Fotografia: Club Esportiu d'Arenys de Munt.

El Club Esportiu Arenys de Munt és un equip admirable: un entorn preciós, unes instal·lacions adequades, una colla de canalla entusiasta del futbol… Un paradís de l’esport local. He dit un paradís? Potser no tant. L’altre cap de setmana els sèniors van saltar al camp amb una samarreta de suport al seu segon entrenador, suposem que lesionat, que deia: ‘Ánimos, Aleix. Te esperamos pronto.’ Una entrada assassina al sentit comú, a la història del club i tal vegada a la tíbia del destinatari i tot. Com és que una colla de nois del catalaníssim alt Maresme s’adrecen a un company seu de nom inequívocament indígena en la llengua del descobridor? Què va passar? Van encarregar la samarreta per Amazon? No es volien arriscar que els fessin un simhopermeteu? O és que els jugadors són tots de fora? O és l’Aleix qui, com un Pol Mena qualsevol, es relaciona amb els companys d’equip en la llengua de la realfederación? El CEADM, ja ho he dit, és un club exemplar, tant que té la web en versió única, i no com el Metro de Barcelona. Cosa que encara fa més inexplicable la relliscada.

L’anècdota ha coincidit en el temps amb els escarafalls d’un cert espanyolisme perquè en Miquel Montoro, es nin de ses pilotes, té dificultats amb el castellà. Res de nou: el cinisme, l’obtusitat, l’hegemonisme de sempre. Però continua essent empipador que un cert catalanisme corri a rebatre la queixa dient que no és que parlem malament el castellà, és que el parlem amb accent català, que és igual de digne que l’andalús i que si tomba que si gira. L’esclau excusant-se davant de l’amo per mirar de no rebre tant. Com és que no tenim les mandonguilles de reconèixer que sí, que molts catalanoparlants fem anar un castellà deficient, fluixet, pobre, fins i tot balbucient? No és la nostra llengua materna, ja és molt si l’hem apresa, ni que fos a mastegots. Si tinguéssim més miquelmontoros segurament no aniríem amb les calces tant al garró com anem.

Tot plegat ha fet revifar una consigna que circula darrerament en ambients desafectes, segons la qual l’única manera que el català recuperi part del moltíssim terreny que ha perdut és desaprendre la llengua usurpadora. Cosa que, no cal dir-ho, a orelles de l’homus multicultis resulta un ver sacrilegi: el monolingüisme és un dels pitjors pecats que es poden cometre en el nostre món interconnectat. Sempre que formis part d’una comunitat misèrrima com la nostra, és clar; ser monolingüe castellà o anglès és una altra cosa. Ja sé, ciutadans del món, que no us ho creieu, però recordeu que la sociolingüística fa temps que ens té avisats: quan una llengua perd el darrer parlant monolingüe signa la seva sentència de mort. Que trigarà més o menys, però arribarà (i dispenseu-me la imatge macabra però això m’ha fet pensar en la tristíssima situació que han de viure alguns ancians, obligats a l’esforç d’expressar-se en llengua forastera, quan segurament el cap menys ho afavoreix, perquè no es troben cuidadores, infermeres ni personal competent capaç d’atendre’ls en català. Potser seria bo que hi penséssim, la propera vegada que neguem la llengua a l’Alima o al Ferdinand).

Samarretes de ‘ánimos’ a l’Aleix o justificacions davant dels suprematistes lingüístics no fan sinó accelerar-ho. Però també altres coses de la nostra pintoresca quotidianitat: l’exemple dels progenitors als seus fills, que si demanen ‘una fanta de limón’ és perquè han sentit sos pares demanar ‘un cortado’; o l’aporellisme de pati d’institut, que reprodueix a escala adolescent la intolerància de l’espanyolisme: bandes d’aporellets quasi-analfabets que a còpia de ganapieria regatonesca i discursos lingüicides sentits a casa acoquinen els seus companys catalufos, ja acomplexats per la submissió, o fins i tot s’encaren als professors de català perquè no volen saber res d’aquesta llengua inútil (fa anys que proliferen denúncies al respecte); o el babauisme típicament autòcton, altrament dit bonisme, per culpa del qual acceptem que centenars de milers d’activitats i aplecs de tota mena es facin en la llengua de fora perquè sempre hi ha algú o altre que no entén (o diu que no entén) la de dins. Especialment greu en el lleure infantil i juvenil, a càrrec de monitors, entrenadors i guies que s’erigeixen, inconscientment, en models de subordinació i autoodi.

La promiscuïtat comunicativa de la vida moderna està fent com més va més evident la tensió entorn de la qual gravita l’ànima del sofert catalanoparlant: la combativa i la conformista; l’apocalíptica i la integrada; la derrotista i l’optimista. A una banda, l’irreductible que converteix la seva vida social en una partida de ping-pong permanent: te la tiro en català, me la tornes en castellà; a l’altra, el menfot que accepta mansament (i fins i tot gojosa) les restriccions de la globalització, encarnat sobretot en els joves (fins i tot s’ha parlat de ‘la deserció del jovent’). Aquesta és una qüestió encara poc estudiada, tot i que els símptomes s’acumulen. O això, o és que en realitat són més vius que nosaltres i han entès que en Monzó tenia raó, ja fa tants anys: ‘Per viure aquesta agonia, sentint tothora aquest catanyol repulsiu, val més plegar d’una vegada.’

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb