Anna Punsoda.

La periodista Anna Punsoda (Barcelona, 1985), llicenciada en filosofia per la UB, traductora d’alemany, docent i promotora cultural a l’Ateneu Barcelonès i al CCCB, entre més, s’estrena com a novel·lista amb Els llits dels altres, que publica l’editorial Amsterdam, tot i que ja havia debutat en la ficció amb el conte El traster, publicat a la Biblioteca del Núvol. A Els llits dels altres la Claustre atura el cotxe en una fonda de carretera de l’antiga Nacional. La visita a la mare l’ha deixada rebregada i necessita calmar-se. Darrere la barra, l’atén una antiga coneguda amb un passat tèrbol i un germà que es va penjar quan anaven juntes a escola. ‘Encara no t’agrada res?’, li demana d’entrada. ‘Ara ja menjo de tot’, respon ella. A fora ja és fosc, i les confidències de tota una vida encendran la nit a fogonades.

El llibre, destacat amb el premi Roc Boronat 2018, arribarà aquesta setmana entrant a les llibreries. Podeu llegir-ne el primer capítol.

L’editor d’Amsterdam, Miquel Adam, ens parla amb entusiasme d’aquesta opera prima:

«Quan l’Anna Punsoda va enviar-nos el text definitiu d’Els llits dels altres vaig fixar-me que havia introduït una citació que no s’havia contemplat en les versions de treball anteriors. La vaig llegir i em vaig posar a riure –collons, la Punsoda!–, però el cert és que també podria haver arrencat a plorar. La podreu llegir, la citació, en el capítol que us proposem avui.

Ara que aquesta novel·la és a punt de deixar de pertànyer a la seva autora per pertànyer als lectors, i a l’editor li toca embolicar-se amb la capa, llançar una granada de fum i desaparèixer de l’escena, torno a pensar en aquesta citació d’apertura i m’adono que és una genialitat i una mostra de generositat per part de l’autora, que ens regala un salvavides al qual ens haurem d’aferrar diverses vegades al llarg de la novel·la per no abandonar-nos en la intempèrie que ha de venir, per no oblidar-nos que darrere la fragilitat de la Claustre –protagonista absoluta d’Els llits dels altres– s’amaga una indestructible determinació de viure.

Però això que dic no és exacte.

No és ben bé una ‘determinació’ de viure. Potser seria millor parlar d’un ‘instint’ de viure. O encara més: darrere la Claustre s’amaga, en tota la novel·la, una cerca, un reaprendre l’instint de viure que de ben petita i de diverses maneres li ha estat arrabassat. És un aprenentatge solitari que porta la Claustre a entregar-se a un tristíssim instint de mort, a un deixar-se arrossegar per la part més sòrdida de l’existència com un cos exhaust s’entrega a l’embat de les onades en una platja deserta.

I la Punsoda ens amaga i ens ensenya el que li plau, d’aquest llarg procés en la vida de la Claustre. Quan ensenya, ho ensenya tot. Implacable, et fa arrossegar pel fang pel qual abans s’ha arrossegat la Claustre. Quan amaga, potser fa més patent el dolor, més fondo el forat, o bé t’enlaira als confins d’una tendresa que no es pot expressar amb paraules.

El talent de Punsoda per penetrar en l’univers cruel i innocent dels infants; la manera de dir sense dir; la sensibilitat envers la pobresa i els perdedors de la vida; la intel·ligència aguda, el talent per la sentència, l’humor negre, el sarcasme i un endimoniat refulgir en l’obscuritat, em fa pensar en tres o quatre autores que tinc a dalt de tot en el meu santoral, però que no citaré aquí perquè diuen que és lleig i que porta mala sort. I perquè seria injust amb ella: Anna Punsoda brilla amb llum pròpia. I més que brillarà. No és cap predicció, això, no és cap bon desig. És una veritat com un temple. Un dels privilegis de ser editor és que et permet constatar les obvietats abans que ningú i et pots fer passar per savi. La Punsoda ha vingut per a quedar-se. Quin món meravellós!»

Miquel Adam, editor

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb