cartell en castellà
Cartell en castellà en un hort de la Garrotxa.

Un dia qualsevol al poblat gal. Per exemple, diumenge 27, l’endemà no l’altre del penúltim article, el de l’esbroncada. Report de guerra extret de comentaris espontanis de coneguts, amb quatre ítems. Un: a la Diagonal, centenars de vehicles VTC amb pancartes i rotllanes de conductors comentant la jugada. Tant les unes com les altres, en rigorós castellà. Dos: el Cirque du Soleil estrena espectacle a Barcelona. Text en castellà, subtítols en anglès. Tres: al TN anuncien la tríada de candidates als premis Gaudí (de cinema català). Els tres títols en castellà. Quatre: resposta ciutadana a l’atemptat homòfob de la nova seu LGBT a Barcelona. Pòsits de gent anònima en suport dels agredits. Dels set dels quals se’n pot llegir el text a la ràfega que fa el càmera, tots set (tots!) en castellà.

Reculo uns quants mesos. Un parell de companys de l’equip de futbol, kumbaiàs de manual, constaten estupefactes que han fet simultàniament una mateixa descoberta: han enxampat els fills respectius, adolescents, xatejant amb els companys de classe (tan xirucaires com ells) en castellà. “És que hi ha nens que són castellans”, n’ha estat la justificació, difícil d’empassar-se en comprovar, repassant els membres d’aquell xat, que els nens en qüestió no en formaven part.

Per la seva banda, el mes passat la professora Carme Junyent llançava una mena de SOS al ciberespai: professors de secundària que constaten la pèrdua de presència de la llengua als instituts (en correlació amb les denúncies d’ara fa sis mesos sobre l’incompliment generalitzat de les hores de català que prescriu la Llei de Normalització Lingüística). El lingüista David Valls, autor de dos documentaris molt valents sobre la qüestió (Són bojos, aquests catalans? I Què ens passa, valencians?), ho confirma amb el seu testimoni personal a les aules de Cornellà, amb alumnes obertament hostils.

Pocs dies després, el periodista Òscar Fernández hi aportava el seu, de testimoni, en aquest cas com a pare, que corrobora la tendència: per als col·legials el castellà és la llengua guai perquè és la dels dibuixos, YouTube i xarxes. El mecanisme de mimesi funciona a la perfecció, i a la tradicional submissió de la llengua subordinada (que ara s’aplica als fills de la nova emigració, especialment la procedent de Llatinoamèrica) s’hi afegeix la socialització en les grans llengües del món digital: el castellà i, encara anecdòticament, l’anglès.

El degoteig és constant, permanent, inarrestable. Cada cop que algú té l’ocurrència de denunciar l’enèsima mostra de submissió i de reculada, sigui a les xarxes o en una sobretaula, l’adhesió és massiva, perquè és una qüestió que preocupa. L’idioma en què declararan els presos, la intervenció d’Ernest Maragall a l’Ecuestre… Una cançó de l’enfadós que no s’acaba mai.

Davant d’això, els experts (els sociolingüistes) reclamen dades. Si no tens dades la teva denúncia no val res, perquè la percepció és esbiaixada, perquè no hi ha percentatges que ho demostrin… Si avui estigués sarcàstic, seria molt fàcil fer caricatura: com fas una enquesta per saber quina llengua fan servir els alumnes al pati i als xats? T’has de refiar del que declararan? De fet, les EULP ja ho pregunten, això, però només a majors de quinze anys. Però com que no es tracta de sarcasmes, em limito a constatar que hi ha conductes que no són enquestables. Per exemple, tornant als quatre casos del primer paràgraf: com ens ho fem per calcular quin tant per cent de retolació pública (anuncis, cartells, avisos, informacions, notes d’ascensor), o de megafonia (al transport públic, en serveis de l’administració, en grans magatzems…) es redacta en català, en castellà i en altres llengües? I amb tota la resta d’elements orals i escrits que conformen el paisatge lingüístic del nostre entorn? Com el comptabilitzem, el grau d’incompliment de la llei? Per exemple, si amb les inspeccions a classes de primària i secundària passa el que passa, qui em garanteix que una hipotètica enquesta a les seus de les ITV, on malgrat que la retolació és totalment en català els empleats se m’adrecen sistemàticament en castellà (a les tres que freqüento, comarca del Maresme), respondrà a la realitat que jo percebo? Quin diari publicaria mai un titular com ara ‘El 81% dels treballadors de les empreses d’ITV incompleixen habitualment la Llei del Comerç’?

El que vull dir és que amb les xifres no n’hi ha prou. En aquest país ple de gent que pateix per aquesta qüestió cabdal, les dades s’han acabat convertint en una coartada. No em sembla una bona estratègia per part de les autoritats (incloses les acadèmiques) negligir sistemàticament la percepció dels diletants amb l’argument que les xifres ho expliquen tot. Perquè això acreix la desconfiança.

Però com que, alhora, sí que hi ha xifres que necessitem saber, la setmana entrant miraré de descriure l’altra banda del mirall: què ens diu la demolingüística. I què no ens diu. Com que avui, això, doncs, queda a mitges, us deixo aquí les dades bàsiques de l’última EULP disponible perquè hi aneu rumiant. I perquè ho contrasteu amb la vostra percepció.

Segons les enquestes, el paisatge del 2013 era, a grans trets, així:

-quasi el doble de castellanoparlants inicials (55%) que de catalanoparlants (31%). Un 2% de bilingües inicials i un 10% d’altres llengües (la nova immigració, descomptant la procedent de Llatinoamèrica);

-el nombre de parlants habituals de llengua catalana ascendia a 2.270.000 (36% de la població), el de castellana a 3.170.000 (50%) i el de totes dues a 425.000 (7%). Un 4% de la població es declarava parlant habitual d’alguna altra.

-el 20% de residents al Principat de més de quinze anys (1.225.000 persones) asseguraven no saber parlar en català. Un de cada cinc.

Si de cas deixem els comentaris per al pròxim article.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb