Bar Bocata, el restaurant amb l’ambició de ser el lloc de trobada de la generació Z

Hi ha debat sobre quan s’estengué i popularitzà el mot “entrepà”. S’havia escampat la idea, més o menys certa, més o menys llegendària, que havia estat l’escriptor Joan Oliver, dit Pere Quart com a poeta, insigne membre de la Colla de Sabadell, qui l’havia posat en circulació. Tornat de l’exili l’any 1948, desapareguda la vella esplendor burgesa en què havia nascut –i de la qual s’havia fotut a cor què vols–, va treballar durant anys a preu fet, traduint una munió de clàssics de la literatura universal, escrivint obres de teatre i essent conscient que la policia el vigilava de prop, car no deixava de ser un roig i, especialment, un separatista perillós. A més, com confessava al seu amic i company d’exili Xavier Benguerel, l’obsedia l’evidència que el català es parlava pitjor que mai. Per exemple, s’havia fet corrent de parlar del “bocadillo”, a l’hora de demanar un sandvitx, la invenció del cuiner de John Montagu, IV comte de Sandwich, per a fer compatible la gana amb la passió pel joc de les cartes del seu senyor, considerat irònicament la millor contribució de la Gran Bretanya a la gastronomia internacional. L’escriptor Carles Soldevila, que no solament va veure i viure el pas de la llum de gas a la llum elèctrica, escriu a les seves memòries –precisament anomenades així– l’impacte d’aquella nova menja: “El sandvitx –invenció d’un lord d’aquest nom– ha estat el filaberquí que ha començat a foradar el mur de les tradicions gastronòmiques. Ha avesat els barcelonins a menjar a peu dret, al carrer, al teatre, a qualsevol hora i en qualsevol circumstància, infringint una colla de regles que els nostres avis tenien per sagrades. Potser per això aquells primers sandvitxos ens varen fer tanta il·lusió; tenien en el fons del fons un regust de fruita prohibida.”

De l’entrepà al Bocata

Resulta, doncs, que Pere Quart va rebre el premi Ausiàs March del 1959 per Vacances pagades, i hagué d’anar a recollir el guardó –i les pessetes que l’acompanyaven. Viatjà a Gandia amb el poeta José Agustín Goytisolo, amb el cotxe d’aquest. Els acompanyaven sengles esposes. De manera que s’aturen en un bar i, en demanar un sandvitx, la mestressa els digué “Aixina, què hi voldran entre pans?”, una expressió tan genuïna i autèntica, que Oliver prengué i popularitzà, i s’arribà a creure el pare d’aquell terme que avui recullen tots els diccionaris. La qüestió és que, segons que sembla, l’ús del terme ja era arrelat al País Valencià i, fins i tot, l’havien fet servir abans escriptors del Principat com Manuel de Pedrolo o Jordi Sarsanedas. Fos com fos, el mot “entrepà”, que va entusiasmar l’Oliver, va fer fortuna per designar allò que en altres contrades en deien “badall”, “clotxa”, “cantell”, “pa i mescla” o “rua”. Qualsevol cosa posada entre dues llesques o un crostó de pa, i que serveix d’àpat ràpid. El bocadillo, però, mai no fou del tot desterrat –com sí que anàrem polint el “sello”, el “busson”, la “bassura”, etc.– i, sobretot, s’ha fet un lloc un mot castellà amb una història també ben curiosa: el “bocata”. Una paraula que també sembla tenir pare, en aquest cas el dibuixant madrileny Antonio Fraguas de Pablo, Forges, fill de gallec i catalana, que va posar en circulació el terme en un dels seus coneguts dibuixos a la premsa.

Sigui com sigui, Bar Bocata precisament és el nom que va suggerir un amic comú a Quim Crespo i Oriol Fernández Massaneda, dos banyolins de 33 i 34 anys respectivament, per a l’establiment que van obrir el gener de l’any 2024. Inquiets, amb el neguit de fer coses, i amb experiència, tant a l’hoteleria com al màrqueting, amics des que anaven plegats a la llar d’infants, estaven decidits a obrir un local a Barcelona. Havien temptejat el terreny a la Costa Brava, amb una guingueta de temporada, però estaven determinats a provar sort al cap i casal. Per a aconseguir-ho, van visitar més de cent locals, van obrir unes quantes negociacions, però un pressupost que no s’acabava d’ajustar al nivell de les seves il·lusions els impedia d’acomplir el seu somni. Fins que van trobar el local de la Travessera de Gràcia número 86, entre el carrer de Balmes i la Via Augusta, on ja hi havia hagut algun altre bar que no havia acabat de rutllar. Per al disseny es van posar en mans d’Oriol Gallart, que es va encarregar de donar personalitat a un espai de dos ambients, amb un gran taulell que li dóna el caràcter desimbolt, caòtic, alegre, elegant i inclusiu que els seus impulsors li han volgut imprimir, i que simbolitza el quadre de Marc Coderch que presideix la sala.

Els Quatre Gats de la nova generació de creadors de contingut en català

Però l’ambició inicial no era tan sols d’obrir un bar-restaurant, com van aconseguir el gener del 2024, sinó també ajudar a crear un teixit amb el món social i cultural de la ciutat. Fer el paper que havien fet alguns establiments rutilants de la ciutat, aplegant artistes, escriptors, creadors i gent que marca tendència: dels Quatre Gats, obert per Pere Romeu –que va voler traslladar a la ciutat l’esperit dels locals parisencs com Le Chat Noir, i que va convertir el cafè del carrer de Montsió en el gresol del modernisme, l’avantguarda i la bohèmia de la ciutat– al Bar Universal, al carrer de Marià Cubí –on l’any 1984 l’editorial Quaderns Crema va celebrar els primers cinc anys, i un nonagenari J. V. Foix, un dels autors de la casa més estimats per Jaume Vallcorba, va prendre la paraula per proclamar “Visca el brogit i el ball!”. El mateix desig, fer brogit, que mou l’Oriol i en Quim, que no tenen cap mirament a proclamar-se desacomplexadament independentistes i del Barça, lluny del prudent apoliticisme del gremi. La seva passió culer la traslladen a les vetllades de futbol i bona teca que organitzen en un altre espai, i on es diu que assisteix sovint la cantant Mushkaa, que ha arrossegat la seva coneguda família al restaurant. De fet, no és pas l’únic vincle amb el món dels famosos i el futbol del Bar Bocata, que, com explicava el Que no surti d’aquí fa setmanes, també havia acollit la parella formada per l’ex-defensa del Barça Gerard Piqué i Clara Chía. Juliana Canet mateix, una de les tres conductores del programa, també n’és habitual, i va celebrar el seu darrer aniversari en aquest local, punt de trobada del qui és qui de la generació Z catalana. De Can Putades als Socis.

Però, més enllà d’aquest espai de trobada d’influenciadors, periodistes, comunicadors, músics i esportistes, Bar Bocata s’ha fet un lloc gràcies a la seva proposta gastronòmica. La distingida Guia Macarfi ja l’ha anomenat el “place to be” de la ciutat. La cuina és el territori del tercer soci del restaurant, el cuiner Lucas Urmeneta, de la mateixa generació que els seus impulsors, i amb experiència en uns quants restaurants del país. El plat estrella del Bar Bocata és el pinxo de truita de patates i ceba, un plat familiar d’origen i aparença senzilla, però que, com més va, més presideix els menús dels restaurants. De la barra en surten cada dia desenes de racions. Però no solament de truita viu l’home, sinó que també ofereixen plats cridats a ser llegendaris, com els macarrons, el cap i pota o la truita oberta de bacallà, que rivalitza directament amb la de patates en les preferències de la clientela, o l’entrepà de botifarra banyolina DosErres. Obrint de dos quarts de nou fins a dos quarts d’una, del primer cafè fins a la darrera copa de vi, a migdia el Bocata també ofereix un plat del dia que inclou un plat complet de cullera arrelat a la tradició catalana, amb pa, beguda i postres, per 15,50 euros, que varia cada dia, amb macarrons cada dilluns i canelons el divendres. Per sopar, cal reserva, sovint amb setmanes a l’avançada. Tot un succés per a un establiment que no arriba a l’any i mig. Un èxit, però, que no impedeix als dos amics impulsors de cavil·lar nous projectes. Ara per ara, no en deixen anar ni una paraula.