Que no s’emprenyin les tietes: saben prou bé que han donat peu a un to de veu polític, que els joves les adoren, i a més elles ho comprenen tot (fotografia: M. I.).

1. Ha estat bonic, no una performança. Permeteu-me l’autocita, això tan lleig,  però és que sóc una dels primers cronistes de les Diades recents que va fer el símil i, si no m’ho dic jo mateixa, no m’ho diu ningú més. Per més que ningú no n’hagi seguit l’altre qualificatiu –en vaig dir ‘performances dadaistes’ i el meu amic Joan Manel Tresserras m’ho va aplaudir amb ganes en un missatge–, me’n sento cofoia, com si fos un poeta que veu els seus versos dits per persones que no saben qui és, com se sentia la Marçal respecte de la seva llunyana divisa ‘tres voltes rebel’ si em permeteu la comparació sens dubte extrema.  Les manis de la Diada han tingut certament moments escenogràfics, sí, però poquets, i alguns comportaments emprenyadors poc adequats políticament d’expressar, ja em dispensareu: què hi fan els gossos, les criatures petites en cotxets o a peu de carrer que gairebé els trepitges, les cadiretes de descans on rota? Poquets moments performàtics, repeteixo. En conjunt: bonic, bonic de debò.

No ha estat una performança d’aquelles clàssiques (els artistes en fan des de fa un segle, quan les van començar els dadaistes exiliats a Zuric) sinó altament professional. Ho dic des de l’agraïment de poder recuperar el sentit primigeni del mot, la paraula ‘professional’ no m’agrada gens si no és que en parlem seriosament. Les manis han posat en escena un preciós documental in live. Els professionals que l’han muntat –sencer: el musical de la plaça de Sant Jaume i el correcarrers de la Ciutat Vella fins al Born també, i tantes altres formes que hagin adoptat vostès– ho han fet molt bé: això que els bascos ens envegen estructurat a la manera institucional basca per a l’ocasió. No sé en quines eleccions generals o autonòmiques, no ho recordo, TV3 va connectar amb el centre de dades de Gasteiz i em vaig quedar admirada de tan bé com es gasten els calés, a la britànica, per descomptat, a la nord-americana si voleu.

La cosa ja va començar així, altament professional com només pot ser ‘professional’, el vespre anterior, a la plaça de Sant Jaume. Ho vaig veure a la tele i vaig aplaudir en més d’una ocasió, celebrant la cada volta més segura mà del realitzador Lluís Danés. Amb aromes d’imatges del videoartista Bill Viola per aquí (molt bé, eliminant-hi l’ambigu misticisme),  per allà amb una espontaneïtat incitada l’endemà –i això és fantàstic, l’espontaneïtat té mala premsa– que el personal venia molt predisposat a menjar-se ben tranquil·lament, el dia era bo i Barcelona lluïa la seva llum i proverbial discreció obrint-se alegre als visitants i per descomptat a les veïnes (i veïns). Segur que començarien igual sense mi, o sigui que quan hi arribo ja puc ensumar quin peu calça la cosa. I estaven contents. No em demaneu per què n’estaven, amb l’any que hem passat des de l’anterior Diada: és un dels misteris catalans de categoria, només puc dir que la cosa transmetia aquesta sensació que no té nom propi. Contents. ‘Contentor’ no existeix pas. Contents. Ho escric i recordo ara mateix que aquesta és la paraula que tanca La plaça del Diamant. Contents. No és el mateix que ‘alegres’, ‘satisfets’, ‘encantats’, ‘xirois’, ‘contents’ és ‘contents’.

Les camisetes no eren del color esgarrifós que temia i, oh, totes (i tots) vestien la seva talla, les criatures també! Que formós. Ni tan sols em van venir ganes de fer fotos, com acostumo a fer. Simplement, caminar, mirar, comentar i anar fent. Quan ja tornàvem des d’on comença Sarrià, el meu acompanyant em va fer fixar en una pancarta que deia no sé què de ‘les tietes’. Quan ho vam poder llegir del tot i m’ho anava a apuntar ell em va animar a fer-ne una foto. Oh sí, l’enviarem per WhatsApp! La duien nois sense la samarreta de torn ni cap bandera. Anaven ben frescos pel mig de la Diagonal. Poca gent al costat, potser desconcertada pels missatges de la pancarta. L’un és el de la fotografia que acompanya aquesta article, de l’altre costat deien: ‘ANC & Òmnium [sic] / Figaflors!! / Prou botifarrades’. Amb lletres capitals traçades amb un pinzell negre i prou. Els vaig demanar consentiment, me’l van donar, vaig fer les fotos.

L’onada sonora –va informar-me’n el meu acompanyant– havia estat un dels moment performàtics que deia abans. Com que no en sabia res, aquell silenci em va inquietar  i, quan la remor es començava a sentir on érem, vaig témer que no fos l’helicòpter! Vaig ser informada de la cosa i sense ni adonar-me’n vaig alçar els braços quan l’onada va ser a tocar i vaig dir un OH ben fort. Em vaig quedar perplexa, la meva observació participant que diuen els antropòlegs no acostuma a sumar-se a les consignes, sóc cronista i prou com Nonell (una altra comparació extrema) deia allò de ‘Jo pinto i prou’.  Doncs miri, mestre, ja ho veu. Què estava passant? Això que deia en començar: tot allò havia estat preparat al mil·límetre amb una directiva: prou de performances rígides i a toc de xiulet (l’onada sonora va recórrer la Diagonal i la senties quan la senties) sinó la performança de l’espontaneïtat, paraula tan difícil d’aplicar bé com la de ‘professional’. Però és que els sinònims pertinents –natural, sincer– encara són tal vegada més difícils d’emprar. Vostès mateixos.

2. Papereres plenes a vessar, ni un paper de més a terra. Vam recordar la mani de la Meridiana, amb el seu servei de recollida de residus. Enguany ho ha fet l’Ajuntament de Barcelona, vam topar amb un dels seus furgons i els operaris abocant-hi les restes de la jornada consumides.

3. A casa, a veure-ho a la tele; no vam tenir esma d’anar cap al Born. Dues notes més, en una. Gent de l’audiovisual i tertulians, a veure si aprenem de dir bé el cognom de la Paluzie (‘Pa-lu-si-e’). Només en vaig veure un tall, del seu discurs, i potser tindria una altra impressió si l’hagués sentida tota, però a la tele la vaig sentir i la vaig veure millor que de tertuliana. Marcel Mauri parlava amb la convicció de la seva bonhomia i la millorava, per nassos, li toca el que li toca, fins i tot alçar massa el to de veu.

Això no és tot, però és prou.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb