L’Audiència espanyola va ordenar ahir l’ingrés a la presó dels joves d’Altsasu (Navarra) Iñaki Abad, Aratz Urrizola, Jon Ander Cob i Julen Goikoetxea. Han estat condemnats sense sentència ferma a penes entre nou anys i tretze anys de presó per una baralla en un bar amb dos agents de la Guàrdia Civil i sengles parelles. Per aquest mateix cas, ja fa un any i mig que Adur Ramírez  de Alda, Jokin Unamuno i Oihan Arnanz, ara també condemnats, són tancats en presó condicional. Divendres es va anunciar la sentència del cas. L’Audiència espanyola no va condemnar els joves per terrorisme, com demanava la fiscalia i les acusacions particulars, però sí per uns altres delictes: desordres públics, atemptat contra agents de l’autoritat, lesions i amenaces.

Parlem amb Bel Pozueta, mare d’Adur Ramírez de Alda, que ha estat condemnat a dotze anys. Entre més coses, Pozueta denuncia que el judici ha consistit en un intent de desacreditar els acusats pel fet de tenir una suposada ideologia i que la sentència concreta una ‘venjança molt ben planificada’.

Com esteu, els familiars dels joves, després de la sentència i de les detencions i els empresonaments d’ahir?
—Estem molt i molt entristits, aclaparats i amb molta ràbia. Tenim una sensació d’impotència i de desprotecció increïble. Si la sentència va ser increïble, malgrat que ja intuíem alguna cosa, això d’ahir és una volta més a la rosca de la repressió.

Malgrat que no intuíeu les detencions, abans-d’ahir sí que vau detectar la presència de policia secreta a Altsasu.
—Sí. Vam començar a veure una altra vegada la realitat dilluns al vespre, quan vam detectar que hi havia moviments i policia secreta. Els familiars fem una reunió cada dilluns i cada dijous i tres policies secretes van enregistrar tots els qui entràvem al local. A la nit també vam veure que a les cases de la vora dels encausats hi havia cotxes i moviment de policia. Llavors vam començar a reviure allò que ja havíem viscut fa un any i mig. Com que la sentència condemnatòria ha estat tan inhumana, pensàvem que amb això ja n’hi hauria prou i que, si més no, fins que la sentència no fos concretada no hi hauria detencions.

No tan solament no hi ha sentència ferma, sinó que finalment han estat condemnats a penes més baixes que les que demanava la fiscalia i han complert les mesures cautelars. Així i tot, han decidit de detenir-los i empresonar-los…
—Sí. Han viscut durant un any i mig amb unes peticions fiscals de cinquanta anys. Han complert correctament totes les mesures cautelars i no hi ha hagut cap intent de detenció. Ara hi ha una sentència que no és ferma però amb peticions de nou anys i, en el cas d’Iñaki Abad, de tretze. Sense fer una crida perquè acudeixin a la vista de l’Audiència espanyola, es tornen a plantejar una macrooperació per ensenyar aquesta fortalesa militar que té la Guàrdia Civil i per recordar al poble d’Altsasu i a qui vulgui mirar que ells són els qui poden decidir i fer. Això és terrible. És molt dur…

Aquesta nova arbitrarietat és un altre episodi de la guerra psicològica contra vosaltres?
—Forma part, clarament, de l’expressió d’un estat no democràtic que pren la repressió com el pa de cada dia contra tota aquella entitat o persona que no entri en la línia d’allò que està marcat. La repressió es va estenent cada vegada més i pot arribar a qualsevol.

No han estat condemnats per terrorisme. Però l’acusació de terrorisme ha estat la manera que fossin jutjats per l’Audiència espanyola i que rebessin penes molt dures?
—Sempre hem dit que hi havia una intencionalitat clara de donar més magnitud als fets i a allò que realment viuen les suposades víctimes de la suposada pallissa. S’hi ha donat grandiloqüència per a justificar un delicte de terrorisme. Aquesta intencionalitat ha implicat que el cas no sigui portat per un tribunal natural, com podria ser l’Audiència de Navarra, sinó per un tribunal excepcional. Saben que les penes que decidirà l’Audiència espanyola seran el doble o el triple que en un tribunal natural. Les coses s’han de dir clarament: ens han parat una trampa. Una pena de terrorisme són dotze anys i mig i les penes que s’han posat a Adur, Jokin, Oihan i Iñaki, per exemple, han estat de dotze anys i tretze. El delicte de terrorisme no s’ha recollit, però han estat condemnats com a terroristes. A més, tota la justificació té un caràcter ideològic. Això mateix va fer el fiscal a l’hora de sentenciar i presentar les seves conclusions i és l’única cosa que ha tingut en compte el tribunal de l’Audiència espanyola.

Amb aquest parany volen que la gent pensi que encara han tingut sort i que no els han tocat tants anys de presó com els demanaven?
—Les peticions eren desorbitades i sabien que ni el delicte de terrorisme ni aquestes penes no es podrien sostenir en cap tribunal, i menys a Europa, que tornaria a cridar l’atenció a l’estat espanyol. Totes les parts d’aquest judici sabien clarament que no es podria defensar ni mantenir el delicte de terrorisme, però han fet aquestes peticions desorbitades sabent que després la condemna seria igualment desorbitada però la gent podria concloure’n: ‘Bé, no són cinquanta anys…’ Les famílies hem dit durant aquestes tres setmanes que quinze anys, deu o cinc per unes lesions que no van ser greus no és una condemna adient. Hem vist que no ha estat així, que la venjança era molt ben planificada i que s’ha concretat. Les detencions d’ahir són la cirereta d’aquesta barbàrie.

Quan parlàveu d’aquest caràcter ideològic, a què us referíeu?
—Es parla que hi havia una intencionalitat d’expulsar les forces de seguretat. Això com ho concreten? A tots els testimonis que vam presentar les defenses ens van demanar si anàvem a manifestacions i si havíem anat a manifestacions en defensa dels joves. A mi em van demanar si havia anat mai a cap manifestació pels presos d’ETA. A tots els testimonis ens van voler induir o relacionar amb una ideologia concreta i ens van voler desacreditar per una presumpta ideologia. En el cas dels nostres fills, no han arribat a poder justificar el delicte de terrorisme, però sí que s’ha parlat del fet que poguessin tenir relació amb el moviment ‘Ospa Mugamendia’, que és legítim i legal, per a poder argumentar l’agreujant. I és amb els agreujants que han pogut inflar aquestes penes.

Això a banda, hi heu trobat més irregularitats?
—Bé, les irregularitats van començar en el moment de la instrucció. La jutgessa Lamela no va deixar que s’hi aportessin proves testimonials ni documentals. Va ser un inici amb un sol relat, el de la Guàrdia Civil. D’una altra banda, quan era a punt de començar el judici, vam voler introduir testimonis i proves i la majoria ens els van denegar. Vam començar-lo en una situació de completa desprotecció. Al judici vam veure que ens jutjaven per la ideologia. El súmmum va ser quan a Iñaki Abad li van acceptar la presentació d’un vídeo que desmuntava totalment la versió policíaca i de la fiscalia: precisament per aquest vídeo és de les persones que té un càstig més alt (tretze anys de presó). Ell era qui enregistrava i mostrava clarament que ni era un fet prèviament organitzat, ni els increpaven pel fet de ser guàrdies civils, ni el sergent estava ferit de tanta gravetat com es diu. Anava amb una camisa blanca impol·luta, sense sang ni cops, i tenia davant els encausats i no els reconeixia. Això desmuntava totalment el relat de la Guàrdia Civil. A Iñaki l’han castigat. La venjança té nom d’Iñaki.

Penseu que pot passar una cosa semblant amb els presos polítics catalans?
—No puc dir què crec, però sí que veig que la lògica de la justícia espanyola és injusta. Ens podem trobar qualsevol cosa. Hem dit ‘s’atreviran a fer…?’, i ho han fet. Ens preguntàvem si s’atrevirien a ficar tots els joves a la presó i ara veiem que sí que s’hi atreveixen.

Al principi teníeu por de vincular el vostre cas amb el dels presos catalans, però ara heu canviat i feu actes compartits. Per què?
—El procés ha estat simètric i paral·lel. De por, no n’hem tinguda mai, però sí que hem volgut que cada cas i procés es veiés de manera diferenciada per no donar arguments a qui considerem que ens pot fer mal. Veiem que és important d’unir forces i per això mateix veiem la necessitat de tenir-nos. Amb els familiars dels presos catalans compartirem coses de manera no pública perquè ens sembla que l’experiència d’aquest any i mig els pot ser enriquidora. No tenim por, però sí molta cautela.

Quins mecanismes de recurs us queden?
—En deu dies tenim la possibilitat de presentar un recurs davant la sala de l’Audiència espanyola. No n’esperem res. Posteriorment, el recurs es farà al Suprem, i haurem d’esperar un any. Ací hi ha l’esperança que hi puguin posar sentit comú. Però no podem oblidar que va ser el mateix Suprem que va decidir de dur aquest cas a l’Audiència espanyola i no deixar-lo a l’Audiència de Navarra. Tornem a estar en la situació que no sabem què pot passar. La situació política, evidentment, marca molt.

Teniu esperança en els tribunals europeus?
—La majoria de persones relacionades amb el món de la judicatura ens asseguren que allà ens donaran la raó, però arribar-hi implica un recorregut de vuit anys o deu. Fins ara s’ha vist que el Tribunal Constitucional, que gestionarà aquesta tramitació, allarga i engruixeix el termini perquè el cas arribi a Europa. Al cap d’aquests vuit o deu anys, encara que ens reconeguin que els nostres fills havien de ser a casa, ja hauran pagat un càstig que no hauria d’haver pagat. És per això que demanem que els ciutadans surtin al carrer. Que cridin ben alt que això és una gran injustícia i que, a més, Altsasu pot ser qualsevol. Fem una crida als pobles de la península perquè vinguin a Pamplona el dia 16 i que, juntament amb Altsasu Gurasoak, mostrin la gran ràbia amb aquesta idea que això no és justícia i que no ho admetrem.

Com que no seran condemnats per terrorisme, canviarà el seu règim penitenciari?
—La justificació per a mantenir el règim FIES era que eren empresonats per un delicte de terrorisme. Ara se suposa que no l’haurien d’aplicar, però ja ens han advertit que el FIES té un caràcter ideològic i que dependrà d’Institucions Penitenciàries. Així doncs, poden continuar amb aquest règim malgrat que siguin ‘presos comuns’.

I hi ha cap possibilitat d’acostar-los a Navarra?
—Utilitzen la dispersió i l’allunyament per a causar més dolor. Ara que els diran que són presos comuns, els nostres fills haurien de ser a Pamplona, malgrat que nosaltres diem que on haurien de ser és al carrer. Ja han complert de sobres la pena per unes lesions mínimes. La més gran és un turmell trencat… Ja l’han complerta de sobres sense haver-se provat res.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb