Hi ha un riu que sempre ha marcat el nostre imaginari col·lectiu, un braç d’aigua que delimita territoris i maneres de fer. Es tracta de l’Ebre, que fins i tot dóna nom a una zona geogràfica prou extensa i intensa, les Terres de l’Ebre, que són simptomàticament diferents segons en quin marge del riu estigui situat qui hi fa referència i que presenten una varietat i una complexitat com les que mostren, per exemple, el Delta o Mequinensa. El riu, ara, ha esdevingut el gran protagonista de Ciutat de llops, la nova novel·la d’Andreu Carranza, que avui és un dels escriptors més reconeguts de les lletres catalanes i un dels noms que associaríem sense cap mena de dubte a aquest espai geogràfic, de la mateixa manera que abans ho férem amb Jesús Moncada, Sebastià Juan Arbó o Artur Bladé, per exemple. Carranza és el més conegut de la nova fornada de narradors ebrencs i ara ens ofereix una de les seves històries més íntimes i personals.

Els personatges principals de la novel·la són els tripulants d’un llagut recuperat per a incentivar el turisme fluvial al riu. A bord hi ha el patró Passarius, considerat per tothom el darrer patró del riu, que emprèn un viatge riu amunt amb un anhel secret que s’allunya molt de la missió promocional. A la tripulació hi ha personatges rebatejats amb noms ibers perquè els responsables de la promoció turística han pensat que així els aniria molt millor a tots. Per això ‘la ciutat de llops’; el llop era l’animal sagrat que adoraven. Un d’ells, l’Eban, és fill d’un patró ofegat i desaparegut per sempre més en el pas de l’Ase. Precisament el seu pare és un dels qui va ensenyar uns quants trucs de l’ofici a Passarius.

El llibre l’ha publicat Columna i Carranza assegura que és la seva obra més important, perquè hi ha treballat durant tretze anys i ha servit per passar comptes amb el seu propi passat. Entre les tècniques que ha emprat per a escriure’l hi ha un gust pel misteri, per la dosificació de la informació, pel canvi de punts de vista i focalitzacions i per alguns recursos extrets de les novel·les de gènere negre.

Aquest Ebre per on navega la moderna tripulació del llagut ja no té res a veure, és clar, amb l’Ebre explicat, per exemple, per Moncada a Camí de Sirga, perquè, segons Carranza, ara el riu ‘el controlen les empreses elèctriques i les centrals nuclears’. En aquest sentit, explica que l’Ebre, per a la resta dels ciutadans de Catalunya, ‘és un territori  totalment desconegut, com si fos un territori comanxe o una dimensió desconeguda. Som en un tram de ribera on s’han instal·lat les empreses nuclears que fan que geogràficament tinguem un dels Productes Interiors Bruts més importants d’Europa, però que, en canvi, tinguem una renda per càpita molt baixa i una demografia que també descendeix de manera acusada. Què és el que ens passa? Ens ho hauríem de demanar. La novel·la serveix, entre més coses, per manifestar les contradiccions que vivim els ebrencs i que potser desconeixen la resta dels catalans’.

Qui s’endinsi en el periple de la tripulació del llagut (els recorreguts estan descrits amb una bellesa i una precisió admirables) descobrirà també la riquesa de la parla i de les inflexions lèxiques i estilístiques que empra l’autor, que diu: ‘no vull reivindicar res, he fet aquesta feina lèxica i aquest matís gramatical i del dialecte perquè els personatges siguin autèntics, perquè puguem veure com sofreixen les contradiccions de viure en un territori en què passa tot això, l’interès pel turisme fluvial i, a la vegada, els macroabocadors i les nuclears que també els afecten’.

I és que les coses han canviat molt en aquest Ebre que ens descriu l’autor. Carranza té cinquanta-nou anys i assegura que quan era petit bevia l’aigua directament del riu. ‘Era una aigua verda obscura’, afirma, mentre que ara les tonalitats han canviat per la invasió del musclo zebra i per la quantitat d’algues que hi ha en molts trams. I és clar, la central nuclear encalenteix l’aigua, a l’àrea de Flix hi ha mercuri i els peixos han canviat molt, entre més coses per la introducció artifical del silur, un gran peix del centre d’Europa. Precisament, el silur protagonitza algunes de les supersticions a les quals s’han d’enfrontar els navegants, que enmig d’una boira espessa i profunda s’hauran d’endinsar en les històries ocultes que, des de fa molts segles, envolten un riu ara massa domesticat. Abans, ‘la prova de masculinitat consistia a creuar-lo nedant, i això feia que cada any hi morís gent ofegada i algunes famílies quedessin marcades fatalment’, assegura l’escriptor.

Carranza ha aprofitat la seva experiència personal, les contalles del seu avi i les llegendes iberes per anar trenant una part de la història de la novel·la. Hi apareix fins i tot un catàleg de monstres, amb el dip i el xucla-sangs al capdavant, homenatges explícits a Joan Perucho o a Sebastià Joan Arbó, citats al text, i tot un recital de bèsties llegendàries que podria explicar als alumnes de l’institut de Flix, on encara treballa com a recepcionista tot i haver obtingut alguns dels premis més importants de la nostra literatura i un ampli reconeixement internacional.

Aquesta novel·la, però, ha estat quelcom més per a Carranza. ‘Tot i que s’evidencia un homenatge a la terra, al riu i als seus paisatges, és un homenatge molt sentit, molt emotiu, perquè implica el tancament d’un cicle en el qual he parlat de l’Ebre amb obsessions. Ciutat de llops és un viatge a un Ebre perdut, al passat, i per a mi és com un viatge interior a la recerca del meu pare. L’Eban és el meu alter ego, d’alguna manera, forma part de la meva història personal i l’he aprofitat per a tancar el llibre’.

Cal recordar que el pare de Carranza va ser batlle d’Ascó en el moment de màxima oposició contra la instal·lació de les nuclears. ‘El meu pare va dir que si es feia la central marxaríem i durant la meva infantesa i joventut vàrem tenir la lluita antinuclear a casa. Jo admirava molt el meu pare perquè era progressista, ecologista i un home molt ferm, però no ens enteníem. Jo vaig marxar de casa quan era molt jove i hi ha aquesta contradicció. Crec que en vint-i-cinc anys de literatura sempre he estat cercant el pare perdut i l’he trobat aquí. Sí, hi ha el paisatge i el riu però el que volia era acarar-me amb els fantasmes del passat’.

Lògicament, un llibre d’aquesta mena implica una recerca important de l’estil. ‘Tot i això, jo he publicat durant aquests vint-i-cinc anys i sempre m’he caracteritzat per ser fidel a les arrels. La literatura ha de ser universal però no despersonalitzada, pot estar vinculada a la pròpia terra. Per això m’agrada incorporar el lèxic i el matís, és una riquesa literària i sempre hi sóc fidel, encara que no renuncio a la universalitat. Crec que pertot arreu es pot llegir aquest homenatge al riu i a l’ofici desaparegut dels llagoters.’

L’escriptor també té un desig que espera poder veure acomplert. ‘Amb el canvi polític que es produeixi a Catalunya també hi ha d’haver un reequilibri territorial. Hi ha un centralisme barceloní que no es pot negar i tenim l’esperança de veure una nova relació amb el territori pel bé de tots plegats’.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]