12.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 12.02.2025 - 21:52
Les urnes han parlat amb una claredat matemàtica –i les matemàtiques, com tots sabeu, són una de les coses més serioses que hi ha al món. Els afiliats al Consell de la República –els qui han votat, que som massa pocs– han decidit sense cap ombra de dubte quin candidat volen al capdavant de la institució. I no ha estat una victòria ajustada, sinó molt clara. De manera que crec que ara sobretot toca reivindicar que el nou president del Consell, Jordi Domingo, tinga l’espai que necessite per a treballar i per a portar a terme el projecte que ha defensat durant la campanya electoral.
No és tan sols una qüestió de cortesia institucional, sinó de coherència democràtica. Si creiem en les institucions que hem creat, tots hauríem de ser els primers interessats que funcionen bé sempre, amb independència de qui les ocupa transitòriament. El fet que Domingo haja obtingut una majoria aclaparadora no pot ser, per si mateix, motiu de sospita. I crec que és raonable de demanar prudència i responsabilitat als altres candidats.
Ara mateix el Consell, sobretot, ha d’abandonar aquesta fase dels darrers mesos, plena de turbulències i desavinences. El pas que s’ha fet amb aquesta votació, la substitució del president Puigdemont i la desvinculació, si més no formal, dels partits polítics, és prou important, a parer meu, per a reclamar respecte i unitat. Perquè difícilment es podrà reclamar –com ha estat el paper històric del Consell– unitat als partits polítics si no la pràctica abans que ningú el Consell mateix.
Sobre Jordi Domingo, doncs, recau una càrrega gens negligible, feixuga. La successió al capdavant del Consell de la República no és un mer tràmit burocràtic, sinó la continuïtat d’un projecte que, amb totes les limitacions, representa l’única eina institucional nascuda de la legalitat creada pel Parlament de Catalunya en les històriques jornades del setembre del 2017 i en la declaració d’independència votada per la cambra el 27 d’octubre del mateix any. Ningú no es pot prendre a la lleugera un encàrrec com aquest.
El Consell va nàixer a l’exili, especialment per esquivar la repressió, però necessàriament, i no pas per voluntat pròpia, en unes condicions que en complicaven molt el funcionament. Simplement, no hi havia la mínima normalitat civil, administrativa, que se suposa que ha de tenir un projecte d’aquesta dimensió, i la gestió del dia a dia se n’ha ressentit.
Però ara no hi ha raons ni excuses per a no fer del Consell una institució modèlica quant a la gestió dels recursos propis, la transparència financera i el rendiment de comptes als socis. És imperatiu de simplificar i aclarir què és el Consell, l’entorn societari i l’estructura interna –ara massa complicada–, per impedir noves polèmiques, per reforçar-ne la credibilitat i per enfortir-ne la capacitat d’incidència pública.
La tasca que espera a Jordi Domingo no és, per tant, fàcil ni senzilla. Però alhora cal dir que és molt apassionant. El nou president haurà de combinar, com qui camina per la corda fluixa, l’audàcia amb la prudència. D’una banda, és urgent de revitalitzar una institució que ha perdut força, presència i credibilitat; d’una altra, haurà d’evitar que els seus moviments malmeten els equilibris existents, ja prou delicats. I això enfrontant-se a una realitat social complexa. Domingo i el seu equip han de ser conscients que les divisions internes de l’independentisme i el desànim d’una part de la base social són una càrrega feixuga que cal remoure per a tirar endavant.
El nou president assumeix una gran responsabilitat. Però també és gran, més gran i tot, l’oportunitat de demostrar al país i al món que el Consell de la República és molt més que un símbol: que pot ser una eina molt efectiva per a fer viable la república catalana i reforçar la nació, i que ja ens pot servir per a viure i practicar una democràcia directa, millor i de més qualitat que la que tenim ara en el nostre dia a dia.
PS1. Una volta el Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la condemna de quatre anys i mig de presó a Laura Borràs, la sentència ha passat a ser ferma i, per tant, molta gent es demana si anirà a la presó. Arnau Lleonart i Josep Nualart Casulleras ho expliquen en aquest article.
PS2. Parlar amb els familiars de les víctimes de la gota freda és una lliçó (dolorosa) de dignitat. Esperança Camps ha entrevistat Rosa Maria Álvarez, de Catarroja, treballadora social, que ens ofereix un testimoni excepcional: “Em tortura la idea que mon pare va morir pensant que la seua única néta vivia la mateixa situació que ell”.
PS3. Poder fer batalles oficials de rap improvisat en català era una cosa inimaginable fa tan sols dos anys. Però les coses van canviant. Diumenge es va disputar la final del campionat Catalunya Freestyle, el primer torneig de rap improvisat en català de la història, que va aplegar setze artistes i que va exhaurir les entrades de la sala Razzmatazz. Alba Tebar ens explica en aquest article totes les claus d’aquest fenomen tan interessant.
PS4. El tennista Rafael Nadal s’ha trobat embolicat en una nova polèmica arran de la venda milionària de la seua acadèmia de tennis, construïda amb una notable permissivitat de la classe política mallorquina. Martí Gelabert ens explica aquesta història: “Nadal, l’acadèmia i una llei feta a mida: la darrera victòria milionària del tennista”.
