament magra: el tret principal de la variant òmicron, la seva gran capacitat de contagi, el sabem des del primer dia que en vam sentir parlar. Ell mateix fa setmanes que diu que el creixement de casos trigarà a amainar. Però aquesta manera d’encarar les coses és habitual en Argimon, com si el seu lema fos: “No hi ha més remei”. Sembla que accedís al càrrec perquè no hi havia més remei, de fet, perquè havia funcionat com a secretari de Salut Pública i, per tant, era lògic que esdevingués conseller. Qui, sinó? I ell mateix ha alimentat aquesta percepció. En una intervenció insòlita a TV3, quan li van demanar com li provava el càrrec, va dir: “No gaire bé, no. No és una cosa que m’agradi gaire. És una mica avorrit, però ara és la meva feina i la farem un temps.” Sembla que demani disculpes per manar, que tothora se senti un intrús.

No crec que Argimon sigui un mal expert en medicina preventiva, ni tan sols un mal gestor –en realitat tinc poques eines per a jutjar-ho. Crec que el vam fer gran perquè va brillar en tot allò en què llanguia Alba Vergés, que no era pas poc: entenia què passava, sabia de què parlava i en general sabia explicar les coses. Argimon tenia moltes butlletes de la rifa per a ser un bon expert i un bon comunicador i, en canvi, un conseller indecís i ineficaç. Però aquí sempre comprem el paquet sencer: si és un expert, ha de ser bo en tot; si té una mica de llum, tot ho ha d’il·luminar. La projecció d’Argimon com a dirigent era tan sols una maniobra instintiva per a amagar que la mediocritat és estructural en la classe política catalana, que no hi havia cap polític que pogués oferir més èxits que no pas un tècnic que sabia parlar en públic. Encara recordo Francesc-Marc Álvaro dient el dia del nomenament que, “tal com van les coses”, Argimon podia arribar més amunt si s’ho proposava. El sentiment general deia: “Per fi tenim un tècnic al comandament!” Però el tècnic tan sols hi era per l’absència negligent dels polítics, pel seu abandonament. Si a Argimon li va semblar que ser conseller seria més plàcid que no és, tan sols va ser perquè va guiar-se per la ineptitud dels qui hi havien arribat abans.

El cas d’Argimon explica molt bé per què en aquest país acaba aflorant sempre la mediocritat. Ningú no fa la funció que ha de fer, sinó la que més el tempta. La que, suposant-li menys cost, més reconeixement li dóna, o més diners. O la que més il·lusió li fa. L’ocupació arrasa i trenca amb tota la cadena d’ascensió social i de reconeixement. De la mateixa manera com el demèrit i la deixadesa general poden concedir a la gent jove un èxit precoç però basat tan sols en l’espontaneïtat i en l’instint i, per tant, fràgil i volàtil, uns llocs de poder i d’influència que serien de prestigi en qualsevol societat madura –com un càrrec important– aquí semblen a l’abast de qualsevol. Per pura evolució històrica, resoldre des de la política els problemes polítics de Catalunya serà com més va més sacrificat. I això deixa la direcció del país en mans de l’oportunisme, del deliri de grandesa, i dels funcionaris honestos que pensen que al capdavall potser no és tan difícil i s’acaben ofegant.

No és una qüestió d’estupidesa: a tot el món hi deu haver si fa no fa les mateixes dosis de talent i intel·ligència. És una qüestió d’incompareixença. És un pòsit tòxic que hem deixat que resti al fons de la tassa perquè ens fa por de netejar-la. I en bevem tots. Fins i tot els més brillants s’hi veuen arrossegats tard o d’hora si es deixen acaronar l’ego i es lliuren a la fama i la influència menys costoses. És un altre motiu per a ser independents, un d’aquells motius que diuen que són abstractes i fantasiosos, que no existeixen i, per tant, no s’han de tenir tant en compte, com les beques menjador. Tan aviat com et descuidis de continuar fent força, aquesta Catalunya traurà de seguida la teva part més pobra, més mediocre, més plana, i te l’engrossirà a través de les passions més baixes perquè puguis adaptar-te sense problema a un medi empetitit i contaminat. És la manera més fàcil d’aconseguir que la virtut i la gràcia no topin mai amb la paret que els faria adonar que no tenen per a créixer tot el camp que haurien de tenir. La paràlisi del conseller Argimon és culpa nostra.


Enfolliment general

L’opinió de la premsa espanyola comença a dibuixar Pablo Casado com un home que ha perdut el nord de manera generalitzada: als mitjans més reaccionaris el pinten com un home tan foll de gelosia contra Isabel Díaz Ayuso que s’ha tornat feble, i a La Vanguardia i a El País coincideixen a retratar-lo com un histriònic inconsistent, com un boig que ha perdut els estreps. Antoni Puigverd li retreu avui en un article que no fos prou patriota –espanyol, s’entén– per a deixar governar Pedro Sánchez, i que renunciés a “reconstruir la dreta espanyola a la manera europea, marcant distàncies amb el sobiranisme irritat de Vox”. Hi poso les cometes perquè ho vegeu.

Els mesos vinents, si l’experiment de Castella i Lleó funciona i hi ha eleccions avançades a Andalusia, cosa que en principi enfortiria Casado i faria tremolar Sánchez, el dirigent del PP trobarà la manera d’escenificar les paus amb Ayuso i la seva premsa afí li tornarà a fer festes. Però a La Vanguardia, a El País i als mitjans progressistes, la crítica mitjançant diagnòstic psiquiàtric es consolidarà. I l’objectiu serà mirar d’arrossegar-nos-hi a tots, sobretot els independentistes. La clau és en aquest sintagma de Puigverd: “El sobiranisme irritat de Vox.” Tan sols converteixen Casado en un psicòpata perquè la degeneració i l’autoritarisme espanyol que es dispararien si arribés a manar amb Vox es pugui disfressar d’una crisi sentimental, i no pas històrica. Serà la millor carta d’Espanya per a afermar que tot es mou però res no es trenca, perquè quan hagi passat la tempesta tothom pugui dir que per un moment fugaç tots ens vam beure l’enteniment.


“Mesures militars adequades”

Putin, acompanyat avui del seu ministre de Defensa (fotografia: Mikhail Metzel).

A mesura que passen els dies, el president rus, Vladímir Putin, es va nodrint amb més força de la resposta feble i descoordinada que els països de l’aliança transatlàntica donen a l’amenaça tàcita d’enviar Ucraïna. Els Estats Units, que tenen la posició més dura contra Rússia, han dit ara que provaran la via diplomàtica perquè la cosa no se’n vagi de mare, en veient que la Unió Europea no respon a les seves pressions per a endurir la posició. Alemanya, que tot just estrena govern, no gosa confirmar una estratègia ferma sobre la situació. A l’estat francès, el president Emmanuel Macron mira cap a una altra banda: ahir va tenir una reunió telefònica amb Putin, i mentre el govern rus va posar l’èmfasi de la reunió en la relació amb l’OTAN, Macron va preferir xerrar de la crisi de Mali. I en la resta d’estats europeus, hi ha disparitat d’opinions si no desinterès. Mentrestant, Putin esgrimeix més raons i amb monòlegs més llargs. Aquests darrers dies va trobant la manera de proposar la possible resposta a Ucraïna com una resposta a una suposada activitat de les tropes de l’OTAN ben a prop de la frontera russa. Avui, en una escalada de tensió important, el president rus ha amenaçat l’aliança que respondria “amb les mesures militars i tècniques adequades” si tot continuava com ara.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.