No tothom sap escopir. Es necessita la conciliació d’una predisposició innata i un entrenament metòdic. Els manuals antics sobre la qüestió, que potser es remunten a l’època barroca, assenyalen dos factors fonamentals: la densitat del gargall i la força dels músculs facials per a generar una correcta expulsió de l’esput. En el passat, escopir era una cosa normal, tots recordareu que, als bars de les pel·lícules del Far West, hi havia escopidores perquè la gent pogués ejectar-hi salives, flegmes o trossos de tabac mastegat. Als trens i als hotels hi havia escopidores. I als jutjats, també.

Hi havia unes èpoques no gaire llunyanes en què escopir no era mal vist, la brutícia era habitual a palaus, carrers i cases; i un gargall podia passar-te fregant el cos o el rostre. Precisament, les escopidores van néixer amb el propòsit d’evitar trepitjar esputs groguencs i salives fermentades. Amb el pas del temps, però, ens hem tornat molt fins; o molt hipòcrites. Sembla que tothom hagi estudiat a ESADE, aquesta escola de classes privilegiades on prohibeixen les preguntes a militars piròmans i on suposo que els pupitres on seuen els alumnes estan higienitzats de possibles escupitajos (perdoneu-me: de vegades l’espanyol té una contundència sonora que el nostre idioma, mirall d’un poble sovint copejat, no sap com imitar).

Per escopir se n’ha de saber. I això el ministre Borrell ho sap molt bé. Però no perquè ell hagi rebut cap escopinada al parlament espanyol, com va denunciar de manera còmica, dret al seu escó i assenyalant amb el dit un diputat d’Esquerra com un nen malcriat mentre cridava: ‘Ell, ell.’ Borrell sap escopir perquè encara que les seves flegmes sòlides les entafori al mocador de la butxaca, fa anys que ens va escopint a la cara els seus esputs.

Que no ho són, escopinades enverinades, les que ell ens ha llançat impúdicament des dels seus càrrecs als governs espanyols i al parlament europeu? O a les sinecures obtingudes fora de la política per haver ocupat càrrecs polítics? Sí, ells i els seus coreligionaris del PSOE i del PP són uns escopidors de gran experiència: s’han repartit els poders de l’estat a l’empara de la monarquia postfranquista; han fet polítiques al servei dels bancs i les grans companyies; han practicat la crida i cerca dels dissidents i dels més indefensos; han permès que el franquisme pervisqués en el fanguissar de la justícia; mantenen engarjolats presos polítics… Ells escupen malícia purulenta, però les conseqüències de les seves flegmes no es perceben fins al cap d’un temps prudencial. I, mentrestant, com a ESADE, exigeixen la pulcritud de les formes al parlament espanyol, allà on han cuinat les seves expectoracions invisibles, però reals, tan reals. Borrell i els que l’aplaudeixen han superat tots els tractats de l’art de l’escopinada, concedim-los el mèrit.

Per escopir com ho fan ells, però, s’ha de tenir poder. Sense l’aval de la legalitat espanyola, només ens queda continuar escopint alla vecchia maniera. Una saliva espessa i una expulsió implacable. Joan Brossa recomanava en un dels seus poemes que el poble català ajuntés les escopinades per fugir d’aquell juliol de 1936. Molts anys abans, Joan Salvat-Papasseit ens exigia, al seu poema Marxa nupcial, que escopíssim sobre la closca pelada dels cretins. Tot lliga: els grans Brossa i Salvat no poden equivocar-se.

Acabo. Diuen que un dia Diògenes va ser convidat per un home molt ric d’Atenes. I que, en la trobada, li va venir un gargall a la boca. En comptes d’escopir a terra ho va fer en ple rostre d’aquell adinerat atenenc. Per què? El filòsof deia que a les cases dels rics, el lloc més brut de tots eren els seus rostres. I d’aleshores ençà.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb