Quan es va morir el dictador, la gent va obrir les finestres per orejar les cases amb l’aire de la llibertat, però de seguida les va haver de tancar, la pudor de resclosit venia de fora. Pudor de sotanes i rosaris a l’entrecuix que amaraven una constitució encotillada, que imposava un rei triat per Franco. Pudor d’impunitat per als còmplices de la dictadura, feixistes amagats sota les togues de la judicatura, vestits de demòcrates per empunyar vares d’alcalde, per ser ministres o presidents del govern, com Suárez.

Finalment, la ciutadania va poder votar amb una pinça al nas per no sentir la pudor, sota l’espasa de Dàmocles de la dictadura, va votar una constitució molt justeta, un vot captiu on s’acceptava el mal menor. I es van tornar a obrir les finestres, i segons el sistema es va confondre la llibertat amb el llibertinatge, i com que això no tocava, van muntar un cop d’estat per recordar-nos que l’exèrcit encara hi era i el rei d’Espanya ens va salvar. Van tornar a tancar les finestres.

I les van tornar a obrir quan van venir els socialistes, i el referèndum de l’OTAN, que en principi era no, però en realitat era sí, un altre vot captiu. Havíem de ser bons nens i mirar pel bé comú, l’OTAN obligaria l’exèrcit a democratitzar-se i això era bo per a apaivagar la remor de sabres. I també vam entrar a la Unió Europea, i van tancar els Alts Forns de Sagunt.

I va aparèixer el terrorisme d’estat, el senyor X i els indults als culpables, la pudor dels cossos de Lasa i Zabala enterrats en calç viva feia insuportable de respirar.

Però el temps tot ho guareix i qui dia passa any empeny, i els descendents del franquisme van tornar al poder, si és que mai l’havien abandonat, i no passava res perquè ara tots érem demòcrates i s’havia complert la voluntat del poble a les urnes. I vam canviar de segle, i va venir la crisi, la llei mordassa, la reforma laboral. I ho vam aguantar tot amb resignació perquè ara tampoc no tocava. Mentre a Berlín, Londres, Hong Kong o als Estats Units la gent surt al carrer dies, setmanes i mesos per protestar contra les injustícies, aquí ho fem un dia o dos, com qui va a missa. Protestem poquet i bé, amb fantasia i creativitat, sense trasbalsar ningú, i mantenint l’ordre. Mentre els feixistes campen al seu aire, amb impunitat, agredint la gent de bé, impregnant els carrers amb la seva fetidesa.

Ens vam acostumar tant a la pudor que quasi no la sentíem. Fins al punt, que es va organitzar un referèndum i ingènuament vam pensar que en un país democràtic existia el dret de decidir i per tant es podia votar. A cop de porra i violència van treure les urnes, i es va declarar la independència, només un poquet, perquè això ara no tocava, ni allò tampoc, ni allò altre. La judicatura va fer la seva feina, deixant un estol de represaliats, exiliats i presos polítics. I vam protestar contra les sentències, mentre molts demòcrates afectats d’anòsmia ens miraven, havien comprat el relat i acceptat la injustícia. Com deia Martin Luther King: ‘Els de la nostra generació ens haurem de penedir no tan sols de les paraules i les accions infames de la mala gent, sinó també del terrible silenci de la bona gent.’ I van guardar silenci com en el poema de Martin Niemöller, només han alçat la veu quan ells també han estat víctimes de les clavegueres de l’estat.

I ara la remor és de togues, togues pestilents amb pudor de dictadura, una pudor que no ens deixa respirar.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.