Així hem avaluat els alumnes noruecs

  • La clau de tot plegat és que no es té en compte l’esforç, ni el treball durant l’any, ni les intencions ni la situació personal, sinó només el rendiment durant aquells trenta minuts

VilaWeb

Ahir dijous vam cloure el curs 2022-23 a Noruega, el retorn a la normalitat després de tres anys pandèmics. Cada centre educatiu té alguna tradició de l’últim dia, i al meu institut de batxillerat fem un acte a les deu del matí per als alumnes de primer i segon (els de tercer, perquè aquí fan un any més, ja van plegar fa una setmana), i a les dotze els mestres dinem. Hi ha un discurs del director, parlaments per a celebrar els companys que es jubilen o canvien d’escola, es reparteixen flors i regals, i tot plegat s’amaneix amb una gran taula de pastissos per a compensar l’esgotament general. Després de desitjar-nos un god sommer (‘bon estiu’) comencem les vacances. Com que el clima ens ho permet, els alumnes tornaran a classe el dijous 17 d’agost, nosaltres uns quants dies abans.

L’última setmana del curs l’hem dedicada als exàmens orals, que són una de les grans diferències amb el model escolar català, i avui he decidit explicar-vos com els fem, sobretot per si algú del departament vol inspirar-s’hi (ja sé que no passarà). A Noruega un eksamen és una avaluació feta per un docent extern al centre, i és una nota a banda que s’afegeix a l’expedient acadèmic. Els exàmens escrits funcionen de manera semblant a la selectivitat: són iguals a tot el país, i corregits per un grup de professors. Els orals, en canvi, són locals.

Els alumnes tenen els primers exàmens l’últim any de la secundària obligatòria. Sempre n’hi ha dos, un d’escrit, que pot ser de noruec, anglès o matemàtiques, i un d’oral, d’una de les altres matèries que han cursat. El resultat és important, perquè aquí al batxillerat s’hi entra per nota, i si bé tothom té plaça garantida en els estudis genèrics (ciències i lletres), les altres línies com l’artística i l’esportiva tenen força competència. Els altres exàmens són al batxillerat, un a segon i quatre a tercer (dels quals tres són escrits i l’últim oral). La pressió en aquest nivell encara és més gran, perquè l’única manera d’obtenir el títol és aprovar totes les assignatures, i amb un sol suspès ja no és possible graduar-se. I atenció: si suspens un examen l’assignatura queda suspesa encara que el professor te l’hagi aprovada (a l’inrevés també passa). Com que tampoc no es permet la repetició de curs, dos cops l’any hi ha exàmens especials per mirar de superar el curs o d’apujar nota.

El funcionament dels exàmens orals és força estricte, i us animo a pensar com ho hauríeu entomat quan éreu joves, o què farien els vostres fills, nebots, fillols, etcètera. Els candidats es reuneixen a l’institut quaranta-vuit hores abans, i la direcció els anuncia quina assignatura els ha tocat (la selecció és a l’atzar). Cada grup, normalment de set alumnes, parla amb el professor, que els dóna uns criteris bàsics de com preparar-se. Al cap de vint-i-quatre hores els candidats tornen al centre i reben l’exercici, un tema força ampli que hauran de desenvolupar. L’examen dura mitja hora: deu minuts per a respondre l’exercici i vint de dedicats a la defensa de la presentació i a preguntes de la resta del temari.

Davant l’alumne hi ha dos professors, el que ha impartit l’assignatura durant el curs i un d’extern, d’un altre institut. I és aquest segon qui decideix la nota. En acabat, els dos docents parlen, discuteixen criteris, a vegades hi ha negociacions molt dures, però el que ve de fora té sempre l’última paraula, i és inapel·lable. És clar, tots els professors fem els dos papers i sempre mirem de ser justos i objectius –de moment no m’he trobat mai cap cas de crueltat o incompetència. La clau de tot plegat és que no es té en compte l’esforç, ni el treball durant l’any, ni les intencions ni la situació personal, sinó només el rendiment durant aquells trenta minuts. Per als mestres aquest examen també té uns quants al·licients. Quan som els examinadors externs coneixem companys de professió i la realitat d’unes altres escoles (i es paga a banda); i quan ve algú a avaluar els nostres estudiants tenim una visió de fora que ens ajuda a corregir mancances per al curs següent, o ens dóna la satisfacció d’una bona feina si els resultats han estat els esperats.

Aquí al nord tenim la nostra ració d’experts educatius que proclamen que caldria suprimir els orals, perquè són una pressió massa gran per als joves actuals i l’experiència pot ser traumàtica. I és cert, aquell dia hi sol haver llàgrimes, salts d’alegria i més d’un que s’enfada, però la vida que vindrà també serà així. Per sort, de moment ni els governs de dretes ni d’esquerres no fan gaire cas d’aquests gurus. Ara bé, allò més important d’aquest examen és que condiciona el sistema educatiu sencer, que va molt més orientat a l’expressió oral. Des de ben petits els alumnes aprenen a parlar davant el grup, a respondre preguntes, a defensar allò que han dit, unes aptituds que seran molt importants quan siguin adults i que beneficien tota la societat. Vist de Catalunya estant, on les deficiències comunicatives de la població són enormes, cal valorar-ho.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor