La lluita de l’emblemàtica barreteria Mil per sobreviure

Fa poc més d’un any, tal com va publicar aquest diari, la propietària de la botiga de barrets Mil, al número 20 del carrer de Fontanella de Barcelona, veia perillar el futur del negoci per la pujada del lloguer que li havien anunciat els amos de l’edifici on hi ha aquest emblemàtic local que aixeca la persiana d’ençà de l’any 1917. “Farem tant com puguem per continuar, però patim pel mateix problema que hem patit sempre: el preu del lloguer”, deia aleshores Núria Arnau Roldós.

En cent sis anys, ningú no els ha ofert mai la possibilitat d’adquirir el local, que els obliga a fer front a un lloguer mensual que és ara mateix l’espasa de Dàmocles per a molts comerços històrics de la ciutat. En el seu cas, 9.000 euros i una pujada del 12% cada any, un lloguer que els escanya prou per haver vist trontollar la continuïtat del negoci. Ara, però, “sembla que els propietaris sí que mostren voluntat de moderar el preu, i crec que podrem arribar a un acord”, explica aquests dies la mestressa de l’emblemàtica barreteria Mil de Fontanella.

Veient-les venir, fa cinc anys, va agafar un local de lloguer més assequible a l’estret i ombrívol carrer de les Moles, una petita travessia que va de Fontanella al carrer Comtal. Allà, Núria Arnau hi ha muntat, amb el seu fill Sergi, que és la cinquena generació d’aquest negoci familiar, el taller de confecció de barrets que abans tenia concentrat en un petit espai a la rebotiga de Fontanella. Ara, en molts més metres d’espai, la mestressa ha recuperat l’activitat que més li agrada: fer ella mateixa el disseny i confecció dels seus articles per al cap. Fan gorres, boines, barrets de fantasia per a cerimònies i per al món escènic, i adornaments de cap, com ara turbants i diademes.

Produir allò que coneixen bé i que han venut tota la vida va ser la pensada de la família en veure que potser haurien de tancar la botiga de Fontanella. De moment, la salven, i amb el seu nom, Mil, han esdevingut productors amb marca pròpia. Alguns dels seus barrets varen sortir a passejar el passat diumenge 16 d’abril pels carrers de Barcelona en la 19a Passejada amb barret, una iniciativa que es fa també en altres ciutats d’Europa i que promou l’ús d’aquest article que en la nostra cultura, en certes èpoques i classes socials i, sobretot, al cap dels homes, ha tingut un ús més habitual.

La protecció dels raigs solars ha fet que, si més no a l’estiu, es vegin com més va més gorres i barrets pels carrers de ciutats com Barcelona. Però a la barreteria Mil no hi ha faltat mai la clientela, gent que sap que hi trobarà allò que buscava, i fet amb molta qualitat. També el públic estranger ho ha anat descobrint. “A les dones asiàtiques, les nostres boines els agraden molt”, precisa Arnau.

Una vegada va haver optat per la fabricació, com a contrafort de la incertesa de continuar amb la botiga de Fontanella, es va formar a l’Escola de la Dona. “Em varen ensenyar moltes coses de complements, cinturons i flors”, comenta.

Núria Arnau era ben petita quan ja traginava robes, feltres, vetes i fils per terra als espais de la casa on vivia amb els pares i avis, que tenien el taller de confecció de gorres i barrets al domicili familiar. “Vaig perdre una cua de cavall al motor de la màquina de cosir que feia servir la meva mare”, recorda. “Teníem tres màquines de cosir, un taulell i un prestatge sempre plens de teixits. Ocupaven el menjador, una habitació i la sala d’estar. El pare feia el patronatge per a fer gorres, l’avi les tallava i la mare les cosia. Cadascú tenia el seu rol en cadena a casa nostra”, explica. I, alhora, venien barrets a la botiga de les marques internacionals més bones, i també fetes aquí. En venien i n’arreglaven. “Als inicis, a Barcelona hi havia molts fabricants, sobretot de barret d’home”, diu.

Núria Arnau va començar a cosir de ben petita. Amb retalls de la roba de les gorres feia vestits per a les seves nines, i diu: “Com més consciència, més habilitats vaig anar adquirint”. “Els fills de botiguers fem com s’explica a L’auca del senyor Esteve. El dia que teníem festa a l’escola, primer anàvem a jugar i després a ajudar a la botiga. Mentre els pares feien caixa, els germans fèiem un partit de futbol amb una pilota de paper”, rememora.

