14.06.2022 - 21:40
El col·lapse de la AP-7 es podria convertir en un dels grans problemes de l’estiu. Ja era una via clarament insuficient abans, per la inexistència del corredor mediterrani. Però ara, després de la desaparició dels peatges, el drama derivat de la manca d’inversions de l’estat en infrastructures clau als Països Catalans és mostra en tota la grandesa.
Especialment a les tres grans àrees metropolitanes. El bypass de València és un coll d’ampolla permanent. Els accessos de les eixides de Barcelona o la mobilitat en àrees com el Vallès, igualment. I el caos a la conurbació d’Alacant-Elx ja no es pot dissimular. Per una altra banda, però clarament connectat amb això, la gestió desastrosa, insultant, dels trens de rodalia de Renfe –que ha motivat manifestacions i protestes tant a València com a Barcelona– ha originat un conflicte de tal dimensió que amenaça gairebé de col·lapsar el país.
En vista d’això, és evident que calen solucions provisionals, reconduir el caos amb pegats i improvisacions: carrils addicionals, mesures per a reduir l’impacte dels camions i totes aquestes coses de què ahir parlava el govern de Catalunya. Però alhora cal fer política d’altura. I això vol dir parlar clar i posar les coses en context . AP-7? Mireu, d’això precisament tracta la independència.
Històries de VilaWeb: La AP-7: el carrer Major que fa por a Espanya
Perquè aquest conflicte no és natural i només s’explica com a resultat de decisions polítiques gravíssimes que durant dècades i més dècades han adoptat els governs espanyols –del PSOE o del PP, que en això, com en tantes altres coses, tant hi fa. Decisions que són conscients i sorgides d’un projecte nacionalista espanyol que consisteix a convertir Madrid en el tot i impedir especialment qualsevol contacte i relació entre el País Valencià i Catalunya.
I en aquest àmbit hi ha dues decisions estratègiques que no són de cap manera anecdòtiques ni desconnectades entre si, sinó la mare dels ous: negar-se a fer el corredor mediterrani, cosa que implica un trànsit de mercaderies en camions que és impossible de gestionar racionalment, i deixar morir el servei de rodalia i causar, doncs, un caos en la mobilitat.
No repetiré ara i ací la desproporció entre les inversions que l’estat espanyol fa a Madrid i les inversions als Països Catalans. Però sí que diré que aquesta distribució de les inversions reflecteix un programa polític, un programa “nacional”, que perjudica tots els ciutadans del nostre país, siguen independentistes o no. De manera que no hi ha solució que no demane la independència, i és això que cal remarcar i fer evident.
PS1. Més d’una vegada us he explicat un llibre d’uns analistes militars americans que, a parer meu, dóna una pista molt interessant sobre quan i com l’estat espanyol va decidir que havia de fer tant com calgués per ofegar els Països Catalans. En parlava, per exemple, en aquest editorial de fa deu anys que, tanmateix, i ho dic amb ràbia, hauria pogut escriure avui mateix.
PS2. Rere el conflicte entre el Marroc, Algèria, el Sàhara i Espanya, que tanta tinta mou aquestes darreres setmanes, hi ha un gran interès estratègic pel control del Sahel. Ho explique en aquesta Pissarreta.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors. És gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent, com ho hem fet amb la nova maqueta i el nou concepte del diari. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
Res més per afegir a l’editorial.
Els que volem la independència també és per raons com aquesta del col·lapse dels Països Catalans.
Ens volen deprimits, febles i sense recursos perquè així continuarem sense forces per marxar. La veritat és que quan marxem serà quan començarem a ser forts.
Què esperem, companys?