Ara digueu…

  • Israel és avui un estat sota sospita, havent portat la represàlia per la devastadora acció d’Hamàs el 7 d’octubre probablement massa lluny

Joan Ramon Resina
19.05.2024 - 21:40
Actualització: 19.05.2024 - 22:54
VilaWeb

Diuen que la fe mou muntanyes. Jesús de Nazaret, un dels filòsofs més potents que ha conegut la humanitat, predicava la fe com l’única força capaç de redimir els homes de l’esclavitud moral. Per al cristianisme, ser humà és haver caigut en un pou d’abjecció del qual no podem sortir pels propis mitjans, car a diferència del baró Munchausen no podem desempegar-nos del fangar estirant-nos els cabells. Els independentistes catalans ho expressen amb una metàfora igualment gràfica: la roda de l’hàmster. Podem consolar-nos pensant que ens hem refet de cada desfeta, sobrevivint a les persecucions i els exilis, com els jueus, que mentre els nazis els exterminaven a milions i la resta del món feia els ulls grossos, encara s’encoratjaven entre si dient-se: “L’any vinent, a Jerusalem.” Els catalans fa una dècada llarga que ens diem: “D’aquí a un any, independents.”

Doncs bé, els jueus són a Jerusalem malgrat que a començament del 1945 semblaven a punt de desaparèixer de tots els mapes. Hi continuen essent malgrat que el món àrab intentés destruir-los el 1948, Egipte ho tornés a intentar tancant l’estret de Tiran el 1956, i hi insistís durant la guerra dels Sis Dies juntament amb Síria i Jordània i ajudats per l’Irac, l’Aràbia Saudita, Kuwait i Algèria. A aquella guerra seguí la guerra de desgast iniciada una altra volta per Egipte amb el suport de l’URSS, Jordània i Síria, a més de l’OAP. S’allargà fins el 1970 i es tornà a encendre el 1973 amb la del Yom-Kippur, si fa no fa amb els mateixos protagonistes. I encara cal tenir en compte els conflictes constants al sud del Líban des que l’OAP s’hi traslladà el 1971, continuats per l’Hesbol·là, formació paramilitar armada i sostinguda per l’Iran.

Paradoxalment, ha estat l’èxit d’Israel a resistir l’hostilitat ambiental i complir el deure primer d’un estat, ço és protegir la vida dels ciutadans, allò que li ha fet perdre la simpatia del món occidental, barreja d’admiració per la intrepidesa d’aquell petit país nascut enmig d’un vesper i de remordiment pels prop de dos mil·lennis de persecucions, expulsions, discriminació, humiliació i finalment el més gran genocidi de la història. Un terme, genocidi, que en el seu cas no es podrà posar mai entre cometes, i que, encunyat per un jueu polonès, Raphael Lemkin, ha acabat girant-se contra ells d’una manera conceptualment abusiva, per més que ens revolti la xifra de víctimes civils a Gaza, com ens haurien de revoltar les de tots els conflictes bèl·lics.

Potser enlloc no ha estat tan sobtat el capgirament sentimental com a Catalunya. Durant dècades els catalans s’havien emmirallat en el poble jueu. Salvador Espriu l’havia emprat com a metàfora de la travessia del desert del poble català durant el franquisme. Una de les primeres coses que féu Jordi Pujol després d’obtenir la presidència fou establir relacions oficials amb Israel quan Espanya encara no en tenia. Passades dues dècades, en canviar el govern de la Generalitat, el president socialista Pasqual Maragall i l’ex-conseller en cap Josep-Lluís Carod-Rovira viatjaren a Israel el 2005, per retre homenatge a Yitzhak Rabin, un viatge que serà recordat per l’acudit del líder d’ERC de fotografiar-se cofat amb una corona d’espines en una parada de records per a turistes. El corrent de simpatia, si més no oficial, arribà al punt d’especular amb el reconeixement de la república catalana l’octubre del 2017. Puc testimoniar que, al meu entorn, les persones més informades i avinençades amb el plet català eren jueves i israelianes, i puc dir de primera mà que una de les comptades reunions del president Torra amb congressistes durant el seu viatge oficial als Estats Units es concertà per mitjà de simpatitzants jueus.

Tot això començà a anar aigua avall quan l’Ajuntament de Barcelona, sota la fèrula d’Ada Colau, rescindí l’agermanament amb Tel-Aviv i suspengué les relacions amb Israel, el febrer de l’any passat, amb un gest que podia interpretar-se en clau antiindependentista. Al setembre, Jaume Collboni intentà redreçar-ho restablint l’agermanament municipal, sols per rematar-ho al novembre trencant les relacions amb Israel precisament el dia que Hamàs lliurà el primer grup d’ostatges, tretze dones i criatures més deu tailandesos i un filipí que havien estat segrestats amb uns 230 israelians el 7 d’octubre. Collboni no trobà cap moment millor per pressionar Israel que durant aquella pausa en les hostilitats que s’estengué fins el primer de desembre. La pensada de Collboni, segons declarà llavors, era pressionar Israel en favor d’un alto-el-foc definitiu. L’alcalde no tenia en compte ni la resta d’ostatges retinguts per Hamàs ni la crueltat patida en el captiveri, particularment les dones. I passava en silenci la brutalitat amb què els havien capturat, homes i dones de totes les edats, fins criatures de dos anys, deixant un rastre de cossos cremats i mutilats, fins a mil dos-cents civils morts en una operació de terror programat.

Fa pocs dies el claustre de la Universitat de Barcelona va resoldre de trencar les relacions amb les universitats israelianes en una altra decisió de caràcter simbòlic, car a diferència de les demandes de desinversió en les manifestacions hagudes als campus americans, l’autoexclusió de la UB de l’àmbit de recerca israelià no tindria cap efecte en la valoració política del conflicte per part d’Israel. Però encara hi ha un altre equívoc en aquesta resolució, car la universitat existeix com a comunitat de saber que floreix amb l’intercanvi de coneixements i la disseminació de la ciència. No és pas una comunitat ètica en el sentit que Kant donava al terme, diferenciant-la de la comunitat política. Aquesta darrera funciona com una comunitat jurídica amb un sistema de normes públiques obligatòries, però no pot pas obligar els membres a integrar-se en una comunitat ètica, car la idea de comunitat ètica no es pot imposar mai per la força.

En vista de la finalitat per a la qual existeix, a la universitat li convé d’exercir el seu mandat a l’atzar dels conflictes en què contínuament s’embardissen els estats? Si per respondre a aquesta pregunta algú es reclama dels valors morals que legítimament acomboien el coneixement, caldrà demanar-li pels criteris amb què s’apliquen. Si la universitat es creu obligada a regular la col·laboració internacional tenint en compte els conflictes armats, amb quin arbitri triarà les institucions amb què pot mantenir relacions i les que cal vetar? El claustre de la UB ha demanat de suspendre les relacions amb les universitats russes arran dels incessants bombardejos de les ciutats d’Ucraïna? Les ha suspeses amb les universitats de la Xina per la ferotge repressió d’Hong Kong? Amb les universitats turques per l’acarnissament amb la minoria kurda? Amb l’Iran per mil i una raons? O amb les universitats americanes, en vista que els Estats Units envien ajuda militar a Israel i en són el principal i de vegades l’únic valedor a les Nacions Unides? I si em perdoneu una fiblada maliciosa, la UB ha proposat de suspendre les relacions amb les universitats espanyoles arran de la guerra bruta, el 155 i la persecució truculenta dels representants electes i centenars de persones acusades de terrorisme per exercir els drets democràtics?

Entre els crítics d’Israel n’hi ha que rebutgen tota solució que acomodi les legítimes reclamacions dels uns i dels altres. Després hi ha els que li demanen continència o fins i tot l’alto-el-foc incondicional, secundant així l’exigència d’Hamàs per a lliurar els ostatges que encara són vius. Hi ha bones raons per a indignar-se davant l’alt cost en vides, desproporcionadament palestines, d’aquesta guerra. L’extremisme de Netanyahu i dels seus governs conservadors va ajudar a preparar el polvorí, permetent que Hamàs prengués el lideratge a l’Autoritat Nacional Palestina. El seu govern ultraconservador ha encès encara més els ànims disculpant, si no convidant, els crims dels colons al Banc de l’Oest. Però hi ha raons no tan bones, com aprofitar l’onada d’indignació per a desfermar l’antisemitisme latent o fer política amb un populisme abjecte.

No hi ha cap dubte que dins el col·lectiu jueu triomfa el maximalisme de Netanyahu exigint una guerra sense quarter i excusant les morts de civils amb l’argument que són habituals a qualsevol guerra moderna. No cal dir que aquest argument, a més d’insensible, és impràctic, car en tota situació mafiosa cal tenir en compte la precaució de Don Ciccio a El Padrí. Havent assassinat Antonio Andolini, el padrone ordena matar també els fills, a fi que no puguin tornar algun dia per a venjar el pare, com s’esdevé efectivament quan Vito Corleone torna a Sicília i apunyala Don Ciccio. La moral de la història és que com més víctimes faci Netanyahu a Gaza, més garantirà el retorn de la violència a la pròxima generació i més insegura serà la vida en un Israel cada vegada més bunqueritzat.

Israel és avui un estat sota sospita, havent portat la represàlia per la devastadora acció d’Hamàs el 7 d’octubre probablement massa lluny. El temps dirà si amb aquesta operació s’haurà reforçat i consolidat la seva democràcia, que és excepcional a la regió, o s’haurà afeblit extremant les divisions internes i inflamant l’amenaça exterior. D’allò que no hi pot haver cap dubte és de la formidable fe dels jueus en ells mateixos i la fidelitat a una història d’adversitat mil·lenària que els lliga com a poble i els relliga amb una terra que, si els havia estat promesa pel seu Déu, van guanyar-se amb braó i sacrificis, com sempre s’han guanyat i defensat les terres des que el món és món.

Ara no és el millor moment per a reprendre l’emmirallament català amb el poble jueu, ni seria acceptable, però potser es pot recobrar l’exemple per via negativa assenyalant les diferències i abans de tot en intensitat de fe. Si els catalans confien que el territori els faci la feina de renovar-los la identitat en lloc de combatre ells pel territori, les muntanyes continuaran on són, sens dubte, però pot passar que un dia l’altívol Pirineu ja no reconegui el poble que nasqué entre els cingles i les valls de la carena i les batejà amb els sons d’una llengua que es marfon a més córrer entre els homes i dones de poca fe.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any