El 83, un any després de casar-se, ja es va posar “de debò” –puntualitza– a atendre a la botiga, al final de la qual tenia taller i magatzem. “Sempre m’ha agradat molt comprar i triar els articles per a vendre, i anar a fires a París, Itàlia, Düsseldorf o Londres, fins que el Brexit ho ha fet més complicat”, explica. Sap bé on hi ha els millors materials per a fer barrets: Anglaterra i Austràlia. També els països on produeixen i llueixen més barrets i gorres de tota mena, que són els xinesos, nord-americans, francesos, holandesos, anglesos i russos. Gràcies a la globalització, afirma, li és molt fàcil localitzar materials de tots aquests llocs per a la seva fabricació al centre de Barcelona.

Al carrer de Moles, Núria Arnau i el seu fill tenen de veïns altres comerços que hi han estat traslladats de carrers més grans, pacificats només per a vianants i més comercials, per on passa molta més gent, com la Merceria Santa Ana, que havia estat sempre al Portal de l’Àngel.

Són comerços històrics, singulars i irrepetibles, perquè han estat portats de generació en generació, en aquest cas durant cinc generacions, des del besavi d’Arnau i fins al seu fill Sergi. El besavi va obrir una primera botiga al carrer de l’Hospital, al costat de l’antic Hospital de la Santa Creu. Era l’any 1856. “Tenim albarans d’aquella època”, explica. I, tot i que la primera constància del registre del negoci a la Cambra de Comerç de Barcelona és del 1856, en escrits que guardava el pare de la Núria, la família sap que el 1812 ja es dedicaven al negoci dels barrets.

Quan viatja, diu que sempre visita les botigues de barrets que tenen més història. “Fa més de trenta anys que vaig anar a Londres i vaig buscar la barreteria Lock&Co Hatters i em va sorprendre, perquè estava tota deixada, amb l’aparador ple de pols, perquè aleshores no donaven gaire importància a un negoci vell com aquest, que és potser del segle XV. Però ara fa poc que hi vaig tornar i li han fet una rentada d’imatge impressionant”, comenta.

I lamenta que al centre de Barcelona també es vagi veient com aparadors que sempre havien vestit molt els carrers desapareixen o es malmeten. “Abans el botiguer sortia a escombrar la vorera i tenia molta cura que l’aparador fes patxoca. Els comerços cuidàvem la imatge del comerç i del carrer”, recorda. “A mi ara em preocupa moltíssim que les botigues històriques hagin de tancar i als seus locals s’obrin tants negocis impersonals, molts se’ls queden paquistanesos per obrir-hi un súper o una botiga de souvenirs, o alguns altres per a vendre cànnabis. Paguen el que volen, i ja se sap, es lloguen al millor postor. No hi ha cap protecció.”

D’aquesta manera, els lloguers van esborrant de mica en mica el passat, històries del comerç de la ciutat que es van apagant, si més no, en els carrers més comercials. Com diu Arnau, “va tot lligat, com més comercial és el carrer, més cars són els lloguers, i només poden pagar-los multinacionals”.

Passa igual amb els habitatges. Arnau s’ha vist afectada també per l’expulsió de veïns de tota la vida al centre de la ciutat per l’augment dels preus de lloguer. Després d’haver viscut cinquanta-set anys al centre de Barcelona, se’n va haver d’anar a viure fora de la ciutat. “Teníem una torre d’estiueig, a Collbató, i allà vaig anar, amb la idea de venir amb tren cada dia a treballar, cosa que no he pogut fer”, lamenta. I s’explica: “No puc confiar en Renfe per arribar cada dia a l’hora, no sé mai si arribaré, i m’encantaria venir amb tren. Serien quaranta minuts per a escoltar música o llegir, però sóc responsable d’un negoci i no tinc la certesa d’arribar puntual sempre. M’he hagut de canviar el cotxe per poder venir a treballar a Barcelona. I això també ho hem notat els comerciants del centre. Abans tots dèiem que els caps de setmana les comarques ens visitaven, però la gent de fora ara ja no ho té tan fàcil per venir.”