Els catalans no sabem parlar en públic

Vet aquí un problema que tenim a Catalunya: molt poca gent sap parlar en públic

Josep Sala i Cullell
12.10.2022 - 21:40
Actualització: 12.10.2022 - 22:43
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Divendres passat vaig assistir a la inauguració al centre Bòlit de Girona de l’exposició “Els desconeguts de sempre”, sobre els personatges singulars, excèntrics i feréstecs que veiem de reüll als pobles i ciutats. Durant l’acte, hi va haver els inevitables parlaments, i per sort els dos comissaris, Julià Guillamon i Adrià Pujol, ho van resoldre de manera breu i eficaç. A continuació, però, hi va haver tota la corrua de notables i autoritats, que ens van delectar amb el repertori habitual de deficiències comunicatives: un que s’allargassava amb anècdotes que no venien a tomb, l’altre que va regar el públic amb un farcit de tòpics escardalencs, el de més enllà que no sabia lligar dues subordinades.

Tot plegat em va recordar la concentració del Primer d’Octubre a l’Arc de Triomf, que vaig seguir des de la distància. Tants anys de procés i encara no s’ha entès que els micròfons serveixen per a no haver d’esgargamellar-se, que les ganes d’acaparar protagonisme són de mal dissimular, i que repetir les mateixes consignes gastades no serveix de res. Tanmateix, el moment més interessant va ser la xiulada (legítima, és clar) que va rebre la presidenta Carme Forcadell. Davant aquesta situació, algú que dominés l’oratòria hauria sabut deixar de banda el discurs pre-cuinat, reptar l’audiència hostil amb idees noves, i qui sap si ficar-se-la a la butxaca. Però li van faltar eines, i l’escena va ser trista.

Vet aquí un problema que tenim a Catalunya: molt poca gent sap parlar en públic. Les converses de sobretaula i de bar no són cap esforç, però en una situació més formal surten els nervis, els dubtes i les tares expressives. A vegades sembla que cal tenir-hi una traça innata, però l’oratòria és una tècnica que es pot aprendre a l’escola: presentar les idees de manera clara i concisa, i sense repetir-les; adaptar el to i el contingut del discurs a l’interlocutor; modular la veu i repartir les pauses i els moments d’èmfasi, per evitar la monotonia; evitar les digressions llargues i els arguments que no vénen a tomb; treballar la dicció.

El sistema educatiu no ens va donar mai aquestes eines, i avui en patim les conseqüències per a la democràcia. Les reunions de veïns són una tortura, les assemblees polítiques no funcionen i els processos de participació ciutadana s’encallen malgrat l’entusiasme minvant dels tècnics. La pèrdua de temps a les reunions és ingent. Les classes magistrals, un recurs pedagògic fabulós, tenen mala fama per les limitacions de molts professors. L’escassetat de talent comunicatiu explica en part l’existència d’una casta tertuliana, perquè és lògic que els mitjans triïn aquells que saben enfilar quatre frases i debatre amb els oponents, encara que llavors diguin una poca-soltada rere l’altra (per això és fàcil detectar els tertulians per quota: són els que no saben parlar). Quan es demana que als programes hi haurien de sortir més experts, sovint s’oblida que la majoria farien adormir un cocaïnòman, i d’aquí ve que durant la pandèmia tinguéssim els mateixos dos o tres metges a tot arreu. Fins i tot els nostres polítics, amb poques excepcions, tenen una capacitat comunicativa molt mediocre, i no sé qui els ha venut que la convicció es guanya executant uns moviments mecànics amb les mans, perquè això només els fa assemblar a en C-3PO.

Detectat el problema, com ho podem millorar? A curt termini depenem de la bona voluntat de tothom i de les ganes d’aprendre’n (i en el cas de la política, d’uns millors assessors), però hi ha una proposta senzilla i efectiva. Com passa a Itàlia i a molts altres països, una de les proves de la selectivitat hauria de ser oral, amb la presentació d’un exercici, la defensa i el debat dels resultats i una conversa sobre els altres apartats del pla d’estudis. Això obligaria a reforçar aquestes competències durant tota la secundària, i així potser al cap d’una generació tindríem més ciutadans capaços de saber parlar, i tots plegats podríem anar a actes polítics i culturals sense l’expectativa de l’avorriment i de la vergonya aliena.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes