Una exposició ben feta no es veu cada dia, i la dedicada al cineasta i home de cultura Jean-Luc Godard (1930-2022), a la Virreina, és bona bona. Afirma els principis de l’ofici. No és les obres que ensenya, una exposició, sinó si estan ben triades i sobretot com ho fa, com representa allò que diu que vol dir. El muntatge en suma, i aquesta està molt ben muntada, la que més de les que he vist darrerament. La més difícil de muntar, també, un desafiament. De perspectiva sòlida sobre el tema i la que millor acorda la idea motriu del curador amb els continguts i com són mostrats al visitant. La Virreina no és un espai expositiu còmode, és un vell palau de passadissos i cambres. El muntatge ha sabut imbricar aquest espai irrisòriament decadent amb la serpentejant i moderníssima obra de Godard. Una exposició és una trobada, i aquí entres des del primer moment en el misteri del cine i la història des de l’arrel.

No és gens senzill, exposar una obra polièdrica, irreverent i esmunyedissa, intel·ligentíssima, fragmentària, que no tem el ridícul ni l’escepticisme descregut, de volada cultural sense complexos, d’una mirada que ho vol veure tot, provocadora, com la d’aquest artista de les contradiccions i passions contemporànies. Mèrit de Manuel Asín, el curador, un crític i programador cinematogràfic de dilatada i comprovada experiència. Com a godardiana a voltes reticent i no sempre fidel, em plau dir que m’ha reconciliat del tot amb el mestre.

En les quinze sales que ocupa no n’hi ha cap de baldera, són totes estimulants, sense clixés, ni el recorregut tapa l’obra amb consideracions curatorials dominants a les parets, ni el visitant perd el fil conductor. Tot és a favor de la comunicació d’un Godard enamorat que transmet un cop i un altre la devoció sagrada i alhora laica per les imatges, per tota mena d’imatges, per la seva “fraternitat”, com amb encert ens ha deixat dit. Imatges que el cine ha fet presents, per sempre, per més que, com també ens ha deixat dit, en les seves derivades industrials el cine n’hagi tapat tantes, de coses, d’imatges, d’al·legories, de metàfores sensibles, de vida.

Les exposicions es programen i es preparen amb temps, i aquesta, que té per centre i argument la guerra, el tema potser major del cineasta, es devia decidir amb la d’Ucraïna, que continua. Va començar a prendre cos amb la de Gaza, a Palestina, referent continuat i profètic dels últims anys de G. Ara que tenim en les pantalles la del Llevant, les seves meditacions persistents sobre la història del segle XX i la capacitat de les imatges de recollir, alterar, mostrar, amagar la història, revelar-la, són imatges vives, del tot vives.

Ho ha fet des del principi. El primer film, un curt, el va rodar amb el veterà operador suís Adrien Porchet, que havia format part de la cenetista Columna Durruti i al front d’Aragó va fer uns quants reportatges, un d’ells, La toma de Siétamo, que gairebé li costa la vida. Decisiu encara més seria Raoul Coutard, fotògraf a la guerra d’Indoxina, que faria amb Godard setze films. El primer, À bout de souffle: “Filma’l com un documental”, li va dir.

Miro i apunto coses. “Es descobreix només un cop, la guerra; la vida, molts cops.” “Simone Weil quan els alemanys entren a París: ‘Un gran dia per a Indoxina.’” “Vivíem sense passat, i l’home de l’avinguda Messine [Henri Langlois, fundador i ànima de la Cinemathèque] ens el va donar, en plena guerra d’Indoxina.” “Quan tens por de perdre el teu lloc, comença el feixisme.” Un no parar, perquè G no calla i totes les seves frases ressonen. Tenim passat gràcies a l’ull del cine, el cine que cal salvar i sobretot qüestionar, com no para de fer al llarg de l’exposició.

Parla i parla, però, adverteix un dels texts de sala, ben fets, és un lletraferit que proposa malfiar-se de la lletra impresa. Una advertència important, que l’exposició corrobora. L’alfabet ha donat l’art literari, i les lleis, les normes, la disciplina. La imatge és insubmisa, proclama G: “Una imatge és una cosa pacífica. Una imatge de la Mare de Déu amb el seu fill damunt un ase no crida a la guerra, és la seva interpretació en un text el que menarà a la guerra i farà que els soldats de Luter estripin quadres de Rafael. Estic convençut que la imatge permet parlar menys i dir més.” És veritat.

La Virreina tanca així el temps de Valentín Roma. Dos mandats que han nodrit el context cultural, amb poc pressupost i moltes ganes. Ha fet del cine un motiu de reflexió, amb exposicions que l’han expandit, començant per l’obra d’Alexander Kluge, el cineasta pare del “nou cine alemany” dels seixanta, mort el 25 de març sense que l’hàgim recordat. Després d’exposar el de Marguerite Duras, John Berger, Chantal Ackerman, la vietnamita Trinh T. Minh-ha, Antonioni, l’afrocubana Sara Gómez i més, clou un encertat cicle a la Rambla, ara aclaparada per unes obres que li hauria encantat de rodar a G, amant de les coses atropellades en el fluir de la vida urbana: en tots els seus films, els cotxes surten abonyegats i rascats.

A veure i a reveure, aquest Godard, no te l’acabes. Hi ha temps, fins al 4 d’octubre. Un regal per als enamorats de les imatges en moviment i la seva genealogia moderna. Un regal i un somriure, que Godard també és un humorista, a la Groucho Marx, pel que diu, com somriu i pel puro als llavis.