Gaudí i Maillol: els catalans ocupen l’antiga estació d’Orsay

Al Museu d'Orsay es fa la gran exposició dedicada a Gaudí que es va poder veure al MNAC · Alhora s'hi homenatja l'escultor nord-català Aristides Maillol

VilaWeb
Joan Safont Plumed
12.04.2022 - 07:49
Actualització: 15.04.2022 - 09:47

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

D’ençà que va entrar en funcionament la línia de tren Barcelona-París, la capital de l’estat francès ha estat la destinació anhelada de creadors catalans per amarar-se de les influències internacionals i alçar el vol. L’antiga estació d’Orsay, avui convertida en museu, va ser testimoni de l’arribada de diverses generacions de pintors, escultors, músics, escriptors, periodistes… amb el somni de triomfar a París. Alguns, com ara Santiago Rusiñol, Joan Miró i Salvador Dalí, ho van aconseguir, i les seves biografies són indissociables del seu pas per la ciutat. Alguns altres potser van restar als marges de la història. Però tots van rebre a Orsay la primera benvinguda francesa.

Justament al Museu d’Orsay hi ha, en una coincidència inèdita, dues exposicions dedicades a sengles creadors catalans: l’arquitecte Antoni Gaudí i l’escultor Aristides Maillol. Aquest reconeixement s’afegeix a la bona acollida del 28 i mig, de la Perla 29, en un dels teatres més destacats de l’escena francesa, el Théâtre National La Colline, que tot just acaba d’abaixar el teló després de quatre setmanes de representacions en català dirigit per l’escriptor i home de teatre Wadji Mouawad. I a l’exposició “La utilitat de l’inútil”, que es pot veure al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, en què s’aparellen les paraules del poeta Biel Mesquida i la pintura de l’artista d’origen polonès Ewa Karpinska.

Gaudí i París: una relació clau

Tot i que no era home de viatges, París va tenir un paper clau en la biografia d’Antoni Gaudí. La seva vitrina per a la guanteria Comella va causar sensació a l’Exposició Internacional de l’any 1878, on la va poder veure Eusebi Güell, que en tornant de París va voler conèixer-ne l’autor. Els seus camins ja no se separaren fins l’any 1918, en la mort del mecenes, per a qui va construir el palau, la cripta de la colònia familiar i el parc, el somni incomplert de convertir la Muntanya Pelada en una ciutat-jardí inspirada en les idees de l’anglès William Morris. Güell mateix va ser l’impulsor de la gran exposició dedicada a Gaudí al Grand Palais, l’any 1910. Aquesta serà, doncs, la segona vegada que els parisencs poden contemplar una exposició d’un creador envoltat de mites. Però a París hi arribarà després de la revisió que se n’ha fet al MNAC, d’on prové la mostra que s’acaba d’inaugurar.

L’exposició que arriba ara a Orsay, dirigida per Juan José Lahuerta, vol trencar el tòpic del geni aïllat i incomprès que van començar a traçar les primeres biografies, i també la llegenda del místic tocat per la inspiració, antiacadèmic i deutor de l’ofici artesà familiar i els aprenentatges de la natura. Lluny d’això, Gaudí era un intel·lectual connectat amb el pensament i l’acció del seu temps, una època de transformació de les ciutats i de novetats en l’art. I això passava tant a Barcelona com a París, on al tombant del segle XIX l’arquitecte francès modernista Hector Guimard, deixeble de Violet Le Duc, alçava el Castel Bérenger, amb unes manetes de forma orgànica que van influir decisivament en les que va fer Gaudí per a la Pedrera. A la mostra són exposades de costat, no pas com un exemple de còpia o de plagi, sinó de l’aire del temps i les influències rebudes per Gaudí.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, escolta explicacions sobre l’exposició que el Museu d’Orsay de París dedica a l’arquitecte català (fotografia: ACN).

Gaudí, doncs, fou un arquitecte que en cap cas no es va aïllar del temps, ni va viure fora de la societat. Va alçar els seus edificis en un temps convuls políticament i socialment, marcat per les vagues i reivindicacions obreres i l’auge del catalanisme. Com dèiem quan es va inaugurar la mostra a Barcelona, la imatge del Gaudí envestit pel tramvia, capficat en els seus pensaments, no ens pot fer oblidar que va treballar per a una burgesia i un clergat als quals sovint es va acabar enfrontant, però mitjançant els quals va crear una obra que, a parer de Lahuerta, “constitueix el moment més alt de producció artística i intel·lectual de la Catalunya de l’època”. Ens cal recordar també que el seu catalanisme i la seva voluntat insubornable d’usar la llengua catalana va fer que fos detingut, l’11 de setembre de 1924, en plena repressió primoriverista. I que el seu obrador, ple de maquetes i buidatges de cossos humans com els que feia August Rodin, va ser cremat i destruït l’any 1936 pels incontrolats revolucionaris, que, així i tot, no van tocar la Sagrada Família, com s’estranyava George Orwell.

La gran exposició que París devia a Maillol

Hom també ha volgut fer passar l’escultor Aristides Maillol per un creador entotsolat i reclòs, en aquest cas a la seva vila, Banyuls de la Marenda. Com Gaudí, que hagi estat popular no vol dir que hagi estat ben comprès. Superficialment, ha estat considerat com un creador d’escultures femenines repetitives, com si el seu art no hagués evolucionat. Per contradir aquesta idea, l’Orsay proposa, per exemple, observar-ne la Mediterrània –amb la qual al Saló de Tardor del 1905 va proposar una renovació de l’escultura fins llavors marcada per l’estil de Rodin– en dos moments i en dos materials: la de pedra que l’any 1904 li va encarregar el comte Harry Kessler, el seu mecenes, escultura que ha viatjat a París gràcies a la Fundació Oskar Reinhart de Winterthur; i la de marbre, que li va encarregar l’estat francès l’any 1923 i que forma part de la col·lecció de l’Orsay.

Gràcies a la tasca del deliciós Museu Maillol de París, creat per la Fundació Dina Vierny –impulsada per la seva col·laboradora i model–, l’exposició s’interroga sobre la vocació escultòrica de l’artista –després d’un camí que el menava a la pintura–, sobre l’omnipresència femenina en la seva obra, el seu mètode de treball i els seus materials. Així mateix, l’exposició no vol passar per alt els escàndols i incomprensions que van suscitar les seves propostes per als monuments que li van encarregar a tot l’estat francès, i el reconeixement oficial tardà, tant de la seva vila natal com de la República, que no li va arribar fins a la vellesa.

‘Mediterrània’, d’Aristides Maillol.

Caldrà veure si l’exposició s’atura en qüestions polítiques, perquè, com en el cas de Gaudí, la vida de Maillol no en va restar al marge, com no ho va estar de les dues guerres mundials que va viure en primera persona. La primera el va allunyar del seu mecenes i li reportà l’acusació de poc patriota per les amistats alemanyes que tenia. Com escriu Josep Pla, “Maillol, que com a català tenia una idea molt vaga de la pàtria –única idea que el català pot tenir– quan recordava aquestes coses, sentia fred a l’esquena.” I la segona, com recorda Pla mateix al seu Homenot, el va recloure al seu país natal, on va morir en un accident de trànsit, poc després de l’alliberament i mentre el seu fill era acusat de col·laboracionista, pagant la suposada germanofília paterna.

Fos com fos, l’obra de l’escultor que, segons l’escriptor, “en un moment determinat arribà a convertir la realitat en bellesa”, rep ara el reconeixement de París que es mereix. Tot plegat, quan fa més de cinquanta anys de l’homenatge que li van tributar amb motiu del centenari del seu naixement, l’any 1961, i de la instal·lació dels dinou nus femenins que decoren les Tulleries de París.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes