Una altra exposició a Barcelona demostra que disposar de bones obres no és suficient perquè sigui bona: cal que el muntatge les presenti de manera que confirmi la proposta motriu de l’exposició i, encara més important, que aquesta proposta sigui estimulant, una aportació a la mirada de l’espectador i dels estudiosos. Exposar Matisse (1869-1954) sempre funciona, però això, avui, no seria exactament una exposició decent sinó una exhibició més del sempre profitós capitalisme cultural de munyir la vaca dels noms consagrats. “Chez Matisse” és una altra cosa, des del seu mateix títol, Can Matisse.

Aquesta altra cosa que la fa una bona exposició –i no una mostra de masses i prou– són les relacions que afirma i confirma de l’obra del mestre canònic del color amb artistes coetanis que no se li solen associar –la russa Natàlia Gontxarova, la francesa Françoise Gilot, el txec František Kupka, el neerlandès Kees van Dongen, el suís Le Corbusier, entre més– i, en el conjunt d’aquests coetanis i de manera especial, la pintora berberoalgeriana autodidacta Baya (Fatma Haddad). Baya va començar a pintar a setze anys a mitjan dècada dels 40 passats. Motius ornamentals que despleguen figures femenines, no pas precisament com les odalisques matissianes i de la tradició francesa, instruments musicals i animals híbrids sobre grans papers acolorits. Com Matisse feia en els seus últims anys, els seus retallables gloriosos. Poc després, el galerista Aimé Maeght l’exposava a la seva galeria de París, que havia inaugurat el 1945, just després de la guerra, amb una exposició de Matisse. Baya també va treballar amb Picasso, al taller de ceràmica.

No s’acaba aquí la proposta de la curadora, Aurélie Verdier, que l’estén a artistes que no van coincidir en vida amb M i que sovint no podríem associar als seus colors i figuracions: els poc coloristes Barnett Newman i Anna-Eva Bergman o els poc figuratius Raymond Hains, per exemple. El muntatge, en un espai no sempre dúctil com és l’ala que ocupa a CaixaFòrum, aconsegueix el propòsit inicial de la curadora eliminant els eterns plafons i deixant a la vista, com en una casa, cambres i finestres per les quals obrir-se a les relacions proposades. El motiu general no és altre que deixar de parlar d’influències en art i començar a parlar d’art hospitalari.

Què ve a ser, aquest art hospitalari, d’acollida, de portes obertes? La curadora, conservadora d’art modern del museu ídem del Centre Pompidou (ara tancat per obres), exposa així la hipòtesi de l’exposició: “El nom de l’artista és un espai per habitar i l’obra es comprèn tant en la seva dimensió històrica passada com en el nostre temps present, mitjançant un recomençar perpetu.” No es pot deixar de banda el passat com promouen els llestos postmoderns aviciats del tot s’hi val perquè ho dic jo, però tampoc fer-ne un cànon impassible. Avui compten les connexions, tant les imprevistes com les de l’inconscient, tant les que succeeixen al mateix temps sense que els artistes es coneguin com les que queden en la memòria involuntària dels artistes posteriors i l’obra les reconeix, tant dels autodidactes com dels que no.

És un planteig altament estimulant per als amants de l’art i les històries de l’art que cadascú ens confeccionem segons el que hem vist, ens ha emocionat, per on hem viatjat amb els ulls de l’art: “La metàfora d’un lloc, Can Matisse, que [només] aparentment prescindeix de la cronologia, resulta més suggeridora i profundament actual que el plantejament de les influències com a trajectes unívocs.” D’aquí ve que calgui repensar la no-atenció a les dones artistes i posar en qüestió una història de l’art de centre únic, dues exigències avui essencials, ho sabem, però calia donar nom a la cosa: l’art és hospitalari o no és. Les dues exigències les compleix “Chez Matisse”, una exposició que, com la de Godard a la Virreina justament sobre la fraternitat de les metàfores, és per veure i sorprendre’s més d’un cop. Oberts a les múltiples propostes de totes dues exposicions sobre la mirada com a font hospitalària de coneixement del món i del propi coneixement, perquè, com M deia, “l’essència de l’art modern és formar part de la nostra vida”.