El declivi taronja d’Ada Colau

"Ciutadans es va ensorrar quan el procés se'n va anar en orris perquè ja havia fet el seu servei a l'estat. Aviat serà el torn de la batllessa de Barcelona"

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
17.04.2022 - 21:50
Actualització: 18.04.2022 - 13:04
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’era d’Ada Colau ja declina. Un seu tercer mandat no és impossible, però sí que és improbable, i si el guanyés li hauria crescut tant la hipoteca que no tindria espai per a complir cap programa que no fos el del PSC. De fet, ja s’hi ha posat, aquests darrers tres anys, adoptant com més va més idees de Jaume Collboni –l’última, la Copa de l’Amèrica. Colau detecta el seu ocàs. El 4 d’abril passat se’n va anar a Madrid per registrar més de trenta esmenes a la nova llei de l’habitatge que proposen el PSOE i Unides Podem. L’activisme per un habitatge digne va ser el seu estendard, el seu naixement polític, i ara que set anys després d’assolir la batllia no pot acreditar que hagi complert cap ni una de les seves promeses, cerca una sortida digna fent veure que això sí que és la seva línia vermella.

Colau va arribar a Sant Jaume després del no referèndum del 9 de novembre, quan les costures de la mentida d’Artur Mas ja es començaven a poder veure. Madrid necessitava estroncar tots els viaranys per on l’independentisme podia superar els polítics i convertir-se en un projecte poderós –amb una idea pròpia i desacomplexada del poder. Fer la independència és prendre el poder, i Barcelona és l’únic centre de Catalunya on el poder, la mica de poder que encara s’hi conserva gràcies a la vivacitat cultural i econòmica de la ciutat, pot fer prosperar el conjunt de la nació al marge de Madrid. Per l’estat era imprescindible que, a Barcelona, l’onada de revolta ciutadana causada per la crisi financera i l’Estatut fos absorbida per una idea de revolució retòrica i genèrica, sense poder.

Colau bevia dels indignats, que veien el poder com una cosa verinosa i abusiva per naturalesa. Per això va anar com l’anell al dit a Madrid. El poder, però, no és una opció política, sinó una estructura de la civilització. Si renuncies a prendre’l, no desapareix: algú altre el pren en lloc teu. En el cas de l’habitatge, per exemple, té raó Colau en una cosa: el govern espanyol no pot pas esgrimir que no sap quin marge competencial té per a regular l’habitatge, tal com fa la ministra Raquel Sánchez. Amb prou feines fa un mes que el Tribunal Constitucional espanyol va tombar la llei catalana que limitava el preu dels lloguers –tal com Colau ha demanat– amb l’argument que la Generalitat envaïa competències de l’estat espanyol.

Així com el llegat d’Oriol Junqueras serà haver-nos mostrat ben cruament els costs tangibles de rendir-se i cercar aixopluc en l’estabilitat d’Espanya, el llegat d’Ada Colau serà haver-nos mostrat ben cruament fins a quin punt romandre a Espanya té uns costs materials inevitables i empobridors per al país. La seva política de mobilitat, que ha acabat essent la marca de la batllessa, estarà sempre condemnada al fracàs perquè no té cap sentit obstruir l’accés del vehicle privat a la ciutat si, en canvi, la xarxa de transport públic no és forta, fluida i eficient. I la xarxa de transport públic no és infrafinançada per desídia política, sinó perquè és el model d’estat a què Madrid aspira, i que Colau ha legitimat refusant la independència, donant suport al govern espanyol i culpant de tots els mals la Generalitat, que precisament perquè dominar Barcelona implicava prendre poder, ha preferit estalviar-s’ho sempre.

Ara que Colau s’apaga, Espanya la premia amb l’arrodoniment de la metàfora. Ciutadans es va ensorrar quan el procés se’n va anar en orris perquè ja havia fet el seu servei a l’estat. Aviat serà el torn de la batllessa de Barcelona, i de la seva revolució esquerdada.


La retòrica verda d’Emmanuel Macron

Una manifestació contra Le Pen, abans-d’ahir, a París (fotografia: Ian Langsdon).

Emmanuel Macron mira de compensar la seva absència en la campanya d’abans de la primera volta. Ell i la seva rival, la candidata d’extrema dreta Marine Le Pen, es disputaran diumenge els set milions de vots del candidat d’esquerra Jean-Luc Mélenchon. De moment, en una consulta interna de la França Insubmisa, el partit de Mélenchon, dos terços dels seus seguidors diuen que s’estimen més de votar en blanc o abstenir-se que no pas votar Macron. Això preocupa el president: a l’enquesta, votar Le Pen no era cap de les opcions. Tot i que la candidata sembla que s’ha estancat als sondatges, es fa un bany de masses arreu on va.

Le Pen mira de persuadir-los amb una mena de sindicalisme patriòtic; Macron ha fet aquests darrers dies una aposta clara per l’ecologisme. Retòrica, si més no, perquè tot just el febrer passat havia anunciat un tomb cap a l’energia nuclear, amb l’argument que faria l’estat francès més sobirà energèticament. Macron ha promès ara un primer ministre “encarregat de la planificació ecològica”. Així espera de capturar el vot dels joves preocupats pel medi i dels treballadors que el sector podria generar, als quals Le Pen ha tractat més aviat amb desídia.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies