Anna Maluquer, nova directora de la Fundació Palau de Caldes d'Estrac.

Enmig de la pandèmia, s’ha canviat la direcció de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. Maria Choya passava al Museu Picasso de Barcelona, com a responsable de comunicació, relacions institucionals i mecenatge, i la rapsoda i poetessa Anna Maluquer assumia la direcció de la Fundació Palau. Parlem amb ella de la nova orientació que vol donar a aquest equipament cultural. També hi parlem del quinzè Festival Poesia i +, que s’inaugurarà el 2 de juliol, un festival que enguany es torna a replegar a Caldes, en bona part pels efectes de la crisi de la Covid-19.

Com ha anat aquest canvi de direcció de la Fundació Palau i quins motius us han fet acceptar la direcció?
—Tot va ser bastant sobtat, perquè Maria Choya va guanyar una plaça que s’havia convocat al Museu Picasso. Aleshores, el president de la Fundació em va trucar per si volia entomar aquesta responsabilitat. I la vaig acceptar. Però jo vinc del món de la literatura i hi ha molts aspectes del món de l’art, de les exposicions, que desconec. Per això, calia que tinguéssim algú que se n’ocupés. Així, amb la meva entrada també s’ha incorporat una altra persona, que és Anna Rodríguez, que ve del Museu Picasso precisament. Ella ja havia treballat a la fundació l’any 2006 i s’ocuparà de la part més tècnica, de la creació de les exposicions. A mi m’han fet un contracte d’alta direcció, que té una part important de filantropia. És un càrrec que assumeixo atenent la disponibilitat econòmica de la fundació, perquè la fundació no passa un bon moment econòmic.

El càrrec és provisional?
—D’entrada és un contracte per un any, que ara el patronat de la Fundació Palau ha de ratificar. Però el president, Joan Noves, que és un home molt implicat amb la fundació, va apostar per mi.

Ja hi treballàveu, a la Fundació Palau.
—Des del 2006 que vaig començar a col·laborar amb la fundació. Aleshores, quan el director era en Josep Sampere, em va encarregar la creació d’una ruta per Caldes. També havia fet algun recital, havia participat en el festival de poesia… I d’ençà del 2017 col·laborava en l’arxiu i documentació. Ara l’arxiu, que són 35.000 documents, ja és pràcticament enllestit, tot i que és un espai viu, que constantment va augmentant amb nou material. Tenim una demanda de material sobre Palau, perquè els estudiosos continuen escrivint sobre ell.

Per tant, la presidència de la fundació ha optat per algú de la casa, que coneix l’espai. Però què us va fer decidir a acceptar-ne la direcció?
—Doncs entenc la Fundació Palau com un petit tresor. És la casa d’un poeta, que conté una col·lecció d’art, que Palau va posar com a esquer per fer-se a conèixer i perquè la gent visités la fundació. Que, a més, té unes sales d’exposicions temporals, on es poden fer activitats i actes vinculats a la contemporaneïtat i a l’avantguarda, i relacionats amb el municipi, un fet que hem de treballar. Jo que he estat sempre una persona que ha anat a la meva, ara això em canvia: tinc l’encàrrec de tirar la fundació endavant essent fidel al llegat de Palau i Fabre.

Què vol dir ser fidel al llegat de Palau i Fabre?
—Vol dir conservar-ne el llegat documental i artístic i difondre’n l’obra. També publicar els textos inèdits, que encara n’hi ha. Arran de la pandèmia i del tancament dels museus, tots ens plantegem que tenim una col·lecció d’obra a la reserva, que no ha sortit a la llum. Que fem exposicions d’embalum, que són costoses, tot i que a vegades costa d’assegurar-se un públic. Aleshores, penso que hem d’intentar no fer tantes coses, però fer-les a partir d’això que ja tenim. Es poden fer exposicions partint del fons literari que tenim, de la correspondència… A tot això, hi hem de donar visibilitat, fer-ne publicacions.

Si la principal línia de treball fins ara era vincular Palau amb grans personalitats (Picasso, Barceló, Douglas Duncan…), projectant-lo cap enfora, ara la idea seria a la inversa: mirar cap endins, per obrir-lo d’una altra manera?
—Palau és un autor que va tocar molts temes, perquè només amb el seu assaig toca un ventall de temes molt gran, per on pots vincular diversos treballs d’artistes diferents amb punts de vista diversos. És això que cal treballar. Ara he de tenir el temps per a posar-m’hi. Penso que és això també que ha valorat el president, l’estima que tinc per l’autor i la voluntat de potenciar tot el seu àmbit poètic i literari, que potser havia estat una mica arraconat.

El vostre coneixement de Palau prové de l’àmbit literari. L’heu llegit bé, l’heu llegit als altres i de fa tres anys treballeu amb el seu arxiu. Què creieu que s’ha de poder oferir? És un autor poc conegut pel gran públic, però conegut dins l’àmbit literari.
—És un autor per descobrir, sobretot per a les noves generacions. Perquè Palau va escriure per a generacions posteriors a la seva. Va ser un artista molt controvertit i que en un moment determinat va actuar tot sol. Ell ho explica: quan comença l’exili, amb poemes com ‘La sabata’, el corpus literari del país li gira l’esquena. No volem aquella poesia. Però, en canvi, és d’una actualitat rabiosa. O el llegat poètic que tanca, com va fer Rimbaud. Es mimetitza amb uns altres poetes. Però la poesia és present en tota la seva obra. M’agrada molt com escriu perquè és polit. No diu mai res sobrer, mesura les paraules. Ara tinc ganes de centrar-me i materialitzar totes aquestes idees que em volten pel cap. S’han de concretar i a veure com hi donem forma. Evidentment, hi ha uns compromisos adquirits, per a les exposicions temporals, amb vista a l’any vinent i fins i tot l’altre, perquè hem hagut d’ajornar les d’enguany i passaran al 2021.

A l’octubre s’acaba l’exposició de Douglas Duncan. Amb quina exposició continuareu?
—Amb l’obra fotogràfica de Ferran Freixa. Fa fotografia analògica en blanc i negre. És especialitzat en arquitectura, però també té una sèrie de fotografies de botigues de Barcelona, de la dècada dels seixanta, quan encara no s’havia uniformitzat tot. I era una exposició que teníem prevista per a més endavant, però com que han caigut les que teníem per a enguany, perquè no s’hi ha pogut treballar i seran més dificultoses, aquesta passarà davant. I la idea és vincular aquesta exposició amb Palau i Oller, el pare de Palau i Fabre, que havia estat pintor i decorador i tenia botiga a Barcelona; vincular-hi també el festival de fotografia Revela-T de Vilassar de Dalt, que com que hi ha hagut la pandèmia l’han traslladat a la tardor. Vull que cada exposició sigui ben treballada, també per a garantir un públic.

Aconseguir més públic és un dels objectius?
—Sí. Espero que les exposicions temporals ens generin més públic, però no únicament les temporals, també generant debat poètic, literari, filosòfic. Tenim més espais prou bonics com és ara el pati, la sala d’actes, que s’han de poder omplir de gent també. Caldes d’Estrac és un poble ben comunicat, el tren s’hi atura. I hem de poder reivindicar aquesta cultura fora de Barcelona. Sovint als barcelonins els costa de sortir a fora. Però poden venir a la fundació, després fer un bany termal i menjar bé, i al voltant de Caldes hi ha molts altres espais visitables. Això m’agradaria aconseguir. I també per la gent dels pobles del voltant: al meu poble, Cabrera de Mar, tan a prop com és, ben poca gent coneix la fundació. No pot ser que un centre com aquest passi desapercebut. I més amb un personatge com Palau i Fabre, que va tenir les idees tan clares, catalanista fins al moll de l’os. Ell duia les seves idees fins al final, per això va ser un gran solitari. Era un home molt coherent.

Parlàveu abans de la seva contemporaneïtat.
—Perquè fa aquesta escriptura directa, sense encobriments. També amb el seu àmbit picassià, la manera que té de veure el pintor i de com s’hi acosta i de com el treballa. I això de les noves generacions ho dic perquè sovint la poesia fa angúnia. En canvi, sense ser banal, Palau va fer una poesia amb un llenguatge molt actual. I és la seva revolta permanent. I espero que sigui actual, perquè espero que la gent estigui en revolta permanent. Si no, malament. La revista Poesia, per exemple, era un acte de rebel·lia, que actuava contra aquell franquisme que ho volia matar tot. I nosaltres som perquè som cultura, perquè tenim una cultura al darrere, perquè si no, no hi ha res a reivindicar. I això ell ho tenia ben clar. I aquesta cosa està per descobrir encara.

Palau té un aliat a favor, Julià Guillamon, que fa anys que n’escriu la biografia. Quan es publiqui serà important per a conèixer a fons i amb detalls la seva vida i obra. Però més enllà de Guillamon, en l’àmbit universitari, hi ha interès per la figura de Palau?
—Han passat uns quants estudiants per la fundació per estudiar Palau. L’Anna Parera, per exemple. Ara no en tenim. Però més que tesis dedicades a Palau, ens trobem que hi ha estudiants que troben vincles amb Palau en relació amb la tesi que desenvolupen d’algú altre. A la Sorbona de París fan una investigació vinculada al cinema i l’altre dia ens van demanar per Màscara de la mort, en què Palau va fer tota una experimentació als anys cinquanta. Algunes altres vegades ens han demanat sobre la seva vinculació amb Antonin Artaud.

Dijous, 2 de juliol, començarà el quinzè Festival Poesia i +, que sortosament no s’ha ni ajornat ni anul·lat. Però l’ha afectat la pandèmia?
—Jo he entomat el relleu quan el festival d’enguany ja era embastat. Hem tingut la sort que s’esqueia al juliol i pensàvem que ja hauria passat tot. A mesura que anàvem avançant, pensàvem ‘ai, ai, ai’. Però hem decidit de mantenir-lo i organitzar-lo de manera que, passi el que passi, el puguem fer. També per reivindicar la professió i tot allò que l’envolta.

I què heu fet?
—Doncs, un festival tot repartit pel territori maresmenc (ja són nou municipis que hi participen, enguany amb l’entrada de Teià i Sant Vicenç de Montalt), però com que alguns ajuntaments ens van dir que no podrien aportar el mateix pressupost que altres anys, al final vam decidir de fer un parèntesi, amb una mena de retorn a la casa mare, i fer-ho tot a la fundació. Alguns dels espectacles i visualitzacions seran enregistrats en streaming. D’aquesta manera reivindiquem la Fundació Palau (que a vegades s’havia desdibuixat) i expliquem que d’aquí parteix tot. I l’any vinent ens tornarem a expandir, perquè ens interessa estar arrelats al territori.

Tot el programa es farà a la fundació i la part que correspon als altres municipis del Maresme es podrà veure en streaming.
—I serà gratuït. Després hi haurà els espectacles al parc de can Muntanyà, on caben de 150 a 175 persones. No hi haurà bar i això ens permetrà una mica més d’espai. Però serà una edició complicada.

Expliqueu-nos la programació d’enguany, que dirigeix Eduard Escoffet.
—Enguany els cartells mostren el paisatge del Maresme i s’han enfocat també a la idea de pausa, de silenci, que també formen part de la creació poètica. Ens semblava adient de potenciar aquests aspectes pel moment que hem viscut. Reivindicar una mica un altre món. Després, els espectacles contenen un paisatge divers i molt interessant. Hi ha molta poesia femenina, amb propostes contundents i fins i tot molt estripades, com les del Búnker. He descobert la Claudia Cavero, que canta magníficament. Li vaig sentir l’altre dia un cant de batre, on barrejava una cançó popular portuguesa amb una de valenciana. Una meravella. Reivindicar el que es fa aquí està molt bé. Tindrem David Fernàndez recitant Erri de Luca i tindrem l’Ajo, una poeta madrilenya molt divertida. També hi passarà Pau Vadell i Laia Carbonell, que són premis literaris, i a la Nit de Poetes vindrà Josep Pedrals, Albert Balasc i Yolanda Castaño.

Fer una campanya basada en un paisatge lliga també amb la idea de caminar, que ara s’ha mostrat com una necessitat.
—Tinc ganes d’anar fent reflexions com aquesta, entorn de la societat. Al final, Palau era un home que analitzava el seu temps i mirava d’aprofundir-hi i buscar solucions o alternatives al viure humà. Espero que durant els dies del festival se suscitin alguns debats. De fet, vindrà Irene Solà i després es farà un debat entorn de la tecnologia. Hi ha molts temes a debat que s’han posat en primer pla arran de la pandèmia, com el turisme: tenim un país abocat al turisme i l’àrea de serveis, però no podem viure només d’això, cal tenir cura de la nostra agricultura, i també de la nostra indústria tant com sigui possible.

En aquest moment i dins la crisi econòmica, tot apunta que la cultura tornarà a ser la que rebrà les patacades fortes, que serà un dels sectors més perjudicats, com va passar fa deu anys. Com ho veieu a la fundació Palau, en un moment de gran debilitat econòmica de l’equipament? Aquesta situació passa a molts altres espais, només cal veure en quina situació es troba la Fundació Miró.
—La cultura és el germanet pobre. Es pensen que es pot prescindir de la cultura, aquesta és la mentalitat de les administracions. Hi ha d’haver un canvi de mentalitat, que la cultura s’entengui com un servei públic, com ho és la sanitat. Hi ha d’haver un canvi de mentalitat de la gent també, hi ha d’haver una llei de mecenatge, que no tot sigui una cultura subvencionada… A la fundació hem vist com els diferents colors polítics de les administracions públiques condicionen els projectes: la Fundació Palau es va crear amb un govern determinat al municipi i el que va venir després se’n va voler desentendre. I hi ha hagut intents diversos. Això no pot ser, s’han invertit molts diners públics i un projecte com aquest havia d’haver estat acordat per tota la població i que no perillés. La cultura és de tots i si no entenem això, que és essencial… Jo tinc ganes de fer soroll amb tot això, ser revoltada com Palau.

Suposo que us posareu a definir el projecte quan s’acabi el festival Poesia i +.
—Sí, l’any vinent tinc interès a definir un projecte diferent. Per exemple, tenim una botiga on hi ha llibres, que sovint queden aquí morts de fàstic. No té sentit de fer edicions de llibres sense promoure activitats per dinamitzar-los. M’agradaria fer clubs de lectura, xerrades sobre temes transcendents. Hi ha gent molt interessant al país per portar. D’entrada reprendrem l’activitat ‘Retrat inacabat’, amb Anna Parera, que parlarà del Palau poeta; amb la Míriam Cano, que parlarà de la contemporaneïtat de Palau; amb la Teresa Costa-Gramunt, que parlarà de l’assaig; i la Bibiana Puigdefàbregas, que és una escenògrafa de l’Institut del Teatre, que ens parlarà del teatre de Palau.

L’esperit de revolta i l’obra literària de Palau comença a ocupar metres quadrats enfront del seu vessant picassià?
—Picasso hi és i hi ha de ser, però no totes les conferències que fem han de girar entorn de Picasso. Hem de ser capaços de reivindicar més coses. La independència, la violència rebuda, el confinament, amb l’estat d’alarma que ens trava les llibertats, per por. Espero que el meu pas per aquí sigui un pas de revolta.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